«El Castell en l’Aire» és no només una digna continuació de «El Castell Ambulant»(veure ressenya) Si no que sap mantenir totes les virtuts i mitologia d’aquest, canviant completament la historia i el context i fent-lo fresc de nou. Nous personatges encantadors. Vells personatges carismàtics que sempre han estat allà però que no descobreixes com a tals fins als final i sobretot la prosa dolça i de conte que et transmet l’alegria i la tendresa característica de l’autora sense deixar de ser profundament enginyosa i fins i tot reflexiva en moltes ocasions.
La trama avança ràpidament i amb alegria. Donant més sorpreses de les que un podria esperar. I és captivadora, terriblement captivadora. Com l’anterior es tracta d’una novel·la curta que es llegeix en un sospir. Al cap i a la fi la historia és d’allò més senzilla. En aquest cas tenim a un humil i somiador venedor de catifes al que un dia un desconegut li ven una catifa voladora amb la qual anirà a visitar una enigmàtica princesa en somnis. O això es pensava ell, doncs descobrirà que els somnis no eren tals i que la catifa realment era voladora i que el portava allà on desitjava mentre dormia. Profundament enamorats, els dos amants planegen fugarse junts. Però en aquell moment un maligne dimoni rapta a la princesa i se l’endu. Obligant al nostre protagonista a creuar mig món per a trobar-la. Amb la companyia d’uns carismàtics amics que anirà reunint, no sense cert recel, al llarg del camí. Els quals, l’ajudaran a trobar el mític castell en l’aire on el dimoni te amagades a les princeses que rapta.
Els personatges no només són terriblement carismàtics. Si no que encertadament diferents als de l’entrega anterior. Originals i frescos, com quelcom completament nou, però que d’alguna manera aconsegueixen acoblar-se a la perfecció amb els vells. I costa de creure, doncs els universos presentats son tan diferents que a un li costa imaginar com ha aconseguit la autora que encaixin tan be, que siguin el mateix i que no n’hi hagi cap dubte. Tenim a un malcarat soldat, honest però estafador que en realitat no és tal. Una gata màgica capriciosa i malcarada amb el seu adorable cadellet que en realitat no és tal. Un geni dins una ampolla, també malcarat, amargat i rondinaire que en realitat tampoc és tal. Res és el que sembla ser i és una de les coses més fantàstiques del llibre. Doncs t’enganya amb dolçor i un cop arribat al final no pots evitar somriure davant l’ardit. I és clar, també tenim a totes les princeses, que tot i no aparèixer durant molta estona tenen personalitats molt marcades i ben exemplificades. També terriblement carismàtiques.
Aquesta és una novel·la totalment imprevisible en comparació amb la primera. Coneixes l’estil, coneixes l’univers, coneixes els personatges. O això et pensaves. Per que t’ho canvia tot sense caviar res i de cop abans d’adonar-te’n tens la boca oberta amb el que acaba de passar. I et regires en la teva ingenuïtat per haver cregut que sabies de que anava la historia, no ho sabies. Tal com volia la autora pensaves saber-ho, però no ho sabies en absolut. I és un engany perfectament realitzat i que deixa un gran sabor de boca.
Si una cosa em va impactar de la novel·la, va ser l’expansió de l’univers que havia presentat en el primer volum de la trilogia. En la primera novel·la ja teníem un univers extens. Amb mags, bruixes, dimonis, castells ambulants i un gran regne de conte de fades. Però aquí s’hi afegeix la màgia de les mil i una nits: amb catifes, voladores, genis tancats dins d’ampolles, visirs i princeses. Però el més increïble és que dos universos tan diferents encaixin a la perfecció en un de sol. Són el mateix. La màgia, el sistema de màgia, tot i que completament diferent en aparença, és el mateix. Es basa en els mateixos sòlids principis i te el mateix ambient a conte de fades. Només que aquest cop amb un regust a les mil i una nits d’afegit que resulta molt afavoridor.
Com en l’anterior, aquesta és una historia d’amor. Una historia d’amor dolça i de conte de fades. Però una de molt diferent. Si abans teníem a dos tossuts poca soltes, una dualitat d’egoisme i bondat, d’orgull i humilitat, que sense saber ben be com encaixaven a la perfecció. Ara tenim a dos individus joves i ingenus, astuts, però patosos en els camps de l’amor. Que descobreixen el món a través d’aquest. Si a l’anterior teníem dos pols oposats aquí tenim dues mitges taronges. I és fantàstic. Fantàstic que la novel·la pugui sorprendre’ns en tants aspectes tot i explicar la mateixa historia. Fantàstic que pugui explicar la mateixa historia i a l’hora explicar una historia completament diferent. Fantàstic, màgic, encisador.
Sens dubte totalment recomanable tinguis l’edat que tinguis. Una aportació imprescindible en l’extens gènere de la fantasia, que com l’anterior recomano especialment als amants del gènere i dels contes de fades, a més d’aquells a qui va encantar la pel·lícula de la Ghibli. Impacient per llegir la darrera part de la trilogia.
“El Castell Ambulant” de Diana Wynne Jones és una novel·la dolça, màgica i reconfortant. És un petit relat alegre sobre la vida. Un relat senzill, però que no per això renuncia a la profunditat. El més probable és que es reconegui el títol per la pel·lícula de Hayao Miyazaki que l’adapta. I tot i que crec que és segurament una de les millors adaptacions de la historia (que no la més fidel). Per sorpresa meva la novel·la em va encantar moltíssim més que la seva adaptació.
Howl, és l’estrella que brilla sobre totes les demés. En un món de personatges innocents i entranyables, propis d’un conte de fades, ell resulta esser tot el contrari. Egoista, faldiller, malcarat, infantil, complicat i terriblement seductor. Un dels personatges més interessants i ben aconseguits de la literatura fantàstica. També podem destacar el malcarat i entranyable Calcifer, obligat forçosament a moure el castell. L’alegre i simpàtic Michael. O les germanes de la nostra protagonista, les trames de rebel·lia contra un destí imposat que la pel·lícula decideix ometre molt sàviament, però que donen a la novel·la un gir molt més interessant i una complexitat molt més disfrutable. I finalment tenim a la Sophie, una dolça i resignada somiadora en el fons del seu cor. Que convertida en anciana decideix amagar-se rere la faceta d’una malcarada vella queixica que ha d’imposar ordre a un sistema caòtic. El duo que formen els dos protagonistes és sens dubte un dels més entranyables de la ficció.
«House of Cards» és una sèrie que fa temps que tenia pendent. Però em feia mandra. Em feia mandra per que sabia que seria bona i m’hi volia concentrar. I efectivament és bona, molt bona.
“La Carretera” de Cormac McCarthy presenta un futur distòpic, un holocaust nuclear on tot rastre de vida ha estat eradicat i on els darrers supervivents lluiten per endarrerir fútilment la seva mort. En un món assolat per la violència, on la fam dona lloc al canibalisme i el fred més imbatible és capaç de “trencar roques”, un pare i un fill recorren la carretera cercant una salvació. En un viatge cap al sud, fugint del fred, fugint de tot.
Es presenta a un pare, que vol morir. Un home que ho ha perdut tot. La dona del qual es va suïcidar per que no suportava més aquest món. Un home que veu a la mort a diari i sent l’impuls de besar-la. Un home que te un fill. Un fill que és l’únic motiu que te per a seguir endavant. Un fill al que la seva mare va intentar emportar-se amb ella a la mort per què no hagués de viure un món tan terrible. On aquesta mateixa mare va acusar al pare de covard per no tenir el valor d’evitar al seu fill aquesta terrible existència. Un fill que també desitja morir, però que no pot, per què estima al seu pare i aquest no pot suportar-ne la idea. Un fill que s’aferra destructivament a un irrisori ideal de justícia que mai ha pogut veure complert. Un fill que pràcticament és un cadàver, però que inexplicablement, aconsegueix viure un dia més.
Kemonozume és una historia senzilla. Parla del primogènit del líder d’una llegendària organització consagrada a caçar i exterminar els infames devoradors de carn: monstres malignes que fan perillar l’estabilitat d’un món pacífic. Aquest, consagrat al camí de l’espasa sembla estar destinat a esser el successor perfecte dels ideals del seu pare, contraposat a les idees d’innovació del seu germà.
Sense dubtar-ho un segon aquest abandona tots els seus ideals, deixa enrere tota una vida i es posa a lluitar contra una mil·lenària organització la qual estava destinat a liderar per tal de protegir una dona que fins aquell moment li havia estat ocultant la seva autentica identitat. Aquesta és la premissa, així comença la sèrie. I d’això va. Un home renunciant a tot per amor. Una parella enfrontant-se al món, lluitant per un amor impossible. Un monstre i un caçador de monstres units per canviar el seu destí.
També crec que és imprescindible destacar com tracta el sexe. I és un dels punts forts de la sèrie, doncs és una historia d’amor entre dos adults. I entre adults que s’estimen hi ha sexe i és una cosa normal. I aquí és normal. La sèrie esta plagada de sexe, però en cap moment es recrea en l’erotisme. Els personatges estan despullats quan és lògic que ho estiguin i no els importa estar-ho. En cap moment busca els tediosos plans obscens per a excitar a l’espectador que tan caracteritzen el gènere. Com tampoc s’hi aplica l’estúpida censura d’estratègics plans i obstacles que irònicament també caracteritzen el gènere. Tot és, senzilla i refrescantment natural. Si hi ha erotisme aquest està mostrat amb naturalitat, sense absurdes parafernàlies. Tal com és. I és bonic. És d’agrair que una escena sexual pugui semblar senzilla, tendre i bonica en una animació japonesa. Doncs normalment són enrevessadament complicades i exaltades amb una motivació que et treuen de qualsevol realisme possible. La naturalitat del sexe és un dels seus punts forts i per això he decidit triar aquesta imatge:
A part de no tenir problemes en mostrar un cos despullat, tampoc te problemes en mostrar un cos desmembrat. Això sí, tampoc s’esplaia innecessariament en la morbositat absurdament explicita que també pot caracteritzar a l’anime. És guia per una estètica més artística i abstracte. Si l’escena necessita causar l’impacte d’un cos desmembrat ho farà. Però si una simple esquitxada de sang és un recurs més adequat per la seqüència en concret també ho farà, doncs molt sovint és sobretot minimalista. La sèrie no te problemes en mostrar sang, en la que és una historia sanguinària. Però tampoc la mostra més del necessari. Això unit al seu estil de dibuix simplista i a «gargots» fa que encara que els enquadres siguin èxplicits, les escenes no puguin ser massa pertorbadores. Tot i això, crec que el seu humor negre i senzill sobre aquests afers complementa perfectament aquesta característica.
La subtrama que explica el passat de l’organització i l’origen dels protagonistes és també sublime. Amb un paral·lelisme ascètic que exemplifica la virtuositat de la sèrie per emprar els recursos literaris. Hi ha drama, tan en el passat com en el present. I és dramàtic. Però la historia sap donar-li el seu lloc sense deixar de transmetre un missatge optimista i somiador, romàntic.
Les batalles, seguint l’estil de la sèrie són senzilles i elegants, sense lluïments innecessaris ni combinacions impossibles en pos del lluïment dels personatges (encara que si de la simpàtica mascota de la serie). Les batalles són brutes, breus i letals, com ho solen ser les batalles a mort en el món real (que no en l’anime més generalista).
Finalment cal destacar als protagonistes. Tots terriblement senzills tal com l’estil de l’animació i terriblement profunds, tal com l’estil de la historia. No són personalitats complicades, són persones senzilles amb fortes motivacions i personalitats molt ben portades. Especialment podria destacar el contrapunt d’aquesta senzillesa que resulta l’estrambòtica personalitat i aspecte de l’antagonista principal que tot i que mai acaba un de fiar-se’n no es mostra com a tal fins als darrers episodis de la sèrie. Pel que fa a l’elecció de l’esbojarrat i excèntric final per al que aquest personatge respecta, no se si pensar que és una genialitat
Finalment només em queda dir que m’alegro d’haver trobat una joia així en la cada cop més perduda en si mateixa animació japonesa. No obstant no puc dir que sigui una historia totalment recomanable, doncs estic molt segur que no seria del gust de tots. Així doncs recomanaria veure el primer episodi, impregnar-se de l’essència de la sèrie i tu mateix decidir si vols o no seguir endavant.