La cara de la felicitat
Portàvem temps esperant aquest episodi. En certa manera, des de molt abans que comencés aquesta saga. Per que des que el coneixem, sabíem que en Sanji algun dia enfrontaria un gran duel culinari, un repte de proporcions gegantines que alçaria el seu talent fins a barems insospitats. Ha arribat aquest dia. I des que sabíem que s’acostava només podíem esperar nerviosos el moment en que l’emperadriu tastés el pastís i es fongués en l’onada de del·licositat que l’embargaria. Dubto que cap lector temés per la possibilitat d’un fracàs en aquesta missió. En Sanji aconseguiria l’èxit, això estava clar. I això resta una mica d’emoció a l’assumpte, per que sabut que passarà, no hi cap el neguit de la incertesa. Però tot i que sabíem la conclusió d’aquesta prova, encara ens faltava saber-ne el com. Oda ha optat per la poesia.
Oda necessitava centrar un episodi en aquest moment. I això ha fet. Però part de l’atenció ha caigut també sobre la fugida del barret de palla. I m’agrada el que ha fet amb això. Ha fet una comparació poètica entre el goig celestial de l’emperadriu al tastar el pastís i l’aniquilació dels membres del barret de palla. Òbviament dubto molt que hagin estat eliminats, crec que pocs es creguin l’ardit. Però Oda ha sembrat el dubte. I tot i que potser no eliminats, sí semblen derrotats. O al menys parcialment. M’agrada, per que tot i el sacrifici del Germa per retenir les forces de l’emperadriu i fonar una via de fugida als barret de palla. Tot i els esforços dels pirates del sol per obrir-los pas entre les naus de la flota enemiga. No ha servit de res. La bandera del barret de palla roman socarrimada entre les aigües. Però que la bandera les hagi caigut no vol dir que hagin estat derrotats, això tots ho sabem. Es pot haver després simplement. Tot i que seria decebedor que Oda recorres a un recurs tan obvi i descarat. Els salvarà és clar. Però espero que aguditzi l’enginy per a fer-ho. Si algú més ha d’acudir al seu rescat, no m’imagino qui podria ser. Podrien ser els mink, o algun dels tripulants que no son a la missió de rescat. O fins i tot algun membre de les tripulacions aliades. Però dubti que Oda recorri a l’eina del rescatador heroic tres vegades seguides. No se quins plans te per a rescatar-los. I si no estiguessin ben executats podrien tirar per terra el gran efecte que ha fet en aquest episodi. Però ara mateix, sense saber que passarà. Dic sense temor que m’encanta que tot i els esforços requerits per a escapar de les urpes de l’emperadriu, els nostres protagonistes segueixin veient-se derrotats.
Però parlem de l’emperadriu, que per alguna cosa és la protagonista. El capítol es dedica a exaltar el seu sentiment de plenitud absoluta, un sentiment (que molt al rotllo ratatuille) la retorna a aquella idíl·lica infància on va catar una del·licositat que no havia tornat a sentir mai més. Aquest recurs del retorn a la infància és molt poderós. Com ho és també el recurs de la cantarella sinistre que entona l’emperadriu mentre els membres i aliats del barret de palla van essent destruït, associa ambdós actes com si la seva derrota fos producte de la felicitat de la Charlotte. Com si sols la seva presencia tingué se’l poder per decidir el destí. Però més que qualsevol d’aquests dos recursos i dels molts que Oda utilitza en aquest episodi, el que a mi més m’ha transmès és el seu dibuix. Això és art gràfic i tot i que Oda no te potser el dibuix més bonic, si que te un dels més expressius. I aquí la cara de desfent-se en la felicitat de l’emperadriu no te desperdici. És intensa i radiant i realment et fa sentir amb intensitat el que potser les paraules estan més lluny d’aconseguir. L’emperadriu fa moltes ganyotes i Oda empara molts recursos visuals per expressar el seu èxtasi. Però els que hagueu llegit l’episodi estic segur que tindreu una cara en ment.
El comandant Peros està debilitat. I això m’agrada. La ferida que el suïcidi tàctic d’en Pedro li va provocar només li va fer perdre una mà. Per que Peros, per molt poca mesquí que sigui, segueix essent un dels més forts i en Pedro simplement no estava a la seva alçada. Però que el sacrifici d’en Pedro sigui per res… Així doncs Oda ha trobat en aquest episodi l’equilibri perfecte entre no fer de menys el poder den Peros i no fer tampoc de menys el sacrifici d’en Pedro. Sí, l’explosió només li va arrencar una mà. Sí, una mà perduda no li impedeix al pobre Peros seguir endavant, ni tan sols limita les seves habilitats més enllà d’una petita molèstia. Però després d’una llarga i intensa persecució d’hores al costat d’una Mama que el volia assassinar a estones… La fatiga fa acte de presencia i ningú ha atès el monyó encara. I sense atenció medica immediata, aquella ferida per la que no n’hi havia tant, ara ha drenat les seves forces i el te a les portes de la derrota (no direm mort perquè… be, tots sabem que ni en Pedro ha mort així que…). Així doncs, amb efecte retardat, en Pedro ha complert el seu objectiu.
Mentres tant la Big Mom no sembla menys. Està famolenca, esgotada i desesperada. Però ja podria quedar-se fins als ossos que res l’aturaria en la seva determinació. Seguirà endavant fins a la mort. I més enllà segurament. L’emperadriu finalment ha arribat fins al pastís, ara només queda que el provi. Morirà de del•licositat. Però això els seus fills no poden saber-ho. Així que es preparen. I les perspectives no semblen bones. Si el pastis no li agrada, res podrà aturar la seva rabieta i ho destruirà tot, els destruirà a tots. Si el pastís està enverinat, potser n’alterarà el gust fent que no li agradi i matant-los a tots, o potser la matarà fent que el seu imperi construït sobre la figura d’ella s’esfondri i acabi amb tots. I creient que hi ha un verí, el més provable sembla ser o be que mori o be que no ho faci però el pastis no estigui bo. Però encara que no hi hagués verí, cosa de la que estan segurs, com podria superar un pastis les expectatives il•limitades de l’emperadriu? Sembla impossible. Però és la seva única esperança. No poden fer res més que alçar les mans i resar. Haurà escoltat en Sanji les seves supliques?
Però tot i la intervenció del Germa, els barret de palla no estan segurs. Estan en territori de l’emperadriu i simplement hi ha masses enemics. Els persegueixen per totes bandes i el Germa només pot cobrir un flanc. Després d’unes emotives paraules d’un pare que es veu incapaç d’admetre el respecte que ha crescut vers al seu fill ens trobem davant una situació desesperada. I és que el Germa no podia ser suficient per sortir d’aquesta. Això era evident. Com també era força evident qui seria el segon salvador sorpresa (tot i que ni de lluny tan evident com el Germa). Si t’ho pensaves una mica només podien ser ells. La banda d’en Jimbe no podia abandonar al seu capità així com així. L’aparició és espectacular, amb detalls entranyables sobre la banda com la reaparició del simpàtic Wadatsumi. Però hi ha una cosa que em molesta. I és que sembla definitiva l’entrada d’en Jimbe a la banda. I com alguns sabreu, això no m’agrada.
No m’agrada per que no crec que en JImbe hagi d’entrar a la banda. No crec que hi encaixi. Els tripulants han de ser desconeguts, noves personalitats per explorar. I està be que Oda canviï les seves pròpies formules. Però en Jimbe no m’agrada. No m’entengueu malament. M’encanta el personatge, és un dels meus personatges preferits. Però no m‘agrada com a membre. Te la seva pròpia tripulació i no em sembla be que l’abandoni. En Brook també l’hi tenia, però per que va assumir el lloc de capità després de morir l’anterior capità i tota la seva tripulació va acabar morint entre les ones. Però en Jimbe te homes que creuen en ell, el suficient com per arriscar la seva vida contra emperadriu per un home que els ha abandonat. Per mi en Jimbe hauria de ser membre honorífic de la banda com ho és la Vivi. Estar dins en el cor, però no viatjar amb ells. Viatjar amb la seva pròpia tripulació i acompanyar-los unes quantes sagues com ha fet en Law. Convertir-se en una sub-tripulació dels barret de palla i per que no? Convertir-se en el comandant de les tripulacions aliades del barret de palla, competint amb el fanàtic Bartolomeo. Per mi això seria el rol ideal. Oda podria utilitzar-lo tant com volgués, però no per això alteraria la química dins el vaixell com a tripulant ni hauria de malgastar la carismàtica tripulació de tritons que va deixar en Tiger Fish al morir. Això és el que crec que hauria de passar. I encara pot passar. Però no crec que Oda faci cas a les meves pregaries. A massa gent li agrada aquesta unió i dubto que Oda s’adoni del que jo veig. Si es que ho veu igual que jo. En tot cas, no m’agrada i no em puc sentir satisfet amb aquest canvi. Tot i així sempre és bona noticia saber una mica més dels tritons i les sirenes.
El Germa mola. Això no t’ho negaré. Te una presencia colpidora que t’arrossega sense que hi puguis fer res. Però un ha d’admetre que les seves forces estan un pèl sobre dimensionades en aquesta aparició. Be, més que un pèl, una cabellera. Fa no gaires episodis semblava que la força de la resta dels Vinsmoke es veia superada per la del propi Sanji. En aquest, en Sanji sembla estar a dècades del poder dels seus germans. Rajos pels ulls, pell metàl·lica, les seves característiques em recorden tant a una versió àgil d’en Franky que no puc evitar sentir-los certa falta d’originalitat. Oda necessitava fer fugir a en Luffy, estic d’acord amb això. I per que això fos plausible, el Germa havia de demostrar un poder suficient per permetre una cortina de fum a en Sanji amb la que poder escapar. Però sento que les coses no son correctes. Els Vinsmoke estan massa implicats. Oda vol ensenyar-nos que fan com que no els importa quan sí els importa. Però és massa evident. Jo crec que el missatge ja quedava del tot clar amb la seva aparició sense necessitat de creuar una paraula. Però en canvi carreguen en Sanji i en Luffy directament cap a la fugida. És cert que no sembla haver-hi cap general especialment poderós a la plaça a excepció feta d’un Oven que sembla massa lent per fer res al respecte. Però tot i així les urpes del Germa cobren tal sobre dimensionament que em pregunto com no van escapar ells solets de la boda.
Podríem resumir el capítol en un seguit de pagines d’acció dedicades al lluïment del Germa i els seus integrants. I és que de fet no hi passa res més a banda d’una ridícula confirmació de la derrota d’en Katakuri. Les escenes d’acció son espectaculars. Però no puc evitar sentir que no m’emocionen com haurien. Trobo tot el fil de la fugida d’en Luffy força apagat. Suposo que son les conseqüències inevitables d’una derrota d’en Katakuri que és ben sabut que no em va agradar. Ara, el que tinc ganes de veure, és com la Mama es menja el pastís.
És curiós que el que m’hagi agradat més d’aquest capítol sigui una absència. I és que tot i que m’encanta que Togashi hagi decidit donar a en Kurapika el rol protagonitza de la sèrie… Be, tant Kurapika cansa una mica. Per què tot i que en Kurapika és un personatge molt més interessant que en Gon, no te tanta facilitat per carregar el pes d’una historia. En Gon és simple, però te una intensitat aclaparadora que fa que la seva presencia i carisma aguantin amb facilitat tot el que li vingui a sobre. Com a secundari en Kurapika és genial, però quan cobra un rol més protagonic… Li falta aquesta intensitat. I de moment d’intensitat no n’ha mostrat molta, veurem quan s’acosti al seu objectiu de venjança, però de moment vol protegir a un nadó i tot i que entranyable, no és molt intens. El cas es que la trama d’en Kurapika, a més, és embolicada i burocràtica, amb un ritme estrany que no triga en cansar, per això crec que necessita aquests respirs, deixar recolzar el pes de la historia en altres personatges i altres trames. Fer-ho en els prínceps està be, però en certa manera be a ser més del mateix. Per això crec que és important que de tant en tant algú extern a aquesta batalla de successió expliqui alguna cosa que ens evadeixi una mica de tota aquesta intensitat de conspiracions. Sembla que l’aranya n’és l’encarregada, ja sabeu que jo preferiria que en Leoriò portés també part d’aquest pes, però no soc jo qui construeix la historia.
La primera part del capítol s’enfoca en la Melody i la princesa a la que custodia. Cada cop m’agrada més la trama de les dues princesetes, crec que Togashi l’està tractant amb una sensibilitat digne d’admirar. Lo del concert amb les copes d’aigua m’ha semblat una ridiculesa molt divertida. És quelcom molt típic que no m’esperava en absolut i m’ha deixat una mica descol·locat. La idea d’imaginar-me a la princesa fent servir les copes amb aigua per a executar un muntatge musical es presenta absurda dins el meu cap, tot i això sembla que es proposa portar-ho endavant per tal de justificar el seu temps amb l’adorable Melody, que essent capaç de veure a través de les seves paraules descobreix a l’autentica princesa que viu darrere l’autoritària i repel·lent nena mimada que aquesta vol exhibir. Que la Melody prengui la determinació de salvar a ambdues germanes és admirable. Però això em fa preguntar-me que te Togashi en ment. Realment pensa fer-les escapar? O incorrerà en la tragèdia de fer fallar a la pobre Melody? Tal com està construïda la historia, crec que és impossible que els prínceps aconsegueixin sobreviure sense la victòria. Així que em sorgeix la idea: fins a quin punt afectarà la derrota a la pobre i sensible Melody? Després de tot el que ha patit, perdre a aquestes dues adorables germanes que volia protegir… Serà un cop colpidor. Tinc ganes de veure com Togashi desenvolupa aquest conflicte. Crec que pot fer créixer molt al personatge i donar-nos una molt interessant historia sobre el dol i la pèrdua.
La part principal de l’episodi però, se l’emporta el Ryodan. Aquí es presenten finalment tots els integrants que han pujat al vaixell (que no se si son tots, la noia amb el nas gros que li va passar? No ho recordo ara). És una presentació important per que se’ns permet ser coneixedors de totes les possibilitats. Ens diu qui hi ha i per tant quantifica el terreny per tal de no incórrer a deus ex machina si algun personatge apareix del no res per salvar la situació. Però un cop definit, les possibilitats son infinites. L’objectiu principal de l’aranya és eliminar a en Hisoka. Tot i que tenen altres aspiracions. De moment però, fins que no caigui el pallasso sembla que es centraran en eliminar-lo. I això em planteja un conflicte. No se qui guanyarà aquesta batalla. Per una banda no sento que Togashi pugui eliminar a en Hisoka així com així, és un element a la sèrie que em dona la sensació que encara necessita existir. Però per altre banda seria absurd que en Hisoka eliminés al Ryodan i aquests no complissin el seu pla original. Per que seria un pla per res, perdria el sentit de que fossin allà. Per tant tinc varies hipòtesis del que podria passar. O be el Ryodan acaba executant el seu pla abans d’eliminar a en Hisoka. O be en Hisoka acosnegueix eliminar en Crhollo i d’alguna manera salvar la vida sense que els altres la perdin. Alguna cosa ha de passar. Si jo fos l’autor, faria que Hisoka assassinés a alguns membres, que després aconseguís d’alguna manera màgica ocultar-se en la seguretat de les plantes més altes obligant al Ryodan a executar el seu pla i que al final aconseguís fugir indemne un cop arribats a terra, havent assassinat a uns quants dels membres, però no a la seva totalitat. Però trobo una situació sense sortida, no trobo concebible que mori en Hisoka com tampoc ho trobo que mori la totalitat de l’aranya. Una situació sense sortida per la que Togashi, estic segur, te una rebuscada i interessant solució. No puc esperar a descobrir-la.
Però potser el que més crida l’atenció és la incorporació al Ryodan del nostre estimat Illumi. Sembla una col·laboració més que una integració. Però amb ell ja son dos els Zoldyck que es sumen a les files de l’aranya. La seva missió: assassinar en Hisoka. La seva motivació: el mateix Hisoka l’ha contractat per a fer-ho. És una qüestió que tot i que estranya a oïdes d’altres sembla molt pròpia del duo en qüestió. No obstant crec que és important considerar la possibilitat que aquí s’hi amagui una mentida. Per que per molt que soni creïble que en Hisoka contracti a l’Illumi per matar-lo, hem de pensar que ja te el Ryodan al darrere, necessita afegir un pes tan poderós a la seva esquena? En Hisoka és masoquista, però no estúpid. Per tant crec possible el fet que l’Illumi sigui una mena d’agent doble, una part important d’aquest pla d’en Togashi per fer sobreviure a en HIsoka. Però no em crec que l’aranya no sospiti d’aquesta possibilitat. Així que qui sap que pot passar? Les possibilitats son infinites. Només se que la trama és intensa i s’augura una bona alternativa a la tensa burocràcia de la batalla entre prínceps. Espero que Togashi sàpiga portar-ne els ritmes corresponentment.
