Katekuri new nemesis
Tal com resa el títol el capítol pretén ser una espècie d’homenatge a aquest gran personatge que ha estat en Pedro. Intenta enaltir la seva figura per donar-li el reconeixement que mereix i… falla estrepitosament en aquest propòsit. El capítol no és per això dolent, al contrari diria que és un bon episodi. Però es torna massa pretensiós a l’hora de reconèixer en Pedro i… be en Pedro mai va ser pretensiós, tot el contrari i simplement no li encaixa un reconeixement tan directe, no va amb ell. El problema principal diria que cau en el títol, el qual pretén ser una mena de títol (en el sentit nobiliari) per donar formalitat a l’assumpte. Però Pedro era un pirata, un espia, un guerrer silenciós que es movia entre les ombres per aconseguir els objectius nobles que les maneres nobles no poden fer realitat. Vivia amb honor, però les seves mans estaven tacades, per que estava disposat a fer el que feia falta per arribar al be, al seu objectiu. I el problema es que el capítol reitera en la bondat del personatge, en com tots senten la seva pèrdua i com de valuós era per l’equip. Però això no és el que en Pedro hagués volgut, ell volia ser útil, sense esperar res a canvi. Ell es va sacrificar per que creia en els seus ideals, no esperant que ningú el plorés. Crec que la manera d’homenatjar-lo hagués estat el silenci, el respecte. Crec que la manera de retre-li homenatge és mirar endavant i seguir sense dubtar, fer que el seu sacrifici no sigui en va. Però aquí Oda opta per un soroll innecessari que en realitat no diu res. No diu res per que tot el que ens diu ja ho sabem, ja sabem com de gran era aquest mink, ja ho sabem i repetir-ho només espatlla el moment.
El flashback que enceta el capítol no està malament. Resolt detalls a les ombres. Però era potser innecessari, tot el que se’ns explica ja ho podíem deduir d’una o altre manera amb una o altre imprecisió. Però això més que un pecat d’Oda ho és de la concepció japonesa de la narrativa en el manga. Aquesta necessitat seva d’allargar els moments i assegurar-se de no deixar res a l’aire i tenir-ho tot explicat. És un defecte que ha donat moltes coses bones al gènere, que l’ha definit, però com resulta en art moltes vegades donat a la gran capacitat introspectiva que l’estil representa, també espatlla moments com aquest, on el silenci hagués estat millor solució i on la imaginació del lector obrés més màgia que les pagines dibuixades.
Després d’això ens toca presenciar una llarga escena de fugida que desgraciadament també es veu allargada en excés (no per aquest capítol si no pels molts que porta a l’esquena) i del que en podria dir el mateix que al paràgraf anterior. Un allargament innecessari, doncs ja venia explicat. És quelcom que funcionaria en segons quines circumstancies, però que tenint una Big Mon assassina al darrere perseguint-los i estant a dos metres del castell des de fa tres episodis simplement em treu de context.
El que sí funciona és el combat amb el segon fill de l’emperadriu. És àgil i no entorpeix el ritme, en certa manera també allarga innecessariament la escena, però ho fa be, per que t’ho creus. M’agrada que la Carrot s’hi llanci furiosa i aquest la trepitgi sense immutar-se, com si no fos més que una formiga que es proposa atacar-lo. Com Oda ho transmet en una sola vinyeta sense requerir d’explicacions ni especificacions. Per que el manga és un format literarivisual. És un format on la part literària recau en els diàlegs i la narrativa hauria de caure en l’apartat gràfic tan com pogués. Però el manga sol recolzar gran part de la seva carrega narrativa en el diàleg emprant l’art gràfic com a un mer element estètic, abandonant tot el potencial que podria convertir-lo en art com a conjunt i no en peces d’art per separat (l’art de la qualitat del dibuix i l’art de la qualitat de la trama). Oda sap aprofitar el potencial de l’art gràfic dins una historia en alguns moments com en aquesta trepitjada, mentre que en d’altres peca de reiteratiu i sent la necessitat d’explicar amb el dibuix i amb el diàleg el mateix dues vegades per si algú no ho havia entès.
Però parlem de la batalla en si. Vibrant, contundent, igualada. I aquest últim factor és important. Crec que en Luffy mai havia torbat una nemèsies tal qual. Un adversari que hi estigués a la par. I he de concretar que vull dir amb això. Sempre es topa amb adversaris d’entrada molt més forts però que d’alguna manera aconsegueix derrotar. Però en general son una trampa, per que en Luffy només ha de trobar la manera d’abordar la situació i aconseguir la victòria. El seu talent és ser prou obstinat i tenir prou voluntat per superar els seus propis defectes i seguir en peu tot i la derrota, seguir intentant-ho un i un altre cop fins torbar la manera de derrotar-lo. És l’arquetip de l’heroi shonnen, res que hagi inventat Oda. Però aquí es respira quelcom diferent. Aquí es respira quelcom que només he viscut al final d’aquella mítica batalla amb Rob Lucci. En Luffy havia estat clarament inferior a l’home guepard des del principi, però varis power up el van posar a un nivell similar i a base de força de voluntat van arribar a una mena de… estat. Un estat on eren dos iguals combatent pels seus propis objectius i conviccions. Aquí passa el mateix, però des del principi. Quan en Luffy derrota un enemic el derrota per que ell encara està creixent i en canvi el seu enemic ha arribat al final del seu potencial, no te mes per créixer. Alguns poden canviar i torbar nous horitzons. Però en Luffy s’enfronta sempre a adversaris madurs que han arribat al límit del seu creixement i que poc els queda per millorar. En certa manera en Luffy guanya estirant-se, no al seu cos si no al seu potencial. Però aquí és diferent. Katakuri és fort, molt fort, de fet promet tenir una força propera a la d’un emperador, essent segurament el més fort de la familia Charlotte (sense contar a la mare és clar) i tot i que empari la paraula adequat crec que segueix superant a en Luffy en quant a força per un bon tram. Però ell encara te espai per créixer, és jove, no es creu més fort que els altres. Potser m’estic flipant amb aquestes perspectives, però és el que les pagines em transmeten. Aquest és un adversari a la par amb el nivell d’en Luffy, no per que siguin igual de forts, si no per que poden créixer igual de ràpid. És com si en Katakuri pogués ser un protagonista de la seva pròpia historia i no un obstacle a derrotar en el camí d’en Luffy. I precisament per això crec que el combat no s’acabarà aquí. Potser hi haurà un vencedor, però alguna cosa el farà quedar a mitges, posposant la victòria definitiva per a més endavant. Forçant a ambdós personatges a créixer per no quedar endarrerits davant un adversari que està a l’altura.
En Luffy tranca el mirall. Tranca el mirall com una mostra gràfica de la seva determinació (el que deia de l’art gràfic com a element narratiu). Determinació de protegir els seus amics fins el final. Però sobretot determinació de lluitar amb en Katakuri fins al final. Això promet un combat èpic. Suposo que ens el donarà. Però això postula també al Charlotte com una nemesis del barret de palla (una més de les que ja te: Teach, Akainu, Cobi Lucci…). Com s’ho farà Oda per posposar el combat no ho se, però vist el ritme d’aquest final de fugida extrema sembla el més provable. Això sí, tinc molta curiositat per saber com el farà sortir d’aquest embolic. Potser simplement recorre al recurs de sortir per un mirall a casa de la Puding al poble xocolata. Em serviria, tot i que crec que el rang de l’habilitat dels miralls no va més enllà d’una illa. Però qui sap, potser caminant a través del mon dels miralls pots travessar el mar. Sigui com sigui el combat promet ser èpic i l’enemistat digna de recordar.
Hiatus: “una vez al año no hace daño”
Però el protagonista del capítol és sens dubte el nou guàrdia del primer príncep. Que tot i demostrar ser bastant curtet, també demostra ser un observador molt capaç. És molt interessant com Togashi ens mostra amb facilitat com l’individu és molt limitat en certs sentits i molt intel·ligent en d’altres. Amb una gran capacitat d’anàlisi i de manipulació però incapaç de veure certs matisos entre línies. És intel·ligent però simple, sense escrúpols ni honor i amb una tendència quasi sàdica pel bel·licisme. Molt oposat a l’altre guàrdia del primer príncep que ha demostrat una intel·ligència profunda i amb matisos i un sentit de l’honor a més d’una capacitat per planejar a llarg plaç en comptes de la immediatesa d’aquest nou guàrdia.
El que importa immediatament però son les conseqüències politiques d’un altre assassinat. La resta de persones no sembla especialment alterada pel fet. Suposo que la mort és quelcom esperable en qualsevol moment essent guàrdies i criats de prínceps en una guerra per la successió. El que hagi mort un guàrdia es podria prendre com un greuge contra Kurapika per ser incapaç de procurar la seguretat dels seus alumnes. Però aquests no triguen en prendre-ho com un intent de la competència per impedir que aprenguin nen. Una opció interessant, tot i que no sembla de deixar-me estranya.
Però després d’això el capítol ja salta a la molt més interessant arribada del barret de palla al sunny amb una embogida emperadriu al darrere. Veure el Red Hawk un altre cop és espectacular, tot i que ja va sent hora de que Oda ens doni una petita explicació de com funciona exactament. Però qui es roba l’escena i potser el capítol és ses dubte el segon germà, lluitant a la par amb en Luffy amb les seves pròpies tècniques. Ell domina una logia, però la te tant controlada que pot estirar un braç metàl·lic com si de goma es tractés. Només aquest petit detall ja ens mostra el poder del personatge i el seu temible domini sobre la fruita.
Però quan per fi aconsegueixen pujar al vaixell i gracies a les distraccions que en Luffy i en Pedro ofereixen contra els dos generals preparar la fugida (no li han quedat del tot fins els temps, es veia que retrassava l’arribada de la Big Mom a posta). En Prospero immobilitza el vaixell amb una bola de caramel gegant. Deixant com a única opció de fugida derrotar-lo. Però com derrotar a en Prospero abans que arribi la Big Mom estan en Luffy ocupat amb el seu germà petit? Potser amb l’ajuda d’en Jimbe. Però aquest no està preparat com per actuar prou ràpid. I en Pedro no es prou fort per derrotar en Prospero, menys en tan poc temps. L’única opció és un sacrifici.
I és que en Katakuri no es pot robar el capítol si ho fa en Pedro amb majúscules. Quan Oda es proposa ensenyar-nos que és l’epiquis-me ho aconsegueix, és un mestre en aquest art. Aquí ho fa mostrant-nos una clàssica mostra d’heroïcitat cultural. Per que des de l’harakiri dels samurais fins als kamikazes de la segona guerra mundial el fet de sacrificar-se per honor, per la teva causa, és una de les característiques de la cultura japonesa. Aquesta mostra d’honor al donar la teva vida per la causa, literalment, és un dels trets més reconeixibles de la cultura nipona i per això quan un japonès ho plasma en una de les seves obres de ficció, es transmet una essència que altres medis no aconsegueixen transmetre. En altres formats, quan un heroi dona la seva vida per la causa, l’entrega voluntàriament per aquesta, se l’heroifica en excés, és com si la narrativa ens empenyés a venerar-lo pel gran sacrifici que ha fet. Per als japonesos la perspectiva és diferent. Donar la seva vida per la causa és una heroïcitat sí, però per que ha complert amb el seu deure fins al final, per que ha siguit fidel al seu honor. I com a tal se li ha de tenir respecte, no idolatrar-lo ni vtorejar-lo, respectar-lo. Per que en lloc de ser el gran sacrifici que ell ha fet per tot nosaltres i qu ehem d’agrair, és l’home d’honor que ha complert amb el seu deure amb els màxims honors i al que hem de respectar. Potser és subtil, poser no he trobat les millors paraules per descriure-ho. Però crec que aquí Oda ha sapigut plasmar encerta manera l’essència del que vull donar a entendre (si poséssim el cas d’en Pell a Alabasta com exemple el seu seria un sacrifici més Hollywhodiense). Així doncs en Pedro salva una situació insalvable fent-se explotar en mil bocins per a salvar el dia. Oda portava tota la saga construint el personatge per a això i crec que ho ha fet de manera magistral. Pedro es converteix definitivament en el meu mink favorit entrant al Valhala per la porta gran.
Però el que tots ens preguntem inevitablement és: morirà realment? Tots coneixem la norma de que ningú mort a One Pice si no està a Marineford. Però ara que ja hi ha un precedent, s’atrevirà Oda a matar el personatge? Jo aposto a que no. Posant-nos pràctics si en Pell va sobreviure a una bomba més potent que auqesta, en Pedro hauria de sobreviure a això sense problemes. Clar que en Pedro portava la bomba a l’armilla i en Pell la podria haver deixat anar a l’últim moment per sortir disparat amb l’aire de l’ona expansiva i evitar l’explosió. Però si ens fiquem així de tècnics direm que mai ningú mor per una canonada a One Piece i que el que en Pedro portava era simple dinamita que no faria ni una rascada a ningú. Però be, Sabem que Oda juga amb les seves pròpies normes i l’important no és si tenen sentit o no, és si ens les creiem al moment de ser expressades. I oda aconsegueix que ens creiem que una bala de canó no li farà res a un home però que uns quants cartutxos de dinamita el mataran. Per que forma part de la lògica que ha construït per al seu univers. Jo personalment penso que no el matarà pas. Per que Oda és un nostàlgic i li sap massa greu acabar amb un personatge. Els hi agafa massa carinyo com per matar-los. Hauria d’aprendre una mica d’en Martin. Només quan la historia exigia que restessin morts com en el cas de l’Ace i en Barba Blanca Oda ha pogut resistir la temptació. En aquest cas, si en Pedro resulta estar viu més endavant, no afectarà a la historia futura, i tot i que potser desllueixi el seu magnífic sacrifici ho farà a posteriori i no serà tan important. En fi, és un dels defectes d’Oda i ens hem d’aguantar. Al cap i a la fi és la seva historia, la sabries fer millor?
Però de moment la batalla culinària encara està lluny. El present més immediat ens situa en una carrera a contrarellotge amb una Big Mom imparable que no te aturador. Era molt obvi que sortiria del forat, i d’entrada he pensat que era massa previsible. Però collons, m’ha impressionat. Oda ens transmet na vegada més imatges molt potents que aconsegueixen recuperar una mica el temor que va fer perdre a l’emperadriu amb aquella caiguda tonta de la que no m’aconsegueixo oblidar.
Però l’emperadriu i la seva caiguda no és l’únic error que no oblido. La Pudding està allà. Dacord, ja ha passat, acceptem que Oda ha estat ràpid en el desenvolupament dels seus sentiments per en Sanji i deixem-ho en el passat. Però no puc. No puc per que Oda cau massa ràpid en la comèdia. Els acudits sobre la bipolaritat de la Pudding son genials, de debò. M’encanten, però no és el moment. No és el moment per varis motius. En primer lloc per que altre cop és massa ràpid. En Sanji no li dona massa peu i ella ja comença a deixar anar tonteries, Oda hauria de deixar que es desenvolupés la relació entre personatges per arribar orgànicament al punt on vol. Però sembla ser que les preses de la Big Mom se li han contagiat de cop i vol accelerar el procés. Deu ser les ànsies per veure la batalla culinària, espero que valgui la pena. Per altre costat… tenim a l’emperadriu. La situació és massa tensa, desesperada, no és moment per fer broma. Oda pot fer acudits, però pot fer certs acudits. I que la Pudding es comporti així en mig de la letal persecució de sa mare… No és còmic, és ridícul. És ridícul per que treu la tensió del moment, fa emergir la sensació que no hi ha cap perill, que estan relaxats i que per això fa bromes. Però no, la situació és molt greu. I és com si per un costat m’estiguessin dient que algú s’està a punt de morir i per l’altre costat m’estiguessin explicant acudits. Em treu de context. I és una llàstima.
No em sembla rapida la manera en com en Sanji puja a la catifa, ni com la Pudding soluciona el problema del bosc. Això sí havia de ser àgil. En Sanji no te mes remei que confiar, està entre l’espasa i la paret i a més es un incrèdul enamoradís que es creuria qualsevol cosa que li diguessin un parell de tetes. Així que està be, de fet diria que està molt ben executat, amb els temps entre les escenes a la catifa, el bosc i el vaixell molt ben portats. Potser no m’acaba d’agradar la casualment practica immobilitat dels generals per deixar lluitar als massilles al vaixell, però ho podem justificar amb que prefereixen esgotar-los abans d’atacar. Sigui com sigui la cosa s’escalfa i sembla que ja sí per fi ens precipitem cap al final de la saga.
El capítol enceta amb una mega panoràmica que ens mostra la situació del vaixell en mig de la bastedat del mar. És preciós com Togashi recorre a la potencia d’una senzilla imatge per mostrar-nos com de minuscul és el vaixell en comparació amb la bastedat da l’oceà, i això que el vaixell és gegantí. Sincerament hagués preferit que Togashi ens mostrés la imatge sense més. Que mostrés la potencia del diminut de l’home en tot el seu esplendor. No obstant Togashi ens mostra en la mateixa imatge un altre cosa. El temps que ha passat. Només 18 hores des de que el vaixell va salpar.
Sembla sorprenent que després de tants capítols hagi passar tant poc temps, crec que no arriba al capítol per hora però… bufa, no deu faltar gaire. Si les primeres 18 hores de viatge han estat així, com serà la resta? Acabaran tots morts abans que acabi el viatge? Un es pregunta si amb aquest ritme Togashi acabarà mai la saga. Podem suposar que la cosa es relaxarà a mesura que vagin passant els dies. Però la veritat és que això te pinta de precipitar-se cada cop més i més. Però en algun punt ha d’acabar la batalla de successió. I llavors que? El viatge es llarg, uns mesos si malament no recordo. I dubto que la successió duri tant, en 18 hores ja ha mort el primer príncep. Togashi podria fer un salt temporal després. Suposo i espero que tingui més trames pensades per al vaixell (encara confio en que tingui una per a en Leorio), potser les enceta definitivament en quant acabi la batalla de successió. Qui sap, per ara no puc més que sorprendrem davant les magnituds que sembla estar cobrant aquesta saga i impacientar-me pel que vindrà.
Crec que és important destacar l’aconseguit de l’aspecte demacrat que Togashi ha sabut donar tant a en Kurapika com a la reina que porten unes pintes horribles on no calen paraules per entendre el cansament que porten a sobra. Un treball magistral a nivell artístic que sorprèn encara és tenint en compte l’enormement diferents que son els estils d’ambdós personatges. També molt interessant com juga amb la llum per donar força al moment en que el petit príncep agafa la mà d’en Kurapika restablint la confiança després del conflicte. Una escena molt ben jugada. Doncs quan es supera un clot amb un somriure, el vincle restablert serà més fort.
Que la reina Otto ja tingui nen és una jugada una mica bruta, però sembla justificada, així que em queixaré només a mitges. Al cap i a la fi l’habilitat ja ha tingut els seus costos, alguna cosa bona havia d’aportar. El que se’ns mostra a continuació és a la sèrie de guàrdies que en Kurapika es disposarà a entrenar on Togashi mostra obertament les intencions de cada un. N’hi ha amb nen, n’hi ha sense, n’hi han fastiguejats per ser relegats a aquesta feina, n’hi han de emocionats per tenir l’honor de complir-la, n’hi ha d’espies i n’hi ha que… be, tots son espies. El cas es que la pluralitat és immensa i serveix altre cop per enriquir encara més l’entramada xarxa de relacions entre prínceps. Però si un destaca sobre els altres és el guàrdia de l’exèrcit del primer príncep. Que al contrari que el que ja hi ha, sembla bastant tontet i primitiu. El que teníem fins ara sembla un home astut i calmat, disposat a prendre’s el seu temps per completar la seva missió. El que acaba d’arribar sembla estúpid i impulsiu i amb massa set de sang. El més interessant és la misteriosa habilitat que guarda. Que amb un disseny espectacular intriga inevitablement sobre el seu funcionament. Però especular és inútil. Podrien ser tantes coses. Haurem d’esperar, quin remei. Un altre cop.
