El Castell en l’Aire

«El Castell en l’Aire» és no només una digna continuació de «El Castell Ambulant»(veure ressenya) Si no que sap mantenir totes les virtuts i mitologia d’aquest, canviant completament la historia i el context i fent-lo fresc de nou. Nous personatges encantadors. Vells personatges carismàtics que sempre han estat allà però que no descobreixes com a tals fins als final i sobretot la prosa dolça i de conte que et transmet l’alegria i la tendresa característica de l’autora sense deixar de ser profundament enginyosa i fins i tot reflexiva en moltes ocasions.

La trama avança ràpidament i amb alegria. Donant més sorpreses de les que un podria esperar. I és captivadora, terriblement captivadora. Com l’anterior es tracta d’una novel·la curta que es llegeix en un sospir. Al cap i a la fi la historia és d’allò més senzilla. En aquest cas tenim a un humil i somiador venedor de catifes al que un dia un desconegut li ven una catifa voladora amb la qual anirà a visitar una enigmàtica princesa en somnis. O això es pensava ell, doncs descobrirà que els somnis no eren tals i que la catifa realment era voladora i que el portava allà on desitjava mentre dormia. Profundament enamorats, els dos amants planegen fugarse junts. Però en aquell moment un maligne dimoni rapta a la princesa i se l’endu. Obligant al nostre protagonista a creuar mig món per a trobar-la. Amb la companyia d’uns carismàtics amics que anirà reunint, no sense cert recel, al llarg del camí. Els quals, l’ajudaran a trobar el mític castell en l’aire on el dimoni te amagades a les princeses que rapta.

Sento un amor molt tendre per les portades variants, sempre que no siguin la propaganda de la pel•lícula.

Els personatges no només són terriblement carismàtics. Si no que encertadament diferents als de l’entrega anterior. Originals i frescos, com quelcom completament nou, però que d’alguna manera aconsegueixen acoblar-se a la perfecció amb els vells. I costa de creure, doncs els universos presentats son tan diferents que a un li costa imaginar com ha aconseguit la autora que encaixin tan be, que siguin el mateix i que no n’hi hagi cap dubte. Tenim a un malcarat soldat, honest però estafador que en realitat no és tal. Una gata màgica capriciosa i malcarada amb el seu adorable cadellet que en realitat no és tal. Un geni dins una ampolla, també malcarat, amargat i rondinaire que en realitat tampoc és tal. Res és el que sembla ser i és una de les coses més fantàstiques del llibre. Doncs t’enganya amb dolçor i un cop arribat al final no pots evitar somriure davant l’ardit. I és clar, també tenim a totes les princeses, que tot i no aparèixer durant molta estona tenen personalitats molt marcades i ben exemplificades. També terriblement carismàtiques.

Aquesta és una novel·la totalment imprevisible en comparació amb la primera. Coneixes l’estil, coneixes l’univers, coneixes els personatges. O això et pensaves. Per que t’ho canvia tot sense caviar res i de cop abans d’adonar-te’n tens la boca oberta amb el que acaba de passar. I et regires en la teva ingenuïtat per haver cregut que sabies de que anava la historia, no ho sabies. Tal com volia la autora pensaves saber-ho, però no ho sabies en absolut. I és un engany perfectament realitzat i que deixa un gran sabor de boca.

Si una cosa em va impactar de la novel·la, va ser l’expansió de l’univers que havia presentat en el primer volum de la trilogia. En la primera novel·la ja teníem un univers extens. Amb mags, bruixes, dimonis, castells ambulants i un gran regne de conte de fades. Però aquí s’hi afegeix la màgia de les mil i una nits: amb catifes, voladores, genis tancats dins d’ampolles, visirs i princeses. Però el més increïble és que dos universos tan diferents encaixin a la perfecció en un de sol. Són el mateix. La màgia, el sistema de màgia, tot i que completament diferent en aparença, és el mateix. Es basa en els mateixos sòlids principis i te el mateix ambient a conte de fades. Només que aquest cop amb un regust a les mil i una nits d’afegit que resulta molt afavoridor.

Dolces portades variants.

Com en l’anterior, aquesta és una historia d’amor. Una historia d’amor dolça i de conte de fades. Però una de molt diferent. Si abans teníem a dos tossuts poca soltes, una dualitat d’egoisme i bondat, d’orgull i humilitat, que sense saber ben be com encaixaven a la perfecció. Ara tenim a dos individus joves i ingenus, astuts, però patosos en els camps de l’amor. Que descobreixen el món a través d’aquest. Si a l’anterior teníem dos pols oposats aquí tenim dues mitges taronges. I és fantàstic. Fantàstic que la novel·la pugui sorprendre’ns en tants aspectes tot i explicar la mateixa historia. Fantàstic que pugui explicar la mateixa historia i a l’hora explicar una historia completament diferent. Fantàstic, màgic, encisador.

Sens dubte totalment recomanable tinguis l’edat que tinguis. Una aportació imprescindible en l’extens gènere de la fantasia, que com l’anterior recomano especialment als amants del gènere i dels contes de fades, a més d’aquells a qui va encantar la pel·lícula de la Ghibli. Impacient per llegir la darrera part de la trilogia.

El Castell Ambulant

“El Castell Ambulant” de Diana Wynne Jones és una novel·la dolça, màgica i reconfortant. És un petit relat alegre sobre la vida. Un relat senzill, però que no per això renuncia a la profunditat. El més probable és que es reconegui el títol per la pel·lícula de Hayao Miyazaki que l’adapta. I tot i que crec que és segurament una de les millors adaptacions de la historia (que no la més fidel). Per sorpresa meva la novel·la em va encantar moltíssim més que la seva adaptació.

El que més destacaria d’aquesta petita joia lideraria és la seva prosa. Te un estil senzill i eloqüent. Que et submergeix en un transit alegre i amb aroma a conte de fades. Te la capacitat de fer-te viure i sentir en un conte clàssic tot i tractar-se en realitat d’una novel·la de certa complexitat. Quelcom similar va succeir-me amb “Contes de Terramar”(veure ressenya) i el seu predecessor “Histories de Terramar”. Però al contrari que a Terramar, on la prosa era feixuga i terriblement difícil de llegir tot i el molt ben aconseguit aroma a llegenda, “EL Castell Ambulant” és una novel·la que es devora amb facilitat. Amb una prosa no només terriblement simpàtica, si no que molt amena i agradable. Un estil literari que dona gust de llegir per si sol, fins i tot tret de context.

La historia ens trasllada a un món fantàstic de màgia on la petita de les tres germanes, Sophie,  està destinada a no ser gaire res a la vida i ho viu amb conformitat. La gran està destinada a casar-se amb un bell príncep, la petita a ser una gran aprenent e bruixa, però a la tercera germana mai li espera cap destí emocionant més que potser heretar la feixuga feina familiar. Ensopida en la resignació que el destí clàssic de conte de fades que el seu univers ha assumit, apareix a la seva vida una malvada bruixa que recelosa de la seva dolçor l’embruixa amb un terrible malefici que la converteix en una anciana. Decidida a no pertorbar la vida dels que l’emboten empren un viatge en solitari per buscar el seu destí. És en aquest trajecte on es toparà amb el castell ambulant i el carismàtic mac Howl que l’habita. Sumats amb en Calcifer, el dimoni de foc que dona vida al castell i l’aprenent del mac, en Michael, la Shophie passarà a habitar el confortable castell sent-ne l’encarregada de netejar el desordenat indret. En aquest context s’iniciarà una dolça historia d’amor entre l’aparent anciana i el caòtic i faldiller Howl.

Òbviament la historia parla d’amor verdader i no de les tendències sexuals vers la gent gran. En aquest cas el relat seria una mica pertorbador. La tranquil·litat que es pren la historia per desenvolupar l’innocent romanç és segurament un dels punts més forts de la historia. Però un que resulta impossible no destacar és la carisma dels sues personatges.

Howl, és l’estrella que brilla sobre totes les demés. En un món de personatges innocents i entranyables, propis d’un conte de fades, ell resulta esser tot el contrari. Egoista, faldiller, malcarat, infantil, complicat i terriblement seductor. Un dels personatges més interessants i ben aconseguits de la literatura fantàstica. També podem destacar el malcarat i entranyable Calcifer, obligat forçosament a moure el castell. L’alegre i simpàtic Michael. O les germanes de la nostra protagonista, les trames de rebel·lia contra un destí imposat que la pel·lícula decideix ometre molt sàviament, però que donen a la novel·la un gir molt més interessant i una complexitat molt més disfrutable. I finalment tenim a la Sophie, una dolça i resignada somiadora en el fons del seu cor. Que convertida en anciana decideix amagar-se rere la faceta d’una malcarada vella queixica que ha d’imposar ordre a un sistema caòtic. El duo que formen els dos protagonistes és sens dubte un dels més entranyables de la ficció.

Com a bona novel·la de màgia. Te un sistema de màgia únic i fantàsticament elaborat. És senzill, no massa tècnic i propi d’un conte. Però en aquest món màgic no tot és possible, la màgia ( com tota màgia que sigui de preciar) te els seus costos i limitacions. Tal com fa la prosa, els sistema de màgia aconsegueix esser dolç, alegre i de conte de fades. Quasi en diria màgic, però això seria redundant. El millor però, és que tot i esser un sistema tan senzill i de conte clàssic, esdevé terriblement sòlid i coherent amb si mateix. Sens dubte una gran mostra de com la escriptora és capaç de crear un univers compacte i congruent.

L’art de l’animació és sens dubte preciós.

Finalment vull destacar la part de la novel·la on es visita el món real ( si, al contrari que a la pel·lícula s’hi conceben diferents mons, un d’ells el nostre de suposo finals de segle i que els protagonistes visiten amb notòria influencia per a la trama). Com es descriu el nostre món (increïble la descripció del televisor i la consola als ulls de la Sophie) des del punt de vista d’un habitant de conte és un dels petits regals imprescindibles que ens regala na novel·la.

No em queda més que dir que considero aquesta una lectura totalment imprescindible. Especialment a aquells que van desfruitar de la pel·lícula i als amants de la fantasia i els contes de fades.

House of Cards

«House of Cards» és una sèrie que fa temps que tenia pendent. Però em feia mandra. Em feia mandra per que sabia que seria bona i m’hi volia concentrar. I efectivament és bona, molt bona.

Aconsegueix l’impensable: fer de coses com la política i l’administració quelcom interessant, quelcom emocionant, quelcom trepidant. Intrigues i conspiracions per tot arreu, amb personatges profunds i manipuladors, genis de la manipulació. Com s’exposa la mecànica de les entranyes de la política americana és quasi esfereïdor. Però més esfereïdor és com de fàcil li resulta al protagonista aprofitar-se del sistema per aconseguir el seus objectius: el poder absolut.

I és que si alguna cosa cal destacar d’aquesta sèrie és el se protagonista. Trencant la quarta paret en astutes intervencions Kevin Spacey executa una magistral actuació interpretant a un dels politics més carismàtics de la ficció. I si alguna cosa demostra aquest fet és el diferent que resulta la ficció de la realitat, no pel fet de no esser fidel si no simplement pel fet que sabem que és ficció. En la vida real el mateix polític amb les mateixes ambicions, segurament seria odiat de esser aquestes conegudes. Però com es tracta de ficció, és estimat per tots. El personatge és despietat i implacable, però no infalible i això és també un punt positiu de la sèrie. Els personatges, fins i tot els que son grans genis, s’equivoquen. S’equivoquen fins i tot amb errades molt absurdes, com humans que són.

Al llarg de les seves temporades la sèrie mostra quelcom un tant pertorbador: I és com un home arriba a la presidència dels estats units sense un sol vot a la seva butxaca. “Democràcia” Comenta aquest en to burleta. I és que això mostra la sèrie, la gran farsa que resulta al final la democràcia.

Totes les actuacions resultes excel·lents. Fins i tot els que fan d’estúpids es veuen estúpidament ben actuats. Per què sí, el congrés és ple d’estúpids. D’estúpids i de llops. I com ja he comentat altres vegades el fet de que el protagonista trenqui la quarta paret ajuda a integrar-nos en el personatge i creure’ns el que viu. Convertint al ser criticats els pocs defectes en virtuts. Una de les actuacions que més destacaria, he de dir, és la de la reportera Zoe Barnes. Que després del seu magistral paper en la primera temporada es troba força a faltar.

Finalment la sèrie es postula com un element imprescindible en el panorama adult de les series americanes. Per sort tenim el privilegi de viure en el moment àlgid d’aquestes. Les productores es comencen a prendre els projectes per a la petita pantalla com a quelcom més seriós donant lloc als artistes per a expressar-hi àmpliament el seu art i donar-nos joies com aquestes. Sempre s’han fet bones series. Però potser no amb tan bones produccions. House of Cards és la prova vivent que justifica aquestes inversions.

La Carretera

“La Carretera” de Cormac McCarthy presenta un futur distòpic, un holocaust nuclear on tot rastre de vida ha estat eradicat i on els darrers supervivents lluiten per endarrerir fútilment la seva mort. En un món assolat per la violència, on la fam dona lloc al canibalisme i el fred més imbatible és capaç de “trencar roques”, un pare i un fill recorren la carretera cercant una salvació. En un viatge cap al sud, fugint del fred, fugint de tot.

La novel·la va guanyar un Pulitzer(2007) i la veritat és que no m’estranya. No m’estranya en absolut. És a falta de paraules millors una autentica i verídica obra mestre. Si jo hagués estat capaç d’escriure quelcom mínimament semblant, puc afirmar amb rotunditat que podria morir tranquil ara mateix. No se si és el millor llibre que he llegit mai, això seria molt dir. Però que em sorgeixi el dubte, hauria de ser prou enunciat per si sol.

El que més crida l’atenció i segurament el més destacable és el format amb el que està escrit. Doncs el llibre no te particions, o be en te tantes que es fan difícils de comptar. La novel·la està composada de petits apunts, narracions puntuals que solen rondar el quart de pagina. Narracions que tot i seguir una cronòloga no estan lligades les unes amb les altres. De vegades recorre al recurs d’explicar un pedaç de passat, sense avisar, recurs que si el lector està un pel despistat pot marejar, però que resulta excel·lentment portat i dona molta qualitat dramàtica a la trama. Tot aquest conjunt de petites parts forma un mosaic, un mil·lenari mosaic de petites intervencions que construeixen una gran historia. Però que sobretot construeixen un ambient, una situació. Un mosaic de milers de petits apunts que poc a poc se’t van ficant dins el cos. Et devoren i t’atrapen fins que pots sentir la desesperació dels personatges quasi com si fos teva.

Si hagués d’anomenar als protagonistes de la novel·la. No anomenaria al pare ni al fill ( i no per que no tinguin nom, que no en tenen). Anomenaria al fred, a la fam, a la desesperació i sobretot: a la por. Per que aquests són els autèntics protagonistes d’aquesta historia. Els personatges no són més que mers escenaris on aquests es passegen executant les seves magistrals actuacions. En aquest llibre, no son les emocions les que viuen en els personatges, son els personatges els que viuen en les emocions.

Es presenta a un pare, que vol morir. Un home que ho ha perdut tot. La dona del qual es va suïcidar per que no suportava més aquest món. Un home que veu a la mort a diari i sent l’impuls de besar-la. Un home que te un fill. Un fill que és l’únic motiu que te per a seguir endavant. Un fill al que la seva mare va intentar emportar-se amb ella a la mort per què no hagués de viure un món tan terrible. On aquesta mateixa mare va acusar al pare de covard per no tenir el valor d’evitar al seu fill aquesta terrible existència. Un fill que també desitja morir, però que no pot, per què estima al seu pare i aquest no pot suportar-ne la idea. Un fill que s’aferra destructivament a un irrisori ideal de justícia que mai ha pogut veure complert. Un fill que pràcticament és un cadàver, però que inexplicablement, aconsegueix viure un dia més.

Realment el llibre no te molta historia a explicar. És un llarg viatge, amb els seus perills i penalitats. Un llarg viatge on el viatge no importa en absolut. On l’únic que importa és la excel·lència amb que la novel·la és capaç de plasmar la desesperació absoluta de les seves idees. L’home es condemna a si mateix, hem de lluitar per un món millor si no volem que els nostres fills protagonitzin algú dia aquest llarg viatge per la carretera.

Finalment només puc dir que considero d’aquesta novel·la una lectura indubtablement imprescindible i que ningú hauria de perdre’s l’oportunitat de gaudir. Sens dubte es postula per a la millor novel·la de l’any.

Kemonozume

«Kemonozume» és una historia d’amor, una historia d’amor d’aquelles profundes i absolutes. Una historia d’amor pura i fresca, dolça i sense complexos. Terriblement poètica.
He de dir que abans de veure aquesta petita meravella de l’animació japonesa només coneixia la seva famosa escena del primer petó:

https://www.youtube.com/watch?v=iOV1T3kvwmU

Una escena que aparentment, sembla ser un despropòsit sense precedents però que un cop vista la sèrie esdevé una petita joia dins les innumerables de la producció.

Kemonozume és una historia senzilla. Parla del primogènit del líder d’una llegendària organització consagrada a caçar i exterminar els infames devoradors de carn: monstres malignes que fan perillar l’estabilitat d’un món pacífic. Aquest, consagrat al camí de l’espasa sembla estar destinat a esser el successor perfecte dels ideals del seu pare, contraposat a les idees d’innovació del seu germà.

Un dia però, s’enamorarà perdudament d’una atractiva jove que li caurà al damunt per casualitat en un aterratge en paracaigudes. Aquest amor tan intens el farà oblidar-se de tot i li presentarà la vida amb uns nous ulls. Finalment, decidit a casar-s’hi, el seu pare serà assassinat per un terrible devorador de carn i la seva estimada serà descoberta com una devoradora i acusada de l’homicidi. En aquest moment el nostre protagonista es veurà obligat a prendre una decisió i defensar l’amor de la seva vida i abandonar tot el que ha significat alguna cosa per ell abans d’aquest moment, o trair els embats del cor i seguir l’honor familiar. Sense dubtar-ho un segon aquest abandona tots els seus ideals, deixa enrere tota una vida i es posa a lluitar contra una mil·lenària organització la qual estava destinat a liderar per tal de protegir una dona que fins aquell moment li havia estat ocultant la seva autentica identitat. Aquesta és la premissa, així comença la sèrie. I d’això va. Un home renunciant a tot per amor. Una parella enfrontant-se al món, lluitant per un amor impossible. Un monstre i un caçador de monstres units per canviar el seu destí.

Aquesta sequencia crec que resumeix per si mateix l’art de l’estil de la serie.

El primer que crida l’atenció de la sèrie és la seva animació poc convencional. A primer cop d’ull sembla «mal» dibuixada. Però els seus patrons desdibuixats no són aleatoris i formen part d’un art més profund i madur que personalment m’encanta. Encara que és força possible que a una gran majoria del públic li resultes incòmode o difícil d’apreciar. I l’animació casa amb l’estil de l’historia. Tot i succeir en una societat japonesa, l’estil amb el que flueix la historia m’ha semblat molt occidental. Molt allunyat dels topics que caracteritzen l’anime, tan clàssic com actual. Amb una maduresa senzilla i unes reflexions sobre l’amor i la vida molt més pròpies de la literatura europea que dels estendards japonesos.

També crec que és imprescindible destacar com tracta el sexe. I és un dels punts forts de la sèrie, doncs és una historia d’amor entre dos adults. I entre adults que s’estimen hi ha sexe i és una cosa normal. I aquí és normal. La sèrie esta plagada de sexe, però en cap moment es recrea en l’erotisme. Els personatges estan despullats quan és lògic que ho estiguin i no els importa estar-ho. En cap moment busca els tediosos plans obscens per a excitar a l’espectador que tan caracteritzen el gènere. Com tampoc s’hi aplica l’estúpida censura d’estratègics plans i obstacles que irònicament també caracteritzen el gènere. Tot és, senzilla i refrescantment natural. Si hi ha erotisme aquest està mostrat amb naturalitat, sense absurdes parafernàlies. Tal com és. I és bonic. És d’agrair que una escena sexual pugui semblar senzilla, tendre i bonica en una animació japonesa. Doncs normalment són enrevessadament complicades i exaltades amb una motivació que et treuen de qualsevol realisme possible. La naturalitat del sexe és un dels seus punts forts i per això he decidit triar aquesta imatge:

Que collons, en realitat me molava molt. És una gran escena…. Hos ho juro.

La historia avança sense preses, indagant en el passat turbulent dels protagonistes i en els problemes i discussions que aquests pateixen. La parella discuteix i es separa, però mai es deixa d’estimar, i sempre queda clar, saps que acabaran junts o moriran en l’intent. La resta només és el viatge. I és un viatge tranquil i molt disfrutable per aquells que tinguin la paciència per assaborir una bona obra, que es pren el seu temps.

També és important destacar-ne l’humor. A part d’un humor negre a vegades molt, a vegades gens subtil te un humor molt més senzill i simplista que alguns podrien acusar d’infantil però jo m’atreviria a afirmar tot el contrari. La sèrie te un humor madur i terriblement simplificat. I altre cop, l’humor madur és quelcom difícil de torbar en l’animació japonesa. Hi han poques excepcions en un gènere a vegades tan auto referencial, però quan n’hi han com en aquest cas, solen ser unes autentiques obres d’art. Encara que com en aquest cas, són obres d’art que solen passar desapercebudes pel públic general. I que en el cas que no ho fessin, estic bastant segur que no acavarien de convèncer a la majoria.

A part de no tenir problemes en mostrar un cos despullat, tampoc te problemes en mostrar un cos desmembrat. Això sí, tampoc s’esplaia innecessariament en la morbositat absurdament explicita que també pot caracteritzar a l’anime. És guia per una estètica més artística i abstracte. Si l’escena necessita causar l’impacte d’un cos desmembrat ho farà. Però si una simple esquitxada de sang és un recurs més adequat per la seqüència en concret també ho farà, doncs molt sovint és sobretot minimalista. La sèrie no te problemes en mostrar sang, en la que és una historia sanguinària. Però tampoc la mostra més del necessari. Això unit al seu estil de dibuix simplista i a «gargots» fa que encara que els enquadres siguin èxplicits, les escenes no puguin ser massa pertorbadores. Tot i això, crec que el seu humor negre i senzill sobre aquests afers complementa perfectament aquesta característica.

La subtrama que explica el passat de l’organització i l’origen dels protagonistes és també sublime. Amb un paral·lelisme ascètic que exemplifica la virtuositat de la sèrie per emprar els recursos literaris. Hi ha drama, tan en el passat com en el present. I és dramàtic. Però la historia sap donar-li el seu lloc sense deixar de transmetre un missatge optimista i somiador, romàntic.

Però com a bon anime d’acció que és un element clau són les batalles. Batalles d’espadatxins i robots contra monstres amb urpes i dens assedegats de carn, sang i sexe. Les batalles, seguint l’estil de la sèrie són senzilles i elegants, sense lluïments innecessaris ni combinacions impossibles en pos del lluïment dels personatges (encara que si de la simpàtica mascota de la serie). Les batalles són brutes, breus i letals, com ho solen ser les batalles a mort en el món real (que no en l’anime més generalista).

Finalment cal destacar als protagonistes. Tots terriblement senzills tal com l’estil de l’animació i terriblement profunds, tal com l’estil de la historia. No són personalitats complicades, són persones senzilles amb fortes motivacions i personalitats molt ben portades. Especialment podria destacar el contrapunt d’aquesta senzillesa que resulta l’estrambòtica personalitat i aspecte de l’antagonista principal que tot i que mai acaba un de fiar-se’n no es mostra com a tal fins als darrers episodis de la sèrie. Pel que fa a l’elecció de l’esbojarrat i excèntric final per al que aquest personatge respecta, no se si pensar que és una genialitat
o una anada d’olla d proporcions bíbliques. Durant el visionat de la sèrie a estones em semblava tan una cosa com l’altre. Al final, tota aquell embolic excèntric i incomprensible devia amagar segurament molts més missatges dels que he estat capaç de captar.

Finalment només em queda dir que m’alegro d’haver trobat una joia així en la cada cop més perduda en si mateixa animació japonesa. No obstant no puc dir que sigui una historia totalment recomanable, doncs estic molt segur que no seria del gust de tots. Així doncs recomanaria veure el primer episodi, impregnar-se de l’essència de la sèrie i tu mateix decidir si vols o no seguir endavant.

Kemonozume és postula com la millor animació que veuré aquest any.