“Dune” de Frank Hubert és un dels clàssics més reconeguts de l ciència ficció. I sens dubte és mereixedor d’ostentar aquest títol. L’obra va caure en les meves mans fa uns quants anys per part d’una amiga que de forma entusiasta me la va recomanar titllant-la d’imprescindible. Jo vaig acceptar la recomanació prometent donar-li una oportunitat. Promesa que llastimosament he trigat més del compte a complir. La novel·la simplement va quedar oblidada al prestatge de les lectures pendents mentre més i més títols suggerents anaven caient a les meves mans. Finalment passejant per la biblioteca em vaig tribar amb un volum de la saga Dune que em va cridar l’atenció i llavors màgicament vaig recordar que de fet jo ja tenia aquell llibre i de fet havia premés llegar-lo. Així que sense dubtar-ho vaig treure’l del prestatge, vaig bufar-ne la pols i el vaig col·locar el següent a la meva llista d’espera. I gracies a Deu que ho vaig fer.
Dune, tot i ser una obra mestre de la ciència ficció, és una novel·la sobretot de política, religió i sorprenentment ecologia. Només amb Martin i la seva obra “Els viatges de Tuf” havia llegit abans una obra que expressés tan be els problemes del nostre món amb una metàfora aplicada en un planeta llunyà. Martin parlava sobre la sobre població en els seus llibres. Herbert parla sobre l’esgotament dels recursos, sobre donar als nostres fills un món millor que el que hem rebut, no un de pitjor. Amb la seva ploma Herbert ens trasllada a un món sense recursos on la supervivència és d’aquell qui menys despilfarra i més reutilitza, pràcticament una oda al reciclatge. Un tema sorprenentment avançat a la seva època tenint en compte l’edat del llibre (1966). Sens dubte la ment que va idear aquest univers és curada i metòdica doncs el realisme d’un món tan extensament fictici es pot sentir a la mateixa pell.
Dune és un llibre partit en tres parts, cada una d’elles essencial per narrar la historia que el complert del llibre suposa. Se que és una saga que te forces més títols al darrere i tinc la intenció de posar-hi un ull en quan el calendari m’ho permeti, tot i que de moment la meva llista actual d’espera és llarga i aquest moment s’albira llunyà.
Dune
El llibre primer, primera part d’aquesta obra te un títol un xic reiteratiu. Però no podria ser d’altre manera doncs ens presenta de fet a Dune. Arrakis, també anomenat Dune, és un planeta desèrtic on l’aigua quasi inexistent és el recurs més preuat que pugui existir. Un indret on escopir és un símbol de màxim respecte doncs implica de fet malgastar l’aigua del teu propi cos. Aquesta primera part ens submergeix en un intricat context galàctic que te com a estructura central un govern monàrquic basat en feus planetaris que s’estenen al llarg de tots els sistemes. Els viatges interplanetaris resulten ser la clau per mantenir el control econòmic i polític d’un imperi que ocupa el vast espai d’una galàxia. Secretament però, la clau per a l’èxit dels viatges interestel·lars cau en l’espècie, una preuada substancia només trobada en els deserts de Dune. Essent el planeta desèrtic la clau amagada de l’equilibri galàctic. En un constant joc polític entre les cases més influents de l’imperi, Dune acaba en mans de la casa Artrides. Però tot i que el planeta i la seva espècie és quelcom crucial per a l’estabilitat imperial, governar-lo no és cosa fàcil. El que en realitat semblava un regal és en realitat un estratagema per acabar amb la família Artrides i l’amenaça que suposa per als Harkonnen, la que és segurament la casa més influent de l’imperi. És en aquest context que el jove Paul Artrides, hereu de la seva casa, es veu arrossegat en un conflicte polític que estava destinat a batallar.
Aquesta és segurament la part més política, te la vital missió d’estructurar les bases del món que després es desenvoluparà. I ho fa de sobremanera. Ens introdueix en tot un univers de forma subtil i orgànica, fent-nos sentir part del mateix. Un univers amb la seva lògica i sobretot amb la seva serietat. Per què sí, tot i que el protagonista d’aquesta historia és amb prou feines un adolescent no ens trobem davant la lleugeresa de la guerra de les galàxies. Dune és una historia complexa i madura que molt a l’estil de cançó de gel i foc versa sobre intrigues i conspiracions, assassinats i regències que poden fer trontollar el destí de tot l’univers. Ens trobem davant un univers sòlid i ben construït que lluny està de qualsevol cosa semblant a la incongruència. Per què Dune és l’exemple perfecte per demostrar que la ciència ficció és també literatura (per a alguns pot ser ofensiu que ho posin en dubte, però la ciència ficció i sobretot la fantasia solen ser titllats genèricament de entreteniment simplista i sense profunditat que no mereix el títol d’obra literària). Dune ens demostra que les obres mestres també poden succeir a l’espai.
Maud’Dib
Si la primera part ens presentava la situació política del conflicte, la segona ens present la societat ecologista en la que el planeta es veu obligat a sobreviure. Les mancances que la falta d’aigua que en la part anterior se’ns mencionaven aquí es viuen a la pròpia carn. Tancats en robes hermètiques que recuperen la humitat de la respiració i la transpiració, fins i tot dels excrements per a impedir el més mínim malgast en una terra on vessar una llàgrima és o be un gran crim o be una mostra de respecte superior a qualsevol altre.
Traïts per un complot que no van saber veure a venir en Paul i la seva mare, únics supervivents de la casa Artrides es veuen obligats a fugir per un desert despietat del que no existeixen esperances de sortir amb vida. El destí però, tal com anuncien les visions profètiques del pobre Paul els te preparats un altre cosa. Així doncs, mentre els traïdors Harkonenn lluiten per recuperar el planeta que van cedir per poder eliminar els Artrides amb la seguretat de creure morts els seus enemics, els últims Artrides són acollits pels Fremen, el poble natiu dels deserts que miraculosament han sabut adaptar-se a les inhòspites condicions del planeta. Allà poc a poc el jove Paul i la seva mare es van guanyant el respecte d’un poble pacient i valerós que ordeixen en secret un pla gegantí per donar vida al planeta. Paul és acceptat pels Fremen i rebatejat amb el nom de Maud’Dib, començant la seva carrera per convertir-se en el mesies d’aquest poble del desert per encaminar-lo cap a la venjança per la seva família i evitar de pas un apocalipsis intergalàctic del que les visions profètiques no paren d’advertir. Paul Maud’Dib pot llegir el futur, però el futur és incert i difícil de llegir, els trencants es multipliquen al acostar-se i mai pots mirar massa lluny sense arriscar-te a perdre’t en els anals dels temps.
Amb una historia apassionant la segona part de Dune ens presenta una reflexiva posada en escena sobre un panorama ecològic desolador, un futur maquiavèl·lic de les possibilitats funestes d’un planeta que algun dia podria ser el nostre. No vivim en l’enorme estepa desèrtica d’Arrakis, però podríem estar condemnats a destins molt pitjors si no sabem tenir cura del que ens envolta. El poble Fremen amb la seva passió per l’ecologia i la conservació ens dona una lliçó d’humilitat i respecte cap al món natural que els rodeja. Endinsant-se en reflexions filosòfiques sobre l’existencialisme, el destí de l’home i la humanitat, l’ecologia i la religió la novel·la es nodreix del paisatge desèrtic per aprofundir en metàfores arrelades que ens mostren crues veritats del nostre propi món que sovint ens esforcem en ignorar.
Paul és anomenat sovint durant el llibre com el nen home, doncs tot i ser un nen parla i es comporta com un home adult. I sens dubte Paul és un adult, no obstant hi ha en aquesta part una maduració, no la d’un nen cap a un adult, si no la d’una maduresa fins a un altre més profunda i sàvia, més arrelada. Aprèn a conèixer les coses que abans només intuïa. El desert i la seva gent ensenyen a Paul a ser el messies que les seves visions apuntaven.
El Pofeta
La tercera i ultima part de la novella tanca definitivament amb els problemes anteriorment plantejats, tan politics com ecològics. Passats uns anys de l’arribada al poble del desert Paul ha passat de ser un estrany a pràcticament una divinitat.Sota el seu lideratge el poble Fremen està preparat per lluitar contra tot un imperi. Amb el poder de destruir l’espècie que a Arakkis es cultiva posen en escac a l’emperador, doncs la substancia es imprescindible per a garantir l’eficàcia dels viatges intergalàctics. I com tot sovint diu Paul, qui realment te el poder sobre una cosa és qui pot destruir-la. I ell pot i està disposat a fer-ho. Intentant complir la esperada venjança per la seva família i recuperar els honors que el seu cognom significa, Paul Maud’Dib s’enfronta a la possibilitat d’una cruenta guerra intergalactica cada cop més inevitable. Però en com jugui les seves cartes rau el futur d’aquest terrible destí. Si mor, esdevindrà un màrtir que enviarà a les seves tropes de Fremen a batallar i destruir per tota la galàxia. Però si viu, segurament es veurà obligat a començar una guerra contra els seus enemics que ni ell mateix podrà aturar un cop s’engegui. Per tant, l’única esperança és trobar una complicada victòria parlamentaria. Un destí entre milers, una possibilitat en la immensitat.
Vull fer no obstant, abans de donar la ressenya per acabada, especial menció als icònics cucs de l’arena que poblen els deserts de Dune. Part essencial de l’ecosistema planetari i un element sempre present i transcendent en tot moment en aquesta novel·la de culte. Els cucs encarnen en sí l’essència del planeta. Mentre que els Fremen els veuen quasi com deïtats a les que tot i emprar per la seva subsistència respecten i veneren amb cura i humilitat, lluitant per la seva conservació. Els estrangers que veuen Arrakis sols com una font de beneficis, els temen i els deprecien, somien amb aniquilar-los i destruir-los i no s’esforcen en comprendre la seva vital importància en el cicle de la vida. Els cucs que poden ser de la mida de pobles o ciutats, són titans que inspiren por i respecte. Son la saviesa del desert encarna en un animal que es baralla per mantenir en equilibri un delicat ecosistema. Els grans cucs del desert són la metàfora principal que encarna els terrors incompresos del món natural que ens dediquem a maltractar. Són un dels animals més icònics de la cultura de la ciència ficció i s’han guanyat aquest lloc a pols, dons son majestuosos, son apassionants i són sens dubte motiu de fascinació.
En Definitiva el llibre ens transporta a un univers fascinant ple de riquesa. Amb un planeta amb una ecologia irrepetible que esdevindrà en si un personatge més de la complexa trama plena d’entramats politics i enrevessades conspiracions. Dune és merescudament un dels clàssics més reconeguts de la ciència ficció. Dune és la prova vivent de l’excel·lència que el gènere pot aportar a la literatura universal. Un llibre que tot i la seva antiguitat, no ha envellit en absolut i presenta uns temes que son avui més actuals que mai. Dune és un llibre totalment imprescindible i especialment recomanable. No és potser un llibre per a tots, és complex i potser es podria fer difícil de llegir per aquells amb poc cabal literari a les seves esquenes. Però tenint en compte la riquesa i la complexitat que avarca la prosa és relativament senzilla i assequible, entenedora i molt disfrutable. Dune tot i la seva antiguitat es postula com la millor novel·la de ciència ficció que llegiré aquest any.
Mig Rei de Joe Abercrombie és una historia senzilla i lleugera, que sense entrar amb massa profunditat en els tremes que tracta ens porta una historia sense cap element massa original. El clàssic i mil vegades repetit viatge del nen que esdevé un home, res de nou podríem dir. Tot i això és segurament la millor novel·la de fantasia juvenil que he llegit mai.
La novel·la succeeix en el mar trencar i igual que aquest, el llibre te un format circular. Comença allà on acaba, tant física com personalment, però amb la ment més afilada i la maduresa d’un home. Mig Rei és literatura juvenil. Però és una d’aquelles novel·les que saben ser juvenils sense per això deixar de ser madures. En les darreres novel·les juvenils que m’he llegit (les proves(
La historia ens situa amb la típica escena del policia rude, essent sermonejat pel seu cap per les destrosses dels seus actes de justícia exigint-li que accepti un nou company que el pugui asserenar( un triceratops, sí, a part d’estrambòtic és collonudament èpic, no se com). Com era d’esperar, a causa del seu trauma del passat el nostre protagonista es nega a acaptar al·legant que treballa millor sol. Triceratops a part, a algú li zona aquesta premissa? Crec que entre tots els lectors d’aquest blog no podríem comptar el extensíssim numero de films que tenen aquest argument com a eix central (bàsicament el 80% de les pelis policíaques de l’època?). I com passa a totes, sabem que al final l’acabarà acceptant, seran millors amics i naixerà una viril fraternitat entre ells. El cas es que després d’endollar-te aquesta trama amb una agilitat que em sorprèn enormement (el curt dura sols 31 minuts, amb la brutalitat de l’acció em sorprèn que pugui explicar tanta historia com ho fa, per absurda que sigui. Sens dubte una gran direcció) se’ns presenta un Hitler vingut del passat que assassina a mitja comissaria obligant a viatjar a Kung Fury al passat amb l’ajuda de Hakerman, el SuperHaker que pot hakejar el temps, les ferides de bala, la vida i be, diria que literalment pot hakejar la conveniència del guió (vaja, el que fan moltes pel·lícules avui en dia. Però durant els 80 al menys no es molestaven a fer veure que no era així). Però per error Kung Fury viatja excessivament endarrere en el temps on es topa amb un laseraptor (velociraptor que dispara rajos lasers. Collons, algú havia fet això abans?). Allà es salvat per Barbariana (ai els noms rudement grandiloqüents d’abans) una vikinga sexy que muntada sobre un llop gegant es carrega el laseraptor amb una metralleta gegant ( olé, això és més èpic que el raptor amb un bazuca muntat en un tauró). Allà també coneix a Katana (nom incongruent en una vikinga, però no podria importar menys perquè… mola) la qual muntada en un T-Rex (T-Rex!), porta a Kung Fury fins a Thor (el deu nòrdic rude i viril, no el pelopantene de Marvel). Allà tots es fan amics i Thor obre un portal a Kung Fury fins l’alemanya nazi on el Kung Führer (sí, en Hitler és el Kung Führer, l’antítesi de Kung Fury. No se qui ha fet els jocs de paraules d’aquest curt però son collonudament genials). Després d’una batalla èpica on Kung Fury es carrega a centenars de soltats nazis de la manera més èpica i brutal possible (en un pla seqüència bidimensional que resulta ser l’homenatge més gran que he vist als jocs de lluita que ja tots sabeu quins són), el nostre protagonista mor ametrallat (es diu així?) per Hitler just un instant abans que els seus amics nòrdics i Hakerman més el triceratops (personatge del que t’havies oblidat fins ara) apareixen per ajudar-lo en la batalla. Després d’una sanguinària batalla on els amics de Kung Fury es dediquen a massacrar sanguinolentament a la resta de nazis mostrant els seus estils particulars (el millor el triceratops disparant sempre als ous), Hakerman hakeja les ferides de bala evitant així la mort inevitable del nostre protagonista (coherència? Ni la vol ni la necessita, és ÈPIC). Finalment el Führer és aparentment assassinat per Thor després de que el nostre protagonista li clavi una pallissa contundent. EL final del curt ens revela però que el Furer està viu i en l’últim moment havia viatjat al futur creant així un bucle temporal molt interessant. Deixant-nos amb el típic final obert del malvat prometent una venjança que tan s’estilava per aquells anys.
No vaig viure els anys 80, però es van encarregar de deixar-me com a llegat pel·lícules que van omplir la meva infància. Tot i que no és la meva època, quasi la puc sentir com a meva. Am un resultat similar al de l’èpica cançó del “Reno Renardo” Creci en los Ochenta el film aconsegueix donar fins i tot a aquells que no vam viure aquella època un sentiment de pertinença i enyorança que resulta esdevenir una innegable obra d’art.
Suposo que os preguntareu quina era la transgressió agosarada que vaig descobrir amb ella. Els més agosarats ja haureu fet volar la vostre imaginació per utopies carnals de les que un sovint es pot trobar sense retorn. I els més perspicaços haureu pogut intuir que s’amaga darrere el misteri deliberat de les meves paraules. I és com no podia ser d’altre manera la roba que duia o la que li faltava per dur. Com he dit portava un mono texà de tint desgastat. A sota hi duia una samarreta vella i ample d’un color que ni te importància ni puc recordar. És el que duia a sota, o el que no hi duia, el que m’atreveixo sense el seu permís a rememorar. Com he dit també, el mono era de tall ample. Podríem dir que era l’antítesi de l’ajustat i es veia subjectat amb dolça alegria pels tibats tirants que baixaven de les seves espatlles dissenyats per aquesta funció. Evident era que la peça escollida li anava gran, però no podria haver estat millor d’altre manera. Doncs en l’espai que mediava entre la seva generosa cintura i la tela que hi penjava a pocs centímetres, un ull afortunat podria aventurar-se a veure el que vivia cames avall. Per què sí, aquell mono ample i generosament folgat deixava entreveure amb un vel de captivadora penombra el que hi havia sota, amb un erotisme infinitament superior que el conferit si no hi hagués dut res. La majoria ja os haureu aventurat a imaginar que no duia calces, però si que les duia. Amb un conjunt d’aquestes característiques, la transgressió hagués tingut uns tints més aviat pornogràfics, que tot i no deixar de tenir certa bellesa, no m’haguessin captivat de la mateixa manera. Com eren les calces? Unes calces corrents, res de llenceria ni de brodats, la sincera realitat d’un color clar. Eren unes calces còmodes i també folgades, amples i senzilles agafant-se a la generosa voluptuositat dels rememorats malucs que es dibuixaven sota l’ombra del pantalons. Jo l’avançava per unes escales quan vaig tenir el goig de descobrir aquesta imatge d’erotisme innat. Així que un angle accidental em va permetre veure impunement les cames que aquells pantalons guardaven en tota la seva longitud. No m’avergonyeixo d’haver-ho vist, doncs no va ser deliberat. No entraré en conflictes morals, però jo crec que una imatge d’una bellesa tan transcendent mereix ser contemplada per als ulls que la sàpiguen apreciar i si no fos per que la imatge és més un concepte oníric que un de real l’hi esculpiria una estàtua i li faria un altar. Vaig veure les llargues i pàl·lides cames a través de la penombra, allargades pel túnel que el mono texà construïa al seu voltant; la corba suggerent del seu maluc i la unió prohibida allà on les seves cames s’unien per dibuixar la forma generosa d’una petxina. Un punt amagat entre les cuixes font del desig més primitiu s’amagava ocult entre corbes i tenebres d’una sensualitat nata. Per què ella no era una dona qualsevol. Caminava amb pas segur fent lliscar aquells sensuals malucs dins la suggerent penombra dels folgats pantalons. Quasi convidant amb el seu contoneig a dansar amb ells al so harmoniós dels desitjos plens de goig, que no es deixen portar per les presses i s’evoquen a gaudir del moment. Ella, que a primer cop d’ull havia semblat una senzilla i innocent bellesa rural, dolça i captivadora; es mostrava ara amb una contraposada perversió amagada. No na perversió pèrfida ni artificiosa, una perversió juganera i sensual, natural, orgullosa de ser qui és, sense mascares ni perfums. Una deessa de la fecunditat, bellesa natural sense reserves, orgullosa de ser qui és, lluminosa i dolça, però també dolçament entregada a les trapelleries pròpies de les nifes que feren embogir els homes. Una deessa.
Però és clar, allò va ser un detall inesperat de camí a la missió que era contemplar el seu rostre. I he de dir que tot i la extensa narració d’aquest instant colpidor, no va ser més que un això: un instant. Dubto que l’experiència transgressora de vulnerar la seva intimitat s’allargués més d’un segon i potser es en la fugacitat del moment on resideix el màxim exponent de la seva bellesa. Ja ho diuen que un ha de saber gaudir del camí, doncs pot aportar més plaers que la mateixa meta. Però he de dir que, posats a comparar, que el seu rostre no es va deixar menystenir per tan colpidora revelació. Heu vist mai un àngel? No, si no l’heu vist a ella. Emmarcat entre els seus cabells batuts per llum de lluna, vivia un rostre dolç i arrodonit que es deixava besar pels rajos de sol. Sang de la vella Valyria, el seu rostre vivia curiosament a joc amb les senzillesa ordinària del seu vestuari i amb la l’elegància majestuosa dels cabells platejats d’un Targaryen. Llavis tendres i carnosos, d’un color pàl·lid, com la pell il·luminada pel sol. Celles fosques i gruixudes, que accentuaven amb caràcter una força inherent en aquells trets dolços. I una mirada melodiosa, perduda segurament en alguna cançó secreta que s’escolava pels auriculars blancs que duia subtilment camuflats per dins el mono texà i que es confonien en el blanc dels seus cabells. Era una mirada alegre, decidida a afrontar el dia, inconscient que donaria al món més bellesa de la que podia imaginar. Amb una barbeta alçada, orgullosa de viure en aquell rostre de senzillesa angelical. Era sens dubte el rostre perfecte per acompanyar a aquell conjunt. És clar que era el conjunt qui l’acompanyava a ella.
Recordava de l’altre vegada aquells cabells platinats de tall Targaryen, als que quasi puc imaginar un sulls porpres a conjunt. Però en la contemplació de la seva essència em va assaltar un detall que no havia pogut apreciar en el nostre anterior i fugaç encontre. Al contrari que en l’altre ocasió, duia el seu riu de llum de lluna fluint lliurement com una cascada, emmarcant amb tendresa la dolçor del seu rostre. Però aquells cabells que en un primer principi m’havien semblat lleugerament ondulats es presentaven ara amb una nova naturalesa. No eren petites ondulacions el que fluïa a través dels seus cabells d’escuma marina. Eren petits tirabuixons, tan fins i consecutius que no podrien distingir-se si un no s’hi fixava atentament. Cabells recargolats sobre si mateixos en una espiral tan fina i subtil que quasi semblava un floc de cabells ondulats. En la complexitat d’aquella naturalesa que es mostrava aparentment senzilla viu en si la metàfora de la bellesa que intento retratar. D’aparença senzilla i posat humil, amb indubtable bellesa càlida i afable, guarda en realitat una complexitat vibrant en el seu interior. Per que tot i la senzillesa amb que es movia per la vida, ella no és algú de curtes llums, és intel·ligent i complexa, rica en les seves múltiples formes per descobrir. Que tot i aspecte senzill guarda en el seu interior una personalitat rica per descobrir, una personalitat de bellesa indubtable.
Poc després de l’èxit de la primera temporada de Daredevil (
Al contrari que amb la primera, aquesta segona temporada sí podria ser dividida en varies parts. Jo m’atreviria a anunciar-ne tres: la part de The Punisher, la part d’Elektra i el judici (que al seu temps mou dues histories paral·leles) i finalment la part de la mà(que tot i que en menor mesura, també mou dues histories paral·leles). Per tant la segona temporada diversifica, explicant-nos moltes més histories de gran qualitat però perdent inevitablement la cohesió compacte de la primera. Però no dic que sigui dolent, és el que la segona temporada havia de ser. La primera ens presentava el personatge i ens explicava la historia dels seus començaments a l’hora que ens introduïa el context del crim dins la ciutat i un dels enemics més potents del defensor. En la segona és el moment d’expandir el seu univers, ja sabem qui és i on viu, sabem que el rodeja, ara es torn de mostrar-nos més d’aquest extens univers i presentar-nos més personatges que posteriorment donaran riquesa a altres histories de naturalesa potser més similar a la primera (tot i que no l’hi donaria masses papers a la possibilitat). No obstant la trama segueix sent continua a través de totes les seves parts, tot i ser divisibles tenen entre si fortes connexions i influencies i no es podria explicar les posteriors sense les anteriors.
La primera part i la que més ha agradat a la immensa majoria(entre els que m’incloc) perfila els ideals de Matt Murdock front a una ideologia més agressiva i visceral que parteix de les mateixes idees. Serveix doncs, per definir els límits de la seva moralitat. Daredevil és un vigilant, un individu que apallissa als delinqüents i els dona una lliçó i un missatge. Els ensenya amb els punys el que no es pot fer a la seva ciutat. Però el dimoni de la cuina de l’infern no mata, per què és la seva línea i creuar-la suposaria no tenir aturador. Creu en donar segones oportunitats fins i tot a qui no les mereix. Sap que això portarà conseqüències, sap que si apallissa a un criminal i el lliura a les autoritats en dos mesos podrà ser reincident que haurà de tornar a apallissar per crear un cercle viciós sense fi. Però està disposat a portar aquest pes sobre les seves espatlles perquè simplement és la manera correcte de fer les coses i creu en la humanitat de les persones. Per altre banda, un nou vigilant apareix a la ciutat. Un violent justicier que assassina indiscriminadament bandes senceres de les màfies que pugnen per apoderar-se del buit criminal que va deixar Wilson Fisk (l’antagonista de la temporada anterior). Al contrari que Daredevil, The Punisher (El castigador, un nom molt encertat) és un vigilant venjatiu que creu fermament en eliminar l’escòria que corromp la ciutat de l’única manera en que definitivament no podran tornar a delinquir. Aquest contrast ens brinda una marc perfecte per contraposar ambdues ideologies i reflexionar sobre les seves implicacions morals. The Punisher acusa a Daredevil de la futilitat de les seves accions, de no tenir els collons per acabar la feina i d’estar a un mal dia de ser com ell. Daredevil recolzant-se sempre en la forta moral que el sosté intenta fer veure a The Punisher que hi ha un altre sortida. Aquesta part de la temporada te una tensió i presencia brutal amb una trama visceral on The Punisher persegueix els criminals que es proposa caçar i Daredevil persegueix a The Punisher per impedir que els extermini. M’atreviria a jutjar que potser el millor de tota la temporada és l’escena on ambdós vigilants discuteixen a la teulada després que The Punisher hagi encadenat a Daredevil. Com es confronten i defineixen ambdues ideologies amb silencis tensos i diàlegs aguts i profunds dona manifesta rellevància de la qualitat extraordinària de l’equip creatiu que ens ofereix aquesta fantàstica ficció. Si alguna cosa se li pot retreure a aquesta part és el fet que The Punisher sigui tan carismàtic i tingui tanta presencia en pantalla que sovint ofusqui al propi protagonista. Fent que alguns se sentin més identificats amb l’assassí venjatiu que amb l’heroi defensor. Però això només fa que conferir possibilitats al rumor que va sorgir d’una futura sèrie de The Punisher que crec que encantaria a tothom.
La segona part resulta ser també la segona que més m’ha agradat. Després de la captura de The Punisher, la ciutat terroritzada pot respirar tranquil·la i dedicar-se a jutjar al monstre que ha emplenat els seus carrers de sang. Alguns el veuen com un heroi que dona als criminals el que la policia no es capaç de fer per si sola. D’altres, com un maniàtic homicida que posa en perill al seguretat dels seus fills. The Punisher es creu culpable, és perfectament conscient de que el que ha fet està malament i no te perdó. Però no se’n penedeix, no se’n penedeix per què algú ho ha de fer i ell està disposat a fer-ho, un altre cop si cal. És en aquest context quan Nelson & Murdock decideixen (per idea de Murdock, el nostre Daredevil) agafar el cas més difícil de la historia de la ciutat i defensar a The Punisher. Aquesta part ens brinda una batalla judicial molt ben dirigida i emocionant on les habilitats de Foggy Nelson surten a relluir com no havien aconseguit fer-ho en l’anterior temporada. Com va fer House of Cards (
La tercera i ultima part serveix per connectar tot el món científicament plausible (més o menys) en el que fins ara havia viscut la sèrie amb la vessant més mística i espiritual dels còmics. És un procés difícil donat el greu de realisme i duresa que havia manejat la sèrie, una transició realment laboriosa de dur a terme i més si es vol fer ben feta. I realment no m’imagino una manera d’haver-ho fet millor. Les peces encaixen quasi amb naturalitat en aquest canvi de paradigma. En la sèrie se’ns revela l’existència d’una mil·lenària organització: The Hand. La qual busca més o menys tenir el control global del món des de les ombres. Per a fer-ho des de temps ancestrals han cregut en un arma mística capaç de donar-los el poder per doblegar qualsevol adversitat, existeixi aquesta o no (la sèrie viu en l’encert de no deixar-ho clar). En aquesta part la intervenció de The Punisher es veu relegada a pràcticament un parell d’escenes per donar lloc a la letal Elektra (cosa força justa tenint en compte que Elektra no havia aparegut en el primer terç de la temporada). Durant aquest transcurs, amb la relació entre Karen i Matt definitivament espatllada es revifarà la passió que temps enrere va ofuscar a Matt i Elektra i començarà paral·lelament una creuada d’ambdós tant per aturar els malvats plans de The Hand com per demostrar la humanitat d’Elektra, una assassina entrenada des de la infància que es creu resignada a no poder albergar bondat. Introduint en ella de la manera més orgànica possible el misticisme de The Hand la part acaba sent la menys bona de les tres. No obstant això no implica que sigui dolenta. La pugna inesgotable de Matt Murdock per buscar en la seva estimada un oasi d’humanitat mentre aquesta es veu obligada a afrontar la traïció del que va ser el seu mestre (Stick, el mateix que va tenir Matt Murdock) i l’evidencia reiterada de que viu en ella una assassina que no pot contenir-se de matar, converteixen aquesta part en una petita joia en el camp de l’espiritualitat de l’esser que per desgracia es veu tacada per una difícil transició de paradigma i un parell d’errors menors que podrien haver estat més ben lligats.
The Punisher és un ex militar altament qualificat que va perdre la seva família en una picabaralla entre bandes i que va sobreviure per portar al venjança a la terra. Després de sobreviure a una bala que li va travessar el crani en l’accident que va aniquilar la seva família The Punisher converteix el càstig de la injustícia en el seu únic motiu per viure. L’actor que l’encarna sembla ser per esclafadora opinió popular haver nascut per al paper (com cert actor que caracteritza a cert súper heroi amb armadura…), opinió amb la que més o menys estic conforme. El que és indubtable és que el personatge te una presencia brutal i podria carregar perfectament per si sol tot el pes d’una temporada. Tot i la seva poca presencia durant la tercera part de la temporada. L’escena de la massacre a la presó que li permet després sortir d’aquesta és tan brutal que competint amb l’escena ja esmentada es guanya el lloc de la millor escena d’acció de la sèrie. Donant una explicació no només coherent si no apassionant de com The Punisher aconsegueix sortir de presó.
Elektra tot i no tenir la brutal presencia que aconsegueix el castigador, es roba amb facilitat les escenes en que participa. Aconsegueix el que molt poques aconsegueixen en televisió: resultar brutalment sensual sense esdevenir per això un objecte sexual. Amb una sensualitat picaresca i letal, l’assassina llisca amb elegància entre les escenes desbordant el carisma que l’impregna. L’actriu no te el físic que ningú esperava per al personatge, no obstant la seva rebuda ha estat quasi al nivell de The Punisher mostrant-nos que en aquesta ocasió la jugada ha sortit be a Marvel. Un personatge diferent del que esperàvem i per tant sorprenent i fresc, però que a l’hora conserva indubtablement l’essència del personatge d’origen. Amb una química agressiva amb el nostre protagonista que resulta envejable, l’actriu es guanya un lloc en l’univers cinematogràfic(
Pel que fa a la resta de personatges tenim a l’immensament carismàtic amic inseparable del nostre protagonista, Foggy Nelson. El qual es roba cada escena en que apareix amb la seva simpatia i rescabala la seva falta de protagonisme en la temporada anterior portant pràcticament per si sol el pes del cas més difícil del segle sobre les seves esquenes (i a sobre quasi el guanya, si no fos per l’orgull homicida del castigador). Indiscutiblement cobra tot el protagonisme que es va trobar a faltar en la primera temporada. Pel que fa a Karen, la sempre fidel secretaria del bufet, l’addició de protagonisme no li queda tan be. Tot i que l’actuació es bona el personatge no acaba de quallar com hauria. Crec que la culpa es en part d’unes escenes no tan ben aconseguides com d’altres i d’un talent per a l’actuació que queda deslluït al costat de tants mestres. Un no pot evitar fustrar-se una mica amb el personatge i sentir que es dona massa importància a la seva trama com a detectiu (com una tal Lois Lane a Batman v Superman(
També tenim el retorn de Clarie Temple (l’infermera), que renuncia definitivament a la feina a l’hospital per, imagino, acabar obrint una clínica privada per a certs justiciers emmascarats (la dona carrega amb el pes de ser l’eix més evident entre tots els defensors, és probable que sigui ella qui d’alguna manera els reuneixi. Com una Nick Fury femenina i infermera). També retorna el vell mestre Stick, aquesta vegada amb molt més protagonisme i un passat per explicar. Sempre fred i autoritari, el vell cec es mostra com el mestre d’Elektra i Daredevil i com el traïdor d’ambdós, havent tacat la seva confiança amb maquinacions i mentides. Finalment, com no podia ser d’altre manera, s’ha de fer menció especial a l’antagònic Wilson Fisck, que tot i estar empresonat no està derrotat. Des de la presó i amb tota la calma i serenitat que el caracteritzen, maquina amb perspicàcia el seu retorn mentre aplana el terreny de la seva arribada. Ell mateix propicia la fuga de The Punisher com un pla mestre i donant-nos un altre de les escenes més brutals de la temporada, apallissa al pobre Matt Murdock (sense saber que és Daredevil) davant la vigilància dels impassibles guàrdies subornats que res fan per ajudar a un pobre cec. Amb una presencia brutal l’individu aconsegueix competir amb uns pocs minuts en pantalla amb la resta de personatges que estelaritzen la temporada.
