“Cent Cops de raspall abans d’anar a dormir” és una novel·la italiana escrita per Melissa P. que va esdevenir un dels debuts literaris més impactants dels últims anys en terres oriündes. I sincerament no és per menys. Fa un temps vaig dir en to jocós que “la Flor de Hanako”(veure ressenya) que era la millor novel·la eròtica que havia llegit mai (va ser la meva primera novel·la eròtica, diguem que no tenia massa competència). Fa no gaire amb “L’Animal Moribund” (veure ressenya) el títol se l va veure arrabassat amb una novel·la que segueix sent una de les millors que he llegit. Però molt em temo que poc li ha durat el títol. Afirmo sense por que Cent Cops de raspall abans d’anar a dormir és la millor novel·la eròtica que he llegit mai.
La historia ens ubica en una petita ciutat italiana on Melissa, una jove de setze anys (tot i que diria que al començar la novel·la encara no te els quinze) descobreix amb passos tortuosos el camí de l’amor. Melissa és una adolescent somiadora que es mira al mirall i s’excita de contemplar la seva imatge, s’agrada com és. Gaudeix de la seva petita sexualitat, del seu cos en creixement i dels plaers que ella mateixa s’atorga. Tancada en un petit món propi en el que se sent segura i confortable. No és una noia que gaudeixi especialment dels convencionalismes i les reunions socials que tan semblen hipnotitzar als seus coetanis. Mentre els nois de la seva edat prefereixen passar l’estona en un bar o una bolera ella pot gaudir de tancar-se a l’habitació a llegir. El món que l’envolta sembla fútil i ple de falsos somriures. Tot i tenir amistats, cap amistat li sembla verdadera, no són mes que relacions circumstancials que el temps podria esborrar sense masses problemes. És en aquest context quan una de les seves amigues aconsegueix arrossegar-la en una festa estiuenca on Melissa descobreix quelcom inesperat. A Melissa l’avorreixen les festes, no li agrada ballar i fins i tot troba ridícul la parafernàlia que s’hi munta al voltant. Però en aquella festa és presentada a Daniele un noi de somriure atractiu que tot i no cridar-li l’atenció d’entrada no triga en ocupar els seus pensaments. Daniele, atractiu i correcte li pregunta sobtadament a la Melissa si és verge. Això encén els seus sentits fent-la comprendre l’iterés del noi que no triga en convertir-se en objecte de les seves fantasies. No triguen en retrobar-se en un altre festa a la que Melissa assisteix sols per veure’l. És allà quan el noi l’arrossega fins a la seva habitació i rere abaixar-se els pantalons força a Melissa a fer-li una fel·lació. Ella sols desitjava els seus llavis. Només volia rebre l’amor que anhelava de Danielle. Però en canvi en va rebre els seus fluids amargs. És aquí quan Melissa compren que l’interès que ella havia notat no n’hi te res de romàntic. Però pensa amb innocència que si entrega els seu cos, algun dia podrà guanyar-se el cor del noi. En aquest punt comença una espinosa relació on Melissa acut puntualment a les trucades del noi per a atorgar-li regulars fel·lacions que mai aconsegueixen saciar els seus autèntics desitjos i no semblen provocar més que allunyament per part d’en Danielle. Convençuda que no dona el suficient de si mateixa decideix donar-li al noi la seva virginitat per poder d’alguna manera arribar al seu cor i fer que l’estimi. És en aquest punt quan Melissa creu entendre que els homes no poden estimar-la prescindint del seu cos. Per això, ella es dona a tots els que l’hi demanen amb l’il·lusió de que algun d’ells la miri realment i s’entregui com ella s’entrega a ells. Creu que si s’entrega tota i sense restriccions, ells acabaran per acceptar-la. És així com Melissa esdevé un cop rere un altre la joguina de múltiples personatges que l’arrosseguen en un cercle viciós de sexe i brutalitat que poc a poc la va destruint més i més per dins. Convertint a la Melissa en una nina trencada que no sap trobar si no en el dolor i la brutalitat la força que necessita per viure i suportar els cruels embats de la vida a la que ella s’ha arrossegat amb l’esperança detorbar l’amor.
Aquesta és sens dubte una novel·la perversa i pertorbadora, no apte per a totes les sensibilitats. La seva prosa és concisa i directa, doncs està escrita en format diari. Un diari on Melissa es sincera. Amb qui pot compartir els seus verdaders sentiments que no comparteix amb ningú més. Cal recalcar la relació que te la protagonista amb el diari, doncs a estones sembla un personatge més de la novel·la al que fins i tot Melissa es dirigeix directament. El diari és l’únic a qui Melissa pot se sincera i s’hi lliura sense reserves, per que necessita expulsar de dins seu la repulsió que a vegades es genera. A vegades passen mesos entre entrada i entrada del diari, a vegades, sols unes hores. Per que aquesta és una historia que dura dos anys i en una vida no sempre estan passant coses. El tracte que fa la novel·la dels temps em sembla fantàstic en aquest sentit, doncs confereix cert realisme curiós i agilitza el procés de la historia sense treure-hi profunditat. D’una entrada a l’altre l’estat emocional de la protagonista pot patir canvis brutals i com aconsegueix la novel·la fer-los comprendre al lector sense esmentar directament les causes d’aquest em sembla una genialitat.
Cent Cops de raspall te un repertori de personatges força extens. Tots els interessos sexuals que en algun moment es creuen davant Melissa durant més o menys estona. Començant per l’ingenu Daniele que creu poder jugar amb ella i convertir-la en la seva mascota per després tenir quan vulgui el seu suport i acabant pel príncep aràbic que desencadena el brillant final de la novel·la. Hi ha de tot, cada personatge més pertorbador que l’anterior. Un home casat que coneix per un xat i que es compra un pis al centre per que hi puguin anar ambdós. Un professor de matemàtiques al que acaba seduint i per qui acaba esdevenint una onírica Lolita. Una lesbiana espaterrant que li concedeix un tast del cos femení. Un home que coneix en un bar i per qui es deixa violar. Un transvestit que es paga la universitat prostituint la seva boca. Un parell de gays a qui frisa per observar copular. Un jove que insatisfet amb el que li dona la seva novia la manté com a amant per acabar convertir-la en un dipòsit d’esperma per compartir amb tota la seva colla d’amics. Tot plegat una colla d’individus cada un més pertorbador que l’anterior que converteixen l’alegra i somiadora Melissa de l’inici, una dolça nena que només vol trobar l’amor, en una nina trencada que ja no creu que l’amor sigui quelcom que existeixi i que s’acull a la brutalitat de ser utilitzada per combatre la buidor de no trobar l’amor que tant va somiar. Però he de dir que cap dels personatges és un gran monstre ni molt menys. No són terribles persones que s’aprofiten mesquinament de Melissa, són persones amb aficions obscures que es troben amb una noia que sembla encaixar en els seus desitjos i compartir les seves aficions. Melissa es lliura pensant que així serà estimada. Fa veure que gaudeix d’allò que li fa mal i ho fa tan be que no sols arriba a creure-s’ho, si no que fa que així ho creguin els que la rodegen.
Aquesta és una novel·la terriblement perversa macabra i escabrosa. Incòmode de llegir a estones. Però també és entranyable i terriblement romàntica. Potser això és el que la fa gran, ser capaç de ser ambdues coses a l’hora. Melissa creu que torbarà l’amor al final del camí, i es lacera a si mateixa empesa per la cerca. Però l’amor sempre és allà. L’esperança secreta que mou totes les seves accions. Però a part de romàntic i escabrós el llibre també és brutalment eròtic. Te escenes molt poderoses, però tot el seu ambient és eròtic en sí. Des de la contemplació inicial que la protagonista fa del seu cos nu davant el mirall fins al poètic i filosòfic final que no deixa de donar en tota aquesta tragèdia un dels missatges més bonics i entendridors que he llegit. Es per això que dic que Cent Cops de raspall abans d’anar a dormir és la millor novel·la eròtica que he llegit mai. Doncs tot i competir a nivell literari amb l’Animal Moribund (veure ressenya), en el context intrínsecament eròtic em sembla molt superior. De l’Animal Moribund en diria una novel·la que tracta l’existencialisme i la futilitat de la mort. Cent Cops de raspall abans d’anar a dormir evoca el descobriment de la sexualitat amb pinzellades escabroses i romàntiques, evocant una morbositat autentica i enigmàtica que aconsegueix atorgar al seu final l’autèntic missatge de que és l’amor.
Indiscutiblement imprescindible. Aquesta novel·la es postula com al millor material eròtic que gaudiré en molt de temps. No obstant, tot i recomanar-la fervorosament he de recalcar que potser les ments més sensibles s’haurien d’allunyar de tota la foscor que amaga.
“Vis a Vis” és una producció espanyola la qual irònicament ha arribat a les meves oïdes des de territori americà. Amb prou feines consumeixo televisió i menys segueixo series de forma episòdica a través d’aquesta. Però quan ho faig, aquestes no solen ser precisament produccions del regne borbó. Estic segur que la filmografia espanyola està plena de petites joies i fins i tot alguna que ha arribat als meus ulls, però d’entrada no és quelcom que em cridi l’atenció. Si no ho fan les pel·lícules, menys ho fan les series. No recordo haver vist cap sèrie de producció espanyola que m’hagi semblat realment “bona”. I sí, segurament això es deu a que n’he vist poques i les poques que he vist no m’han entusiasmat. En aquest cas però em vaig trobar amb que una youtuber mexicana (Gaby Meza) que tant per la meva sorpresa com per la seva es trobava recomanant una producció espanyola (veure vídeo). No és algú que soli recomanar amb gaire freqüència produccions que no surtin de sol americà i si ja li costava recomanar una producció mexicana em va cridar molt l’atenció que en recomanés una d’espanyola. Així que em vaig dir a mi mateix: “Si la sèrie ha arribat fins a l’altre costat de la bassa no pot pas ser tan dolenta”. I be, aquesta és la meva opinió.
Vis a Vis ens presenta la historia de Macarena una jove qualsevol, dòcil i innocent que mai ha sortit dels patrons del previsible. Enganyada per la falta d’escrúpols d’un home casat que deia estimar-la comet frau fiscal, buidant l’empresa del seu cap(l’home casat) i entregant-li els diners a aquest sense pensar en cap moment que l’individu podria desaparèixer. Òbviament el cas surt a la llum i el seu cap nega tota relació amb ella caient-li a la nostre protagonista una pena de set anys de presó. Aferrada a la idea de que tot ha estat un error que aviat es solucionarà Macarena (o Maca, com li solen dir) ni tan sols esmenta als seus pares l’entrada a presó (segons ells està en un viatge indefinit amb creuer pel mediterrani). Finalment però, un turbulent assassinat i la dura vida presidiària la faran col·lapsar i l’obligaran a confessar-ho tot als seus pares. Serà en aquest moment quan per pura casualitat la nostre Maca descobrirà la pista de nou milions d’euros que podrien garantir la seva sortida de presó. Serà llavors quan la trama girarà vertiginosament cap a la cerca desesperada dels diners, als quals un altre interna també seguia la pista. Embarcats en aquesta vertiginosa cerca, el pare i el germà de la Maca s’hauran d’enfrontar a un dels criminals més buscats d’Europa, al qual ni la Interpol pot seguir la pista. Serà en aquest context quan la sèrie cobrarà el seu màxim esplendor esdevenint una doble batalla on tot el que passa dins de la presó afecta a la cerca de fora i la cerca de fora, afecta al que passa dins.
Ens trobem doncs amb una trama vertiginosa on una presa agonitza dins la presó mentre la seva família lluita amb dents i urpes per treure-la d’allà. La trama és trepidant, enganxa i està molt ben elaborada. Però sobretot el format no és gens episòdic (cosa que com ja he dit altres vegades em desconnecta molt). La sèrie manté una sola trama i la manté fins al final(de fet tot i que al final de la primera temporada la trama és veu truncada per una sèrie d’esdeveniments, no es conclou encara), sense esdevenir aquesta pesada o repetitiva en cap moment tot i estar girant sobre el mateix punt. A la sèrie se l’ha titllat de ser una copia o remake espanyol de la famosíssima “Orange is the New Black” sèrie que curiosament no he vist. No puc opinar al respecte, però segons tinc entès tot i partir de premisses pràcticament idèntiques ambdues series prenen camins molt diferent adquirint identitats clarament separades. La vida a presó és dura i està molt ben narrada, no deixa de sorprendre la facilitat amb que les preses aconsegueixen colar dins la presó tota mena d’objectes i substancies i com els abusos esdevenen el pa de cada dia. És clar que això ja m’ho esperava. El que m’ha sorprès però és la trama semi policíaca que es desenvolupa fora de la presó. La investigació és interessant i captivadora. Però el que més em sorprèn es la credibilitat que aconsegueix el fet de que dos individus qualsevol amb les mateixes eines de les que disposa una persona ordinària aconsegueixin seguir-li la pista a un dels criminals més esmunyedissos d’Europa amb més facilitat que la policia. Això és clar te una explicació ben cimentada tan senzilla com el fet que ells tenen les pistes necessàries i la policia no. Però com aconsegueix això cobrar una verosimilitud compacte no deixa de ser un mèrit.
Tenim a la família Ferreiro. El cognom de la nostre protagonista. Aquesta gaudeix de tres dels personatges més icònics de tota la sèrie. En primer lloc tenim a la nostre protagonista que passa de ser una noia tímida i espantadissa a una presidiària a la que témer. La presó la fa forta a base de patiment. A través d’una existència agònica Macarena es templa a les flames de l’infern. Una de les evolucions més transversals i ben aconseguides que he vist en el medi. Després tenim al pare, ex agent de la guàrdia civil que coneix tots els protocols criminalistics per esquivar la vigilància policial. Des del principi es mostra com un home dur que imposa a la seva filla la realitat de la seva situació. Però si és dur amb la família mil vegades més dur és amb els que atempten contra aquesta. Un personatge extraordinàriament fort que molt a l’estil de Braking Bad es corromp per la família. Un dels personatges més realistament durs que he vist en molt de temps. El germà però no és tan dur, no és ex policia i amb prou feines sap sostenir un arma. Però quan algú posa en perill a la seva germana no hi ha Deu que l’aturi i per molt impossible que sigui la situació no pararà fins a morir o assolir el seu objectiu. Amb intencions lloables en un inici el personatge es va corrompent a l’hora que es templa amb els esdeveniments, però sempre tenint molt clar quin és el seu objectiu i per què fa el que fa. Finalment, menys carismàtica, tenim a la mare que essent aparentment una dona innocent i dèbil que no pot suportar la crueltat i el dolor d’aquesta empresa acaba revelant-se inesperadament amb una freda força de voluntat per suportar la crueltat que sigui necessària per tal de salvaguardar la seva família.
Presentats els protagonistes toca el torn a l’antagonista que és roba tota la sèrie. Zulema és la tia més dura de la presó. Res la pot aturar si te un objectiu per davant i menys si aquest objectiu és la llibertat. Violenta i despietada, no te escrúpols ni manies per cometre els actes més atroços. Però no és una simple malvada sense escrúpols. Te personalitat, una forta personalitat. Te un rerefons, te profunditat. Amb el seu posat altiu i autoritari aconsegueix el que vol quan vol amb una força i presencia que faria encongir els testicles del mascle més viril. Acompanyada sempre per la seva fidel amiga la gitana lesbiana: violenta i fogosa, disposada a saltar a la més mínima provocació. La gitana dona a la sèrie un to autèntic i verídic a més d’atorgar un humor amarg molt favorable, però no conformant-se amb això te temps per exposar sense problemes el delicat tema de l’homofonia en col·lectius com el gitano amb frases com “antes que lesbiana soy gitana”. Esmentar també a la tot i que callada, carismàtica Casper, esclava feble i voluble de Zulema, que tot i no semblar tenir voluntat pròpia aconsegueix a través de la por i la lleialtat connectar amb l’espectador.
Però si hem de parlar d’antagonistes no Podem oblidar al metge de la presó, que tot i afectar a tramés més secundaries i personals no deixa de tenir una importància cabdal en la sèrie. Aparentment moral i lloable, el doctor de la presó amaga un depravat sexual cruel i manipulador que gaudeix d’humiliar a les preses a canvi de favors. Amb un accent argentí (diria) que li dona una presencia brutal, l’individu te tanta retòrica que fins i tot aconsegueix convèncer a estones a l’espectador de que ell és la víctima aquí. Sense cap mena d’escrúpols manipula el personal de la presó amb paraules convenients per sortir-se amb la seva, impune de qualsevol atac contra la seva persona. 
Tot i que la resta de personal de la presó no és tan interessant i molt menys antagònic també vull destacar al guarda Castillo que impregna la sèrie amb un humor simpaticot molt refrescant en els moments de tensió i amb el qual un no pot evitar encarinyar-se. L’únic personatge “bo” de la sèrie, terriblement carismàtic per la seva bondat. Pel que fa a Fabio, el guàrdia protagonic que ajuda a la nostre protagonista, tot i que fa un paper més que decent crec que és un dels actors que més perjudicat es veu per la excel·lència de la resta amb una actuació que en comparació quasi sembla deficient. Tot i que el personatge compleix de sobres la seva funció no puc evitar sentir que no te el carisma adequat pel protagonisme que ocupa. Amb un temperament volàtil davant la injustícia te una moral i una obstinació tan forta que persegueix la maldat fins a les ultimes conseqüències, sense importar-li els costos o els perjudicis que li puguin aportar. Amb una personalitat tan interessant i ben aconseguida com aquesta és una llàstima que el personatge no aconsegueixi lluir tant com es mereix.
Però anant a l’estètica ens trobem amb una presó bonica. Excessivament bonica diuen alguns. No se si les presons espanyoles són molt boniques (estèticament, el que hi passa no ho és tant de bonic), però a mi personalment no m’ha molestat gaire aquest detall, trobo que es troba perfectament justificat per la filosofia educativa de la directora del centre que aposta més per la motivació que pel càstig (és una presó privada al cap i a la fi). Però si anem a aspectes més tècnics la filmació em sembla espectacular, jo no hi entenc molt d’aquestes coses, però realment em sentia com si estigués veient una d’aquestes grans produccions americanes. Pel que fa a l’estètica de la sèrie a un nivell més artístic em sembla completament disfrutable, els colors lluminosos a joc amb el somriure de la Rizos, contrasten amb l’obscuritat del succeït. No tenint por de mostrar en cap moment nus femenins. De fet es veuen pits a totes hores i això em sembla molt bonic. Potser és per que personalment el pit femení em sembla a nivell estètic un element de bellesa quasi ascètica, però trobo que en la sèrie les escenes que els mostren estan molt ben cuidades lluint amb orgull el cos femení però sense prostituir-lo als ulls de l’espectador. En definitiva, un resultat excel·lent.
«Jessica Jones» és la segona de les coproduccions entre Marvel i Netflix que desencadenarà en “The Defenders”. “Daredevil” (
Jessica Jones és una Newyorkina solitària i rebel. Alcohòlica, independent, forta i… amb algun que altre súper poder. Un accident al que ni tan sols la sèrie es molesta a donar massa transcendència li va donar a la Jessica habilitats notòries entre les que es compten la súper força i… de fet poc més. Salta molt alt, trenca panys, rebenta parets. Res massa impressionant. Però de fet, si no tingués aquests poders la sèrie seria en si la mateixa. Doncs no són les seves habilitats sobrehumanes el que l’ajuden a resoldre el conflicte. Impulsada per la força de la joventut Jessica Jones va intentar ser una súper heroïna en el seu passat, una justiciera que ajudés a la gent en perill. Seguia els ideals ingenus d’un nen i no va trigar a pagar-ne les conseqüències. Després d’un seguit de traumàtiques vivencies, la seva carrera coma súper heroïna va veure’s destrossada i la Newyorkina va passar a fer l’únic que sabia fer, destapar els problemes dels demés. Reconvertida en detectiu privada, Jessica Jones es passa la vida perseguint a marits infidels per destapar les seves aventures davant els clients que li ho sol·liciten. Acomodada en aquesta vida i l’amargor solidaria que s’ha autoimposat Jessica viu amb el seu alcoholisme i el seu mal temperament en un piset de pany trencat el qual ni tan sols es digna a reparar. Res que no pugui entrar de totes maneres atemoreix a Jessica Jones. Però el retorn dels monstres del seu passat fan miques aquesta absurda quotidianitat i l’obliguen a fugir o enfrontar-se a l’adversitat. I be, si fugís no hi hauria gaire sèrie que explicar.
Killgrave és l’antagonista d’aquesta producció. I com ha demostrat Netflix, un bona historia de súper herois necessita un gran antagonista. Wilson Fisk s’apoderava indiscutible el títol de millor enemic de l’univers (tampoc era tan difícil, Loky era l’únic adversari digne de menció), però Killgrave li discuteix el lloc. I és que a gustos, colors, però l’home púrpura(Killgrave) em deixa incapaç de decidir a qui cedir el tron. Durant una traumàtica infància que ell mateix s’entesta en deformar Killgrave va obtenir un do. El do de veure complida la seva paraula. Qualsevol cosa que digui, mencioni o ordeni si un pot la complirà. Ni tan sols te el poder de controlar-ho. No hi ha voluntat de veure complides les seves paraules. Quan ell diu, la resta obeeix, vulguin ells o no. Ho vulgui ell o no. Ens trobem doncs amb un home que tot el que demana li és concedit. Un nen capritxós acostumat a obtenir el que vol i per al que la vida no suposa cap repte ni diversió. Però no sols es un nen al que un no es pot negar a servir. És un nen astut, tremendament intel·ligent. Domina el significat del seu llenguatge amb una astúcia visceral, ordeix i maquina. Per què això és l’únic que pot omplir la trista existència d’ algú a qui mai res li és negat. Killgrave és víctima del seu propi poder. Un poder tan poderós, que d’ell s’apodera. En un passat el qual la sèrie va destapant lentament, plantejant més enigmes que respostes, Killgrave va encapritxar-se de la jove Jessica convertint-la en la seva súper poderosa joguina. Incapaç de negar les seves ordres Jessica es va convertir en la mascota d’un nen maquiavèl·lic disposat a semblar el caos per simple diversió. Killgrave però va semblar morir en un afortunat accident de transit que va permetre a la Jessica fugir d’aquell malson. Però pel que sembla, la seva mort no va ser més que un miratge. Killgrave és viu i ha tornat, disposat a convertir la vida de Jessica Jones en un infern. Però tot i l’odi que sent per la noia que el va abandonar. Per la joguina que el va trair. Jessica és l’únic que dona emoció verdadera al nostre antagonista. L’únic que fa de la seva vida vibrant. Així que Killgrave comença una obsessiva creuada per convertir a Jessica de nou en la seva joguina però aquest cop sense emetre cap ordre en sí (cap ordre directament a ella vaja, a la resta tantes com faci falta), un joc vertiginós i homicida que porta al nen maquiavèl·lic l’emoció que li manca mentre converteix la vida de la nostre protagonista en un infern. Al seu temps Jessica Jones veu com tot el que estima s’enfonsa al seu voltant i s’encamina en la impossible creuada per capturar a l’home que és impossible desobeir. Mereix morir pels seus crims, Jessica ho te clar. I matar-lo seria molt fàcil. Però si el matés, desapareixeria la prova vivent de que les víctimes dels seus poders no són culpables de cometre crims als que no es podien negar. Així doncs, comença una 
recargolada persecució mútua, que a vegades sembla no tenir fi per a l’agonitzant protagonista d’aquesta historia. Una trama trepidant, embolicada i tremendament disfrutable.
Patricia “Trish” Walker és la millor amiga de Jessica Jones. Trish va ser en la seva joventut una súper estrella infantil, sobre explotada per l’ambició inesgotable d’una mare tirànica. Tot i això Trish va sobreposar-se a l’infància traumàtica d’una estrella televisiva involuntària i és ara una reconeguda locutora de radio que presenta un dels programes radiofònics més importants de la ciutat. És famosa, rica i du una vida acomodada, lluny de les urpes de la seva mare. Amb la satisfacció de saber que ella sola s’ha guanyat la seva pròpia fama. Després de la mort dels pares de la nostre protagonista en l’accident que li va donar els seus poders. La mare de la Trish va adoptar a la desvalguda Jessica per tal de promoure la seva reputació estel·lar. Convertida en un trofeu d’humilitat a la jove Jessica li resultava impossible emfatitzar amb la súper estrella pija i estirada que li havia tocat per germana adoptiva. Fins que ambdues van descobrir que cap de les dos era on volia ser i de personalitats contraries en va néixer una amistat indissoluble. Per molts esforços que Jessica fes per allunyar a la seva amiga del perill. Trish es presenta com una dona forta, activa i social. Totalment oposada al model de vida alcohòlic i deprecio de la seva quasi germana. Amb la capacitat per enfrontar per si sola les seves adversitats com sobreviure a la fama de ser una estrella infantil ha demostrat, Trish es presenta com el pilar imprescindible que Jessica necessita per a seguir endavant. Poques dones tan fortes he vist com ella en pantalla i molt menys juntes, com mostra aquesta sèrie.
Hope és la nena espantadissa que inicia tota la trama. Una adolescent responsable que un dia desapareix seduïda per un misteriós home. Tot i que aparentment no s’ha comés cap delicte els pares de l’adolescent apareixen davant la nostre detectiu suplicant-li que els retorni a la seva filla. Així és com Jessica descobreix que Killgrave no estava tan mort com pensava. Un cop rescatada per fi, aparentment salvada de les urpes del nostre antagonista Hope assassina els seus pares sota les ordres encara funcionals de l’home porpra. És aquí quan Jessica Jones promet portar a Killgrave davant la justícia per evitar que víctimes del seu terror com la mateixa Hope paguin per crims dels que no són culpables. Traumatitzada i completament destruïda l’abans enèrgica Hope és ara un cadàver ambulant que ni tan sols arriba a ser una ombra de si mateixa. Tot i això, ella troba la força per enfrontar-se a l’home que la va violar, obligant-la a matar als seus pares. Un trauma profund del que només una dona forta com cap podria escapar per enfrontar-se a l’adversitat.
Els personatges masculins però, tampoc es queden enrere. En aquesta sèrie se’ns presenta a Luke Cage, el qual protagonitzarà la seva pròpia sèrie(Luke Cage) que s’alçarà com la tercera de les seies coproduïdes entre Marvel i Netflix. Luke Cage és un tiu dur(literalment de fet doncs te l’habilitat de la invulnerabilitat(que ve a ser indestructible, irrompible, resistent a tot)), gros i somrient. Un afroamericà que regenta un bar arrossegant amb si la mort de la seva esposa amb la que Jessica Jones te més relació de la que voldria. Aparentment lligats per l’atzar aquests dos personatges s’embarquen en una relació romàntica esdevenint fràgils pilars dels seus propis dols. Amb una química envejable es converteixen en la parella més entranyable del gènere (i això que de fet mai estan junts, i definitivament no acaben junts). Destacant especialment les escenes de sexe. On el contrast de la pàl·lida pell de Jessica contra la fosca de Cage, de les fines corbes de Jessica contra les grans proporcions de Cage mostren un art excels que de fet valdria la pena apreciar per si sol. M’atreveixo a dir que les escenes sexual estèticament més belles que he vist a la pantalla.
El Sargent Will Simpson és un agent de policia amb un passat menys pla del que pugui semblar que víctima dels poders de Killgrave intenta assassinar (sense èxit) a la nostre Trish. Pertorbat per les seves accions ell intenta a tota costa acostar-se a protegir a la dona que va intentar assassinar. La qual com resulta obvi no vol saber res d’ell. Tot i les aparents reticències de l’ex estrella infantil. Aviat s’embarcaran en una vertiginosa i perillosa relació romanticosexual(mes sexual que romàntica) amb unes conseqüències més tràgiques del que pugui semblar. Dur i implacable, Will Simpson demostra un temperament inestable i temerari que pot acabar per portar més problemes que solucions.
Destacar especialment a l’advocada lesbiana que porta el cas de Hope a petició de Jessica, la qual(junt a la seva exdona i la seva secretaria(la nova dona amb la que ha estat infidel a la primera i és causa de la separació d’ambdues)) es mostra com una dona forta, cruel i sense escrúpols disposada a qualsevol cosa per sortir-se amb la seva. Com he dit, un univers plegat de dones fortes. Que són fortes de debò i no per què el guió ho precisi. En Jessica Jones veiem l’autentica essència del feminisme, una dona forta i independent capaç d’afrontar per si sola els seus problemes. Un autentica mostra d’autèntic feminisme, sense pretensions de ser-ho.
Destacar també especialment la manera com al sèrie decideix presentar els poders de la protagonista, que se’ns mostren de forma natural com quelcom normal i sense importància. Ella no es molesta en amagar-los com tampoc els va esbombant pel món. Simplement no te por a utilitzar-los si aquest són precisos. La sèrie en cap moment n’abusa ni els amaga. Mai esdevenen protagonistes ni es mostren en pantalla per al lluïment de l’acció. Un tracte que em sembla totalment encertat i que dona a la sèrie un toc de normalitat respecte als poders molt refrescant.
“Daredevil” és la primera de les series coproduïdes entre Marvel i Netflix que pretenen desencadenar en una mini sèrie (The Defenders) la qual ens portarà a un grup de super herois a un món més complex, cru i urbà que el que Marvel ens te acostumat amb les seves pel·lícules. Una sèrie que tenia unes expectatives increïblement altes i que sorprenentment, les va superar totes.
Com correspon a un advocat cec de la cuina de l’infern (Hellskitchen) la historia ens presenta un entramat de corrupció, amb un seguit de conspiracions corporatives, apropiació de terrenys i moltes, moltes màfies que es reparteixen els monopolis del crim en una ciutat més decadent del que pot semblar a primer cop d’ull. La justícia dels tribunals mai és suficient per a acabar amb els criminals que germinen dins la ciutat. Per això el dimoni de la cuina de l’infern surt a passejar per les nits, assegurant d’inspirar als criminals la por a delinquir. Si la justícia no és suficient per salvar la ciutat, algú ho haurà de fer. No és una idea innovadora. Però sí està ben portada. De fet, mai l’havia vist tan ben portada. Un sol home travessa l’obscuritat i va desmuntant una per una les diferents màfies que controlen la ciutat: russos, xinesos, japonesos. Tots acaben caient a mans de la justícia. I per ambiciosa que sigui la proesa en cap moment resulta exagerada o antinatural. Daredevil és la justícia encarregant-se de netejar els carrers, a cops de martell(als tribunals) o a cops de puny si convé (als carrers).
Però el personatge més gran que ens porta aquesta sèrie és Wilson Fisk. El criminal sense escrúpols que aconsegueix fer-se amb el control de totes les enemistades màfies de la ciutat i fer-les seves (les quals, tot sigui dit resulten ser increïblement carismàtiques. No havia vist mai en una sèrie que les bandes secundaries d’una gran organització criminal tinguessin tanta presencia. En un altre producció aquests serien els massilles, els rellevistes. Però aquí brillen amb llum pròpia i les hi fan passar putes al nostre protagonista), el qual fins i tot es presenta a l’alcaldia de la ciutat i a poc queda de guanyar. Un enemic que a la seva manera és també un defensor. Un enemic que com Matt Murdock estima la ciutat que el va fer créixer i patir, però que en lloc de salvar-la, vol fer-la cremar per reconstruir-la de nou. Més esplendorosa que mai. És sense cap mena de dubte l’antagonista més profund i sòlid que he vist en el gènere dels súper herois. Que no el millor. El Jocker (el de Heath Ledger) és un personatge difícil de superar, però que tot i tenir una idea molt complexa i ben elaborada al darrere, no te una complexitat intrínseca en els seus motius, tot al contrari, és pura i simple anarquia. Un dels encerts de la sèrie es que triga a presentar-nos a l’antagonista. Primer es presenta el conflicte i fins varis capítols després no se’ns mostra la cara de l’home qui mou els fils de l’entramat. Però encara triga uns capítols més a presentar la seva veritable cara. Un home aparentment pacífic i seré, un mafiós sofisticat, quasi passiu. Un individu amb un cos enorme però que fins i tot pot semblar un bonachon del que aprofitar-te. Fins que el fas enfadar. Fins que treu la fúria i et tritura el crani amb una porta (una de les millors seqüències de la sèrie) o amb les seves pròpies mans. Un pou de violència amagat rere una mascara de sofisticació. Una personalitat maquiavèl·lica i complexa que enterra en el seu si un passat encara més traumàtic i interessant que el del nostre protagonista. Sens dubte el millor de la temporada.
La sèrie està connectada a l’univers cinematogràfic (UCM:
sortint-ne indemne(com el nostre capità), triga quinze minuts i surt tan mal parat que amb prou feines pot arrossegar-se. Fer especial menció a l’escena al passadís(un homenatge a Old Boy al·lucinant) que cinematogràficament em sembla per si sola una obra d’art.
“L’animal Moribund” de Philip Roth ens planteja la història d’un prestigiós professor universitari acostumat a emportar-se al llit a les seves alumnes sense que això alteri el més mínim ni la seva privacitat ni la seva objectivitat acadèmica. Un dia però, aquesta fredor amb que aconsegueix viure la seva sexualitat, aquesta distancia esteta, es veu aniquilada per l’aparició d’una jove que trastoca els seus móns. Convertint així el pragmàtic i liberal professor, en una autodestructiva bestia gelosa i dependent, que veu a cada cantonada un perill potencial, un auguri de pèrdua. Tot i el suggerent de la premissa però, aquesta no és una historia de sexe. És una historia d’obsessions, obsessió per la bellesa, obsessió per mantenir al teu costat la joventut que sempre fuig, obsessió per conservar, terror a perdre, perdre i deixar de ser tu. És una historia de gelós, una historia que exposa com l’obsessió pot portar a la paranoia, com la paranoia pot trastocar a una persona.
El llibre està narrat com una crònica. El professor relata la seva historia a un personatge del que mai arribem a saber res. Ell simplement explica la seva historia, el seu trajecte cap a l’autodestrucció. I el més important potser, és com ho narra. És un home culte, intel·ligent i seductor (tant amb les dones com amb el lector). A banda de ser una eminència acadèmica participa en un programa televisiu on apareix un cop per setmana com a conseller literari. Te una fama modesta basada en la seva cultura intel·lectual, la qual no te cap problema en exposar. De fet, un dels elements més sorprenents del llibre és la cultura intel·lectual que desprèn. Llegint aquest llibre un no pot evitar sentir-se petit davant d’intel·lecte i la cultura que emanen les seves pagines. Amb constants referències als moviments socials, la historia, la musica clàssica, la pintura, la literatura i bàsicament tot el poder intel·lectual de la Nova York moderna(abastant des dels 60’ fins als 2000). El protagonista ens relata la historia d’obsessió, com va començar, com es va intensificar i com va degradar. Ens explica fil per randa els esdeveniments crucials de la relació. Donant-nos la visió de la seva transformació: començant per un seductor afamat pel sexe d’una joveneta inusual, que res més vol d’ella que gaudir del seu cos; passant per un avergonyit professor que nota com la passió per la seva alumna pren control de la seva vida i acabant amb un home destruït per l’obsessió.
Però per a explicar la seva historia l’home no tem en esplaiar-se les pagines que faci falta. Ja sigui explicant la revolució sexual dels anys seixanta, la destrucció del seu primer i únic matrimoni(a causa de la revolució sexual dels anys seixanta i les jovenetes descontrolades que el temptaven amb liberal luxúria). O relatant la seva passió per la musica i el piano, exaltant la dificultat i qualitat d’una o altra peça de tal o altre autor. O explicant ple de dol la mort del seu únic amic al llarg de tots aquests anys, l’únic confident a qui podia lliurar-se i explicar la seva flagrant obsessió per una dona trenta-sis anys més jove. No li importa per què és la seva historia i l’explica com a ell li sembla. Cal destacar que l’esmenta’t entrevistador a qui el protagonista revela la seva vida en cap moment interacciona ni amb el personatge ni amb el lector, conferint-li un aura de secretisme molt afavoridora.
En cert punt de la historia la relació acaba i el nostre protagonista es veu submergit en un pou de desig i necessitat sense fi que no pot saciar. Abans, al seu costat, al menys podia tocar-la, encara que això mai fos suficient per omplir els seus desitjos. Però ara, la paranoia per una relació que ja no existeix el consumeixen fins a la destrucció. Han de passar anys abans que l’estabilitat emocional retorni a les seves mans i el judici esdevingui de nou un amic de qui fiar-se. Així es planteja la historia i així sembla que confluirà. Però quan un pensava que aquesta epopeia de necessitat i desig incontrolable era perfecte de per si el relat ens sorprèn amb un últim cop. Un cop que ens fa doblegar per l’impactant de la seva presencia. Doncs si la novel·la no era ja de per si prou colpidora, profunda i pertorbadora, arriba un nou element disposat a esborrar-ho tot.
L’animal moribund. El nostre professor veu la mort imminent, potser no aquest any, ni en deu, ni en vint. Però ja ve, ja s’acosta. Podria ser demà. La seva joventut s’ha esvaït i amb prou feines li queda res al que aferrar-se, excepte el reducte de vitalitat que viu a través de les seves conquestes. Que al seu temps només fan que recordar-li la seva precarietat, l’allunyat que es troba de la seva joventut. Com una droga que com més en prens pitjor et fa sentir, però que no pots deixar de prendre. Ell consumeix jovenetes incansablement, joves que li recorden cada cop amb més força el proper que li queda la mort. Però res es comparable al moment en que Consuelo irromp a la seva vida i li demostra encara amb més força la vitalitat de la joventut, el poder de tota una vida per davant. Ell és sols un animal moribund que atrau mirades de compassió.
