manga – Pàgina 12 – El Bell cant d'un Somriure

One Piece 897 – El pla d’en Pekoms per escapar de l’illa Cacao

Imperfecció

Aquest és un capítol de batalla-escapatoria. Un context on el que vèncer és impossible i fugir directament és inviable i on per tant l’única opció possible és fugir combatent contra unes forces que et superen. Però si resisteixes prou i cobres prou avantatge, potser tinguis alguna possibilitat. És una situació de desgast trepidant i aclaparadora que exerceix una pressió immensa sobre la situació. Però no acaba de funcionar. És una situació tensa i trepidant, és nota la pressió, però la intensitat no és tan notòria com podria ser-ho. Per que per arribar aquí Oda fa confluir a dos dels errors més grans de la saga. El planejament d’en Pekoms i la derrota d’en Katakuri.

Ja vaig parlar en la derrota anterior de com Oda maquilla el fet de la derrota de Katakuri. Com el vencedor va ser realment un Katakuri que va deixar a en Luffy una oportunitat per marxar. Però crec que volia veure massa en l’obre d’Oda el que jo n’esperava. És un shonen comercial. En Luffy havia de guanyar. Però jo esperava veure en aquest combat una cruesa una mica més madura, un altre derrota frustrant com la que es va viure a l’arxipelag. Una prova que tot i el patiment i l’entrenament encara no és suficient per arribar a dalt de tot, encara s’ha d’entrenar més, encara s’ha de fer més fort. De fer-ho jo, hagués fet una escena on en Katakuri mirava des de dalt un Luffy derrotat i marxava fent veure que no creia que es tornés a aixecar. Potser després d’això sortia del mirall i tornava cap a casa i al veure marxar tan silenciós tots creien que havia vençut i simplement buidaven la plaça donant a en Luffy la oportunitat per sortir. És clar que només es pot sortir acompanyat de la Brulé. I això suposa un problema. Potser per això l’Oda necessitava que en Luffy guanyés. Però estranyament la victòria m’ha deixat un regust amarg. El regust de saber que la historia no es va encaminar pel camí més nutritiu possible, de saber que d’haver triat un altre via la obra seria millor. No és que el resultat sigui dolent. Un cop triat el camí, l’execució va ser impecable. Però no era el camí que jo volia. No era el millor camí que la historia pogués merèixer. El problema amb tot això, és que la situació se sent forçada. No em crec la fugida del malferit Luffy. No em crec que en Sanji s’acosti tant a poder fugir d’un exercit format per molts dels combatents més capaços del nou mon. No m’ho crec. Per que potser per separat, en Sanji podria plantar-los cara a tots, guanyar a la majoria. Però junts… Aquí la regla de les masses a One Piece no se’m fa creïble, per que hem pujat a un altre nivell.

L’altre problema, com ja he dit, és en Pekoms. He parlat molt d’ell en aquesta saga. Oda ha construït el personatge per arribar a aquest moment. Però no funciona. La construcció no es fa creïble. La historia de connexió no es fa emotiva. I això provoca que els seus motius no semblin verídics. Et creus que el mink lleó senti una gran simpatia pel barret de palla, em creuria que l’ajudés a escapar. Però que directament sigui ell qui el carrega durant la fugida… Em sembla inversemblant en excés. Que es transformi en una incontrolable maquina de matar per poder eliminar als seus companys de tripulació per tal de salvar al noi que acaba de conèixer i li cau simpàtic… em sembla exageradament inversemblant. I el pitjor de tot és que no fa res, es transforma sí, però l’anul·len abans que tingui temps de fer res. En teoria tenia un súper pla de fugida. Un súper pla que consistia simplement en transformar-se en una maquina assassina i obrí camí, més que un súper pla, és un pla suïcida agafat amb pinces, una ultima esperança. Però que l’home es sacrifiqui fins a aquest punt, no te cap sentit. No es fa creïble ni plausible i a sobra, com he dit, és inútil. Potser amb l’aparició del Germa aconsegueixi desfer-se d’aquells que l’immobilitzen i influir en la batalla. I segur que serà èpic, però les seves motivacions fallen. I això fa que falli tot el personatge. I això fa que fallin els motius de la fugida del nostre protagonista.

D’en Saaji en tinc poc a dir. M’agrada que no aconsegueixi escapar. Però crec que ha estat massa a prop d’ensortir-se’n. Tot i així estic satisfet amb com l’ha conduit Oda durant l’episodi. L’acció és força espectacular i en Sanji aconsegueix brillar sota pressió. M’agrada que en Luffy perdi el coneixement, per que no me l’hagués cregut lluitant per escapar. I pel que fa a l’aparició del Germa… be, era molt previsible. Era l’única manera en que la fugida d’en Luffy pogués tenir sentit. És espectacular però res sorprenent. L’únic dolent és que altre cop fa el brillant pla d’en Pekoms doblement inútil. Per que tot i el que s’ha sacrificat per una cosa que segons jo ho veig no val la pena, des de la seva perspectiva no te cap sentit, al final no ha fet res. Tot el que s’ha aconseguit per fer fugir a en Luffy ho han aconseguit els Vinsmoke, ja sigui en Sanji o els seus germans. M’hagués agradat que aquesta saga fos perfecte, i a punt va estar d’aconseguir-ho, però detalls com en Pekoms, la derrota d’en Katakuri, el brusc canvi d’actitud de la Purin i la facilitat per despistar a la Big Mom amb trampetes gracioses crec que son els punts que fan que la saga no s’alci fins l’excel·lència.

Hunter X Hunter 376 – Determinació

L’especialista

No sabia que trovaba a faltar els pallos momificats

Togashi te pressa. Però mentre que en l’episodi anterior accelerava el pas de mala manera perjudicant la narrativa pròpia de la seva narració, aquí les presses discorre per canals ben diferents. Els fets es precipiten, però no de forma negativa. Simplement les coses comencen a moure’s cap alguna direcció. En aquest episodi passen tantes coses que… be se’m fa difícil saber a que donar prioritat.

Primer tenim a un Helkembug que guiat pels seus sòlids ideals s’enfronta amb diligencia a la vana missió d’intentar convèncer el seu pare d’aturar aquesta massacre. És un dels primers prínceps dels que vam saber alguna cosa i un dels més desenvolupats. En certa manera és també dels menys interessants, doncs la seva bondat i honradesa el converteixen en un personatge força pla. Però d’alguna manera Togashi aconsegueix que ens entendreixi la seva determinació i vulguem donar suport a la seva noble causa, que tot i pura, no te res de senzilla.

L’escena salta després als litigis del judici entre el primer i la segona príncep pels assassinats comesos i l’agressió conseqüent. I sembla ser que tal com ho és en la vida real la via legal és lenta i feixuga, lluny d’aportar solucions immediates. Però està clar que el primer príncep te l’avantatge indiscutible en aquest judici, doncs mentre que ell no hi pot perdre gaire res, ella podria pagar la vida. Per si el’avantatge judicial no fos suficient ara el príncep te a les esquenes de la princesa un espia indetectable que li permetrà avançar-se sens dubte a tots els seus moviments. La carrera de la segona filla de l’emperador sembla acabada en aquesta successió. Però abans d’entrar al sarcòfag estic segur que la altiva princesa en muntarà alguna de ben grossa. Només podem esperar.

Son molt adorables. Jo al menys les hi trobo

I llavors arriba l’únic punt de l’episodi on he torbat que les presses de Togashi perjudiquen a la narració. L’autor ens mostra d’entrada i de sobte un altre assassinat a les habitacions de la reina Oito. Drenat com tots els altres, jau mort al lavabo. Això és quelcom que era evident que passaria. Però la manera com passa…. és precipitada, quasi barroera. Primer se’ns mostra el cadàver i després és desfà en explicacions. Entenc el que volia fer Togashi, donar primer l’impacte del cos amb un efecte visual per detallar després les circumstancies. Però no funciona, simplement no funciona. I com és obvi pensar, la mort d’un altre alumne intensifica les inseguretats dins la classe. De seguida les veus s’alcen en protesta, com és normal. Qui no tindria por per la seva seguretat en un escenari com aquest, on les morts es succeeixen una rere un altre i els organitzadors no semblen fer res per evitar-ho, no poden, o no volen… El dubte és comprensible. La possibilitat de que tot sigui una trampa del mateix Kurapika per treure’s de sobre els guàrdies dels altres prínceps és sens dubte una possibilitat a considerar des d’un punt de vista exterior. Des de dins es fa evident que seria un pla estúpid perjudicar als prínceps petits per fer créixer encara més la diferencia entre aquests i els prínceps grans. Però essent part d’una associació internacional és normal imaginar que els seus membres puguin tenir segones intencions més enllà de protegir els prínceps que els han contractat. Sort ha tingut en Kurapika que aparegués per allà un guàrdia expulsat de la seva habitació d’on es pot sortir però no entrar (això és potser un pèl massa casual, es veu massa poc fortuït, massa calculat per un deu, o un escriptor en aquest cas), que tenint en Kurapika un notable aliat per contactar amb els seus hagi corregut a treure-li les castanyes del foc amb elegant diplomàcia. Però encara que hagi salvat el dia. Que impedirà que el riu es torni a sortir al dia següent?

Però potser la part que més m’ha agradat de l’episodi és la historia de les dues germanes que es continua desenvolupant. Primer se’ns mostra a l’arrogant fent de les seves amb aire altiu. I mentre escridassa a la Melody (a vegades em costa referir-me a ella en femení) aprofita la seva capacitat auditiva superior per enviar-li un missatge en codi morse. Que la princeseta arrogant compti amb la pobre Melody per ajudar-la és realment entendridor i em fa valorar cada cop més a aquest personatge amb el que cada cop es fa més evident que esgrimeix aquesta personalitat com a armadura del cruel món que l’envolta. Però que sigui capaç de desenvolupar un pla com el que executa és un símbol evident de la seva notòria intel·ligència.

L’altre germana mentrestant demostra que tot i ser massa innocent i fràgil per la seva conveniència no és estúpida en absolut. Conscient del seu poder es proposa investigar-lo amb diligencia i metodicitat per aprofitar les seves característiques al màxim. Tot i que no se’ns mostra molt més de la princesa, jo ja m’he encarinyat amb el personatge, així que tota aparició seva m’arranca un somriure. (també surt el tercer príncep, però no fa res rellevant a banda de mirar les monedes).

I després la càmera gira al plat fort de l’episodi. Tornem a veure’ns les cares amb el quart príncep. El més perillós de tots. El domini del nen del qual progressa perillosament accelerat, només superat per la seva comprensió d’aquest i adaptació a la seva lògica. La guàrdia s’havia resistit a descobrir quin tipus de nen guardava per intentar frenar els seus progressos fútilment. Però davant la petició expressa de l’amenaçador príncep poc pot fer la caçadora més que accedir. Però davant la prova de l’aigua un succés inesperat es presenta. A veure inesperat no gaire, per que essent sincers si m’haguessin preguntat a quin tipus creia que pertanyia hagués dit especialista (segona opció… manipulador?). Sí, que sigui especialista no sorprèn a ningú. La seva personalitat encaixa amb la d’altres especialistes amb els que ens hem torbat i algú tan excèntric perillós i peculiar no podia ocupar un altre rol. Però el més impactant aquesta vegada és la imatge gràfica. Per que la imatge és espectacular. No tinc molt clar si l’aigua està bullint, s’està fent acida, o totes dues coses, però la imatge és decrepitament preciosa. I transmet a la perfecció la perillositat del potencial del príncep.

One Piece 896 – La ultima petició

Compte enrere

Ens trobem en una mena de capítol que vindria a anomenar episodi de compte enrere. Un episodi on de fet no passa res més enllà del fet d’esperar a que passi una cosa en concret, normalment i com en aquest cas, el clímax final. Oda és molt propens a aquesta mena d’episodis, on aprofita per repassar tots els fronts i personatges per encaixar els temps i fer que tot quadri. És quelcom al que ha estat dedicant molta atenció en les darreres desenes d’episodis i que em temo que la majoria de gent no sap apreciar. Son coses que es noten, però en les que un no es fica al desfruitar d’una obra. Segurament si no fos per aquestes ressenyes tampoc m’hi fixaria jo.

Oda es dedica a re exposar el molt preparada que està la defensa de la plaça on suposadament sortirà en Luffy mentre ens adverteix d’un Sanji preparat per intervenir de ser necessari. Allà es produeix una mena d’escena romàntica entre els dos personatges que acaba amb una misteriosa onomatopeia que no he sabut trobar. D’entrada he pensat que era la del petó (no estaria malament que Oda s’atrevís a posar un romanç per una vegada) però buscant onomatopeies no m’ha semblat que fos això. No ho descarto en tot cas, si algú m’ho sap dir, li agrairé. Sigui com sigui dubto que Oda s’atreveixi a portar el romanç gaire més lluny que aquesta illa. A veure si em sorprèn.

Però tornant al combat… Oda juga molt be amb la incertesa de no saber qui és el guanyador. Fa semblar que és l’un i després l’altre, fins al punt que el títol de la victòria esdevé la pròpia ambigüitat. Però qui ha guanyat? Jo diria sense dubtes que Katakuri. En Luffy ha caigut derrotat i només llavors en Katakuri s’ha deixat caure exhaust, no derrotat. La seva victòria em sembla molt clara per que només quan ha vist en Luffy acabat s’ha estirat a descansar. Després d’allò en Luffy ha sortit del forat. Per que és en Luffy i està més que acostumat a rebre pallisses i l’esperen els seus companys. Però per a llavors en Katakuri ja s’havia aixecat per aturar-lo. Allà m’ha semblat clar que d’haver volgut en Katakuri l’hagués derrotat definitivament. Però no ho ha fet. Li ha preguntat si tornaria i ha semblat decidir que estava massa exhaust com per molestar-se a continuar. Com vaig dir, Katakuri li ha mostrat el seu respecte deixant-lo marxar i fent com si no ho pogués evitar. En Luffy ha entès el seu missatge i li ha deixat el barret en mostra de respecte. Aquest és un símbol no de derrota ni e victòria, si no d’un combat posposat. Però qui ha decidit posposar aquest encontre ha estat en primera instancia Katakuri. D’haver volgut ell s’hauria alçat victoriós i la historia de com en Luffy va arribar a ser el rei dels pirates hagués acabat aquí. Però no ho ha fet.

I després apareix en Pekoms… Abans de res dir que crec que la mascara li queda fantàstica. Crec que el disseny del personatge guanya molt. La broma de que el seus intents de camuflatge siguin en va i en Lufy el reconegui d’immediat és divertida (tot i que una mica incoherent tenint en compte que no reconeixia a en Sogeking (podríem justificar que ara te haki d’observació no obstant), però serveix). Ja he dit que trobo que en Pekoms és del pitjor d’aquesta saga. No per que sigui dolent, si no per que el seu aprofitament és mes aviat mediocre, i quan tot en la saga te un nivell tan alt… be és inevitable que hi hagi alguna cosa així. Tot en la saga està molt ben tancat i justificat (per cert, on s’ha ficat el Germa? Sospito que intervindran d’aquí poc, per salvar a en Luffy de la trampa?), però en Pekoms no. És un personatge que falla en el seu desenvolupament lògic i això li passa factura. La idea del personatge que viu entre els dos mons, amb un conflicte de lleialtats entre el seu poble i la seva tripulació, és molt interessant, però està dut a terme de manera barroera i es desaprofita amb imprecisions que li resten carisma. No obstant el personatge és simpàtic i la seva aparició resol de manera efectiva els problemes que en Luffy pogués haver tingut per fugir. Sospito que fins i tot amb l’ajuda d’en Pekoms, en Sanji i el Germa la fugida no serà senzilla (aposto que de sortir el Germa aprofiten per llençar alguna escena emotiva amb en Sanji i la seva família de sang), però de ben segur això la farà trepidant. Impacient per veure-ho.

Hunter X Hunter 375 – Persuasió

Pro LGBT

El capítol presenta en una descarada i molt poc elegant presentació les habilitats nens de les besties paràsit de molts dels prínceps. Una presentació precipitada i barroera que trenca una mica amb el ritme portat fins ara. Això te com a objectiu agilitzar una presentació de personatges que s’ha eternitzat. Però tot i que ara tenim la informació que ens volia transmetre, la manera de fer-ho simplement no funciona. Portava un bon camí fins ara, presentant les habilitats de manera deductiva a mesura que s’anaven mostrant. Però hi ha tants prínceps i tantes habilitats que fer-ho simplement resulta etern. Per això Togashi ha recorregut a aquesta tècnica per treure’s de sobre una sèrie de presentacions que potser no sabia ben be com introduir. Però tot i que agilitza el camí fins al final, ho fa a costa de la qualitat narrativa del desenvolupament. Potser la majoria dels prínceps estan destinats a morir, però això no vol dir que haguem de restar importància al seu desenvolupament.

Un dels recursos més característics de Togashi és el seu narrador. És segurament el buc insígnia de la seva narrativa i l’utilitza en moltes ocasions amb un mestratge que nodreix a la seva obra de profunditat. Explica, amb una precisió quasi científica, coses que necessita que sàpigues per poder comprendre la situació. On més ben implementat recordo aquest recurs és a la saga de les formigues quimeres on el narrador ajudava a posar una mica d’ordre a les batalles esdevenint una mena de veu omniscient que ajuda a l’espectador a comprendre i fluir a través del món que Togashi ens presenta. A vegades, com en el cas d’en Gyro el narrador assolia una qualitat que podríem catalogar directament com a art. Però funciona sempre el narrador? No, és clar que no. El narrador és un recurs fàcil. Una veu que t’explica les coses en lloc de mostrar-te-les. Togashi sap que per la mena de historia que desenvolupa això és necessari en algunes ocasions, però en d’altres… se li en va la mà. No se si s’emociona o es desespera, però a vegades emplea el narrador quan és no només innecessari si no quan actua en contra de la seva narrativa. Com en aquest cas. És un error greu, greu en un autor tan detallista i mesurat. Però suposo que la historia ha d’avançar i tot i que la més barroera, també era la forma més efectiva de fer-ho. Acceptem-ho doncs, el narrador de Togashi no sempre és una joia. Moltes vegades és tot el contrari.

Realment el fluir de l’energia és molt expressiu

Parla de les habilitats dels prínceps com si disparés la informació amb una metralleta, així que em pararé a parlar dels que desenvolupa mínimament. En primer lloc tenim a l’honorable Halkemburg. Segons les acurades deduccions de Kurapika la seva bestia nen transforma l’honor i la determinació en força mentre castiga al seu temps la falta als ideals. És una situació complicada perquè un adversari astut podria obligar a Helkemburg a quedar-se entre l’espasa i la paret, posant-lo entre els seus ideals pacífics i el seu objectiu, obligant-lo a triar. I si triés malament… be, coses pitjors que la mort podrien succeir-li. En aquest episodi Togashi ens mostra a través d’un dels guàrdies del primer pirncep (un recurs que be a ser una mena de narrador omnipresent també) les dimensions del poder de Helkemburg. I aquestes són… aclaparadores. Realment Togashi ha sabut transmetre de forma excel·lent la sensació d’immensitat. Tant que m’he arribat a preguntar: serà aquesta aura major que la dels guàrdies de Meruem? De seguida he pensat que no, doncs tot i que immensa, la mostra de poder és mesurada. Però el fet que m’ho plantegi ja dona fe de la seva dimensió. Dubto que el pobre Helkemburg arribi al final, però no caurà sense donar guerra. Degut als seus ideals pacifistes dubto que acabi voluntàriament amb algun dels seus germans, però veient com està portant Togashi al personatge…. Tinc la sensació que acabarà per fer-lo caure en el drama. Podria matar algú per accident o en defensa pròpia, traint als seus ideals i a si mateix, desencadenant el càstig de la seva habilitat. O podria simplement fallar en la seva tasca, caure en una depressió i pervertir-se davant la contemplació de la crueltat del món per acabar traçant un pla de venjança contra els seus enemics que un cop culminada acabi am ell al haver traït els seus ideals. No se com ho portarà Togashi, només son possibilitats, però pressento que no hi faltarà tragèdia.

I la princeseta dels túnels secrets… Poc en puc dir. La seva trama és adorable, però de moment no va enlloc més enllà de desenvolupar de forma extensa la seva personalitat. Això fa pensar que Togashi li te preparat algun paper, un paper important. Potser un paper aviat. Això no treu que pugui ser la següent víctima. Però imaginem que l’ataquen, la creuen morta i s’escapa pels túnels per reaparèixer més tard amb el factor sorpresa de la seva falsa mort. Potser Togashi tingui preparada alguna cosa per l’estil. Potser no. Ja ho veurem, per ara només podem gaudir amb aquest desenvolupament tan minuciós de la seva tímida personalitat.

Però qui es roba el capítol és la Biscuit. I quines ganes li tenia a la Biscuit sense ser-ne conscient. Volia que la nena dona fes alguna cosa. Aquest és un personatge al que mai hem vist donar-ho tot. Sempre s’ha mostrat amb reserves i tot i que coneixem la seva autentica forma i les seves habilitats no sabem fins on arriba el seu poder. Per que ella és una mestra experimentada i sospito que un dels usuaris nen més poderosos del vaixell (no crec que pogués contra Chrollo, Hisoka o els Zodiacs, però mol lluny no deu rondar). Però aquí no es roba el capítol pel seu poder. Aquí Togashi torna a fer de les seves.

Togashi sempre ha estat algú que ha transgredit una mica en qüestió de generes. Els seus personatges segueixen essent majoritàriament masculins, però aquí els sexes no estan ben definits. Vivim en un mon on realment mai saps si el que tens davant és home o dona. Fa poc vaig llegir un article que parlava sobre l’homogeneïtat de la figura en el dibuix. Com el cos es dibuixa sempre igual essent poc ambiciós amb la quantitat de formes que poden expressar la figura humana, el cos, el rostre, les proporcions. Sovint els dibuixants alteren a algun personatge puntual de la seva figura estendard, però ho fan per mostrar excentricitat o en clau d’humor, ho fan per relacionar-lo amb els seus poders o habilitats. L’article òbviament relacionava això amb els canons de bellesa i els diferents tipus de cos, com el dibuix discrimina sense voler-ho i com perd expressivitat al fer totes els cares iguals i tots els cossos iguals. Togashi fa moltes dècades que es va adonar d’això. Es va adonar de la infinitud de possibilitats expressives d’un cos i d’un rostre. Ell sempre ha barrejat estils, jugant amb les formes i les proporcions per expressar amb el disseny de personatges alguna cosa. Però també ha jugat sempre amb els generes. Homes que vesteixen com dones, dones que semblen homes, ancianes culturistes que semblen nenes adorables… la llista segueix. Togashi no es queda en la seva zona de confort, no fa dos personatges iguals, dissenya sempre personatges que tinguin alguna cosa que oferir, tant física com personalment, alguna cosa que les diferencií de la resta. Crec que en pocs autors pots trobar tants nassos tan diferents els uns dels altres, tantes formes de cara tan dispars, tans ulls, orelles, espatlles o cames tan diferents. En altres series els autors juguen amb el cos humà i les seves proporcions, però sol ser per que els humans en qüestió no son tals. A Boku no Hero l’autor juga amb el concepte de diversitat, aposta per ell per dir-nos que tot i les nostres diferencies tots som iguals i ho expressa a través del dibuix fent que els poders de cada personatge modifiquin la seva complexió. Però en el fons no son humans, antropològicament és com si cada un pertanyés a una espècie, en comú amb un avantpassat sí, però no son el mateix. Però Togashi… Togashi porta fent això des de dècades i sense ser tan evident, sense llençar-t’ho a la cara (ojo, a Boku no Hero tampoc t’ho llancen a la cara, el missatge és indirecte, però evident. També he de dir que els dissenys allà van una mica més enllà de diferents poders diferents aspectes i juga amb els estils de dibuix (All MIght)). Així doncs Togashi és un mestre de les formes, que tot i no tenir potser el millor dibuix sap mai repetir-se i explorar amb plenitud les infinites possibilitats.

Molts simplement riuran. Però hi ha molta filosofia darrere aquesta imatge.

Però divago. De que volia parlar? Doncs d’un home que se sent atret per una musculatura robusta i fornida. Togashi ho llença sense escrúpols. Hi ha humor sí, però no en fa broma. Els personatges estan seriosos en tot moment. I la principal broma no està en que a un home li agradi una dona musculosa i fornida si no en que l’home que semblava impassible li agrada tant certa cosa que perd el cap i no pensa en res més. La diferencia és subtil però important. Per que si Togashi es burlés d’una dona portant cert aspecte físic diferent associat normalment a la masculinitat… seia discriminació. Però en canvi ho mostra i ho tracta amb normalitat. I sense parlar-ne directament, parla de moltes coses. Parla d’una dona que se sent avergonyida del seu cos “varonil” i aspira a un ideal de bellesa oposar al seu. Parla d’aquesta vergonya, de com ella s’esforça per modificar el seu cos i assemblar-se al que ella vol. Però a l’hora que parla de que tots els cossos son bonics i que sempre hi haurà a algú que li agrada com ets… parla de que si et sents diferent e com ets en realitat, pots canviar per convertir el te cos en el que voldries que fos realment. Exacte, parla del col·lectiu transsexual, parla dels seus dubtes, de la seva lògica i… ho fa tot en segon pla, sense dir-nos res. És magistral. El personatge no és transsexual. És una dona amb un cos que es transforma en un altre dona amb un altre cos. Però precisament això és el que li dona força, no es queda amb representar un col·lectiu, si no en representar el conflicte. És igual el cos del que parteixis i el cos al que et dirigeixis, és igual el sexe que tingui cada un, és mes aviat una qüestió d’identitat. És un concepte complicat per que sembla xocar en aparença amb la idea d’acceptar al teu cos com és en realitat. Però com ja he dit, Togashi parla de les dues coses, a l’hora i sense una paraula. Tot està de fons, tot se sobreentén de la situació. La Biscuit ha canviat per que volia canviar, però no te cap obsessió insana, no li agradava el seu cos i el va canviar, però se sent segura amb ell, no és quelcom del que s’avergonyeixi. Podria seguir traient pagines i pagines de reflexions morals sobre la sexualitat, el gènere i els diferents conflictes que en l’actualitat s’hi presenten, però crec que tampoc cal. L’important és veure que en un país com japó, algú a dalt de tot de la industria del manga, no només es preocupa per parlar d’aquestes coses si no que ho fa sense frenar-se.

Després de la reflexió que he deixat anar… be poc del que digui serà interessant. Podria desenvolupar-se una historia d’amor? No ho se, no em sembla molt provable. Més que res per que no crec que sigui el tipus de la Biscuit. Seria interessant si ho porta be, però també podria ensorrar tot el que ha construït, és un tema delicat i no m’agradaria que l’espatllés. Per altre banda es descobreix amb més exactitud el funcionament de la sala. És simple, es pot sortir, però no entrar. Viuen en una dimensió paral·lela, una copia exacta de l’habitació que comunica amb la resta del món però a la que no pot entrar ningú. Bàsicament podrien limitar-se a quedar-se dins fins que la matança s’acabi. Si no fos per que dubto que tinguin dins l’habitació reserves per a tot el viatge. Seria decebedor que Togashi no pensés en això. En tot cas la trama avança igual que ho fan moltes altres. Ens acostem a un nus de la historia on les coses començaran a succeir davant dels nostres ulls. Queden tretze prínceps. I si tots comencen a actuar a l’hora la cosa pot ser realment complicada.

Hunter X Hunter 374 – Habilitats

L’home escèptic que no volia veure el món

Podríem dividir aquest episodi en dues parts. En la primera veiem en Kurapika s’enfronta a un excessivament recelós guàrdia del desaparegut tretzè príncep que sembla incapaç de cedir en el seu empeny i donar el seu braç a tòrcer en el més mínim per considerar les veritats que en Kurapika li ofereix. Un home convençut fins a tal punt de que tot el que el rodegen son argucies i estratagemes que no sembla concebre el món d’un altre manera (i be, tal com està la societat dels prínceps no li podem retreure, la situació mereix els recels). La segona part, més interessant ens deixa passar per les habitacions de quatre prínceps per descobrir-nos una mica més sobre ells i les seves habilitats.

Qui pogués ser princesa per tenir aquestes joguines…

Deixem les coses clares. El guarda espatlles al càrrec del tretzé príncep cau malament. És irritant. Arrogant i ingenu es pensa que és prou llest per clissar-los a tots quan realment va del tot equivocat. Això no vol dir que no sigui intel·ligent. De fet sembla intel·ligent. Però sembla convençut de que o be tot és una gran farsa per enganyar-lo o be que admetre que no en te ni puta idea el deixarà en ridícul davant tots i li farà perdre una posició tàctica. Sembla evident que a l’home se li ha pujat al cap això de servir a la reina, per que tracta a en Kurapika amb menyspreu com el guardaespatlles d’una reina inferior quan de fet ell és el guardaespatlles de la reina immediatament superior a la d’en Kurapika. La qual cosa vol dir que pràcticament és tan inferior ell com en Kurapika. Pot ser que l’home porti anys en la seva feina i que vist com l’utilitzaven i tractaven les reines de condició superior ara senti que ara que ja no és el nen més petit de la classe hagi d’aprofitar la seva superioritat per aprofitar-se de l’únic més dèbil que ell. Així és com es fonamenta el bullyng.

Però per molt difícil que li posi al pobre Kurapika aquest aconsegueix reunir els retalls d’informació suficients per ajudar-lo. A partir de la informació obtinguda Kurapika especula i fa les mateixes deduccions que vaig fer jo en la ressenya passada. Tot i que valora altres possibilitats, acaba com jo arribant a la conclusió de que el transport es degui a una habilitat defensiva de la criatura nen del príncep. Admeto que la situació d’en Hanzo és fotuda. No poder tornar al teu cos per voluntat pròpia sense saber on està. Per sort si algú l’intenta despertar l’habilitat es desfarà i tornarà automàticament. Per tant estan segurs com semblen estar els de l’habitació del príncep, sembla que només li toca esperar.

Però parlem dels prínceps. Togashi torna a la trama de les dues germanes inseparables que ara es veuen forçades a intentar-se assassinar per sobreviure en una guerra que no han triat. Recordem que la gran semblava menysprear a la petita en privat, esdevenint la petita una criatureta innocent que no semblava capaç de comprendre com la seva germana estimada podia cedir a la crueltat d’aquesta guerra. Impossible no empatitzar amb ella. Ara la veiem plorant i autocompadint-se mentre contempla amb nostàlgia les fotos d’altres temps. Quan eren amigues inseparables i podia sentir que el se amor era pur i verdader. Quan de sobte al seu costat apareix una porta màgica que la fa recordar a la seva infantesa, quan jugaven a una mena de túnel de hàmsters escala nen petit (el que te ser es prínceps de l’imperi més poderós de la terra). Al principi he pensat que era la habilitat de la seva bestia nen i ho segueixo considerant com el més provable. Però ara no n’estic tan segur. Encaixa perfectament amb la seva personalitat nostàlgica i infantil, que sembla viure arrelada en el passat en comptes d’acceptar que les coses creixen, ella inclosa. I força contraria a la seva germana que sembla voler desprendre’s del passat per demostrar al món la seva maduresa. Però com no triguem a veure en el fons també és una nostàlgica i no pot evitar plorar al rememorar aquells temps que sap que mai tornaran. Així que l’habilitat podria ser seva, però sembla poc provable. Pel que fa a en que consisteix. Be sembla una xarxa de túnels que connecta els punts de l’espai a través d’una dimensió paral·lela on aquests s’estenen. Això, ja que estem amb la trama del príncep en una dimensió paral·lela, em fa pensar si aquest túnel mateix podria viatjar a l’espai o n hi ha la replica de l’habitació. Tot i que molt útil d’entrada (a part de poder anar on vulguis sense preocupar-te pels obstacles suposo que et pots amagar dins els túnels i no sortir mai més, una mena de fortalesa contra la realitat, també fa molt per la nena), l’habilitat no em sembla especialment poderosa per tractar-se del poder d’una bestia nen. Així que sospito que a aquests túnels encara els queda quelcom per mostrar. Tot i que de moment més que per l’habilitat que amaga Togashi em te molt més interessat en com es desenvoluparà el conflicte entre germanes. Ja em semblava interessant abans, però admeto que la nyonyeria que pillés a la germana dura i passota plorant m’ha atrapat. Amb ganes de saber com es desenvolupa.

Cada cop m’agraden més els dissenys de Togashi. Està millorant molt el seud ibuix no?

Després passem a veure el vuitè príncep Kim Jong Un Salé-Salé on el guàrdia del primer príncep que el custodia es dedica a explicar-nos el que ha deduït de l’habilitat d’aquest. I no de forma gratuïta. Segons endevina la bestia-bola-vomitiva-pedorreta és limita a llençar les seves ventositats als quatre vents de manera que qui les inhala comença a sentir un afecte magnètic cap al príncep. És per tant una habilitat que consisteix en guanyar-se l’afecte dels altres per portar-los al seu bàndol. Molt útil en aquest món d’estratagemes. Però fàcil d’evitar si n’ets conscient (només cal una mascara filtradora), i si domines el nen només cal veure el bitxo i t’entraran ganes de no respirar el que desprèn. A més d’això quan un respira una gran quantitat d’aquest una petita bestia-nen en miniatura creix sobre el seu cap, propagant l’efecte de la seva habilitat de manera exponencial si se la deixa. El problema dels tractaments exponencials però és que si se’ls frena aviat, quan és fàcil fer-ho, no resulten gaire una amenaça. La eina podria ser molt poderosa en burocràcia, el podria portar a controlar un país, però aquesta es una guerra rapida on difícilment l’habilitat tindrà temps de propagar-se amb l’efectivitat suficient com per guanyar-la. Però també es interessant descobrir l’habilitat que te el mateix guardaespatlles que descobreix la del príncep. La seva habilitat consisteix en una mena de destructor d’habilitats que nomes funciona contra habilitats que creen un objecte o criatura (alguna cosa vaja). Tot i que al esser el paràsit nen una categoria a part cau la possibilitat de que l’habilitat de l’home no sigui efectiva, decidirem ignorar la possibilitat. L’habilitat destructora consisteix en fer un anàlisi de l’habilitat de l’enemic i descobrir-ne amb la màxima precisió el seu funcionament. Com més precís sigui el coneixement, més efectiva serà la destrucció. És una habilitat molt interessant. Per que tot i ser molt poc viable com a habilitat única per a un sol individu, és molt útil com a habilitat de suport dins un grup o equip. Per que si aconsegueixes destruir l’arma de l’enemic…. Derrotar-lo es converteix en una tasca senzilla.

Heu vist la de merda que hi ha al terra?

Finalment la càmera passa a un tercer príncep. A contrari dels altres dos d’aquest no en puc dir gaire. La seva moneda gegant escup una moneda de tant en tant, vale. Molt interessant i intrigant. Massa com per fer cap teoria al respecte, així que poc en puc dir. El guàrdia del primer príncep agafa totes les monedes i se les queda. Cosa que sembla adequat doncs és possiblement l’únic que pot veure la bestia nen i anticipar-se al fet de que llenci la moneda. Tinc ganes de saber que fa exactament, però poc en puc dir. Només que, tot i que quedar-se les monedes per recol·lectar informació sembla ser la millor decisió per ell, també entranya un gran perill. Per que si les monedes tenen alguna habilitat, ara està funcionant sobre ell.