Son-BigMom
El capítol comença amb els fills de la família Charlotte discutint la situació. Ningú sap qui ha originat l’explosió però tenen clar que ara la prioritat és acabar amb els barret de palla abans que escapin impunes. La veritat és que la discussió és d’allò més interessant i m’agrada, per que te sentit, son temes que personatges reals discutirien en una situació així i que els fa veure com els líders de a casa que en realitat son. Per que si no estava ja clar fins ara, l’emperadriu s’encarrega de deixar constància de que és una figura inestable i incontrolable, que exerceix més caos que ordre i que està destinada a esdevenir una nena per sempre més, capritxosa, inestable i propensa a rabietes incontrolables.
Però com a bon element inestable que és l’emperadriu irromp en mig de les discussions muntada en colera disposada a eliminar a qui faci falta per seguir endavant. Un dels seus fills ja ha caigut. Això quasi em recorda a cançó de gel i foc. Però la veritat és que era un individu caigut en desgracia pràcticament dissenyat per a ser sacrificat. La situació és irresoluble. Quan la Big Mom entra en estat de fúria absoluta només la pot calmar l’anhel perdut del que li ha fet entrar. I en aquest cas l’objecte en concret és el pastís de bodes. I com molt encertadament el capítol s’atreveix a assenyalar, el pastis de bodes és un objecte imaginari, una fantasia utòpica que l’emperadriu no ha arribat a tastar. I com a fantasia idealitzada, cap sabor real podrà rivalitzar amb les expectatives que ella se’n faci. I aquí be el dilema. I si facin el que facin, cuinin el que cuinin cap plat podrà saciar el seu anhel? I si estan acabats i ja no hi ha res que puguin fer? És sens dubte una qüestió interessant. Sabem que no succeirà així. Això seria la fi de la Big Mom i tots sabem que la seva caiguda no es produirà aquí ni ara. Que en Luffy aconseguirà fugir i que la derrotarà més endavant. Però m’agrada que Oda s’atreveixi a llençar la idea i digui, eh, això podria haver passat, ha estat a punt de passar. Per que de vegades, el que podria haver sigut també forma part de la historia.
El cas és que davant la fúria incontrolable el primer dels seus fulls manipula a la seva mare per, com vaig encertar a dir, canalitzar la seva fúria en direcció als barret de palla. Bona idea per guanyar temps, mala idea per salvar la vida. Per que menteix a la seva mare dient-li que en Luffy li ha robat el pastis de bodes d’emergència que havien preparat. I dubto que quan la Big Mom descobreixi que és mentida res pugui salvar-lo, tinguin o no un pastis de bodes de recanvi. M’agrada que tot i la seva fúria l’emperadriu no sigui del tot estúpida i vegi a través de la mentida del seu fill, advertint-lo que si l’enganya res el salvarà. M’agrada per que com sempre he dit la Linlin és una dona molt astuta, enterrada sota una mar d’ànsies incontrolables. Així doncs, ja podem donar per mort al pobre Prospero.
Però el temps que en Prospero ha aconseguit no serà en va. Per que mentre tots defalleixen davant l’impossible tasca de preparar un pastis de bodes digne dels somnis de l’emperadriu amb el xef en cap inutilitzat la Pudding s’alça amb el seu orgull pastisser i proposa fer un gegantí pastis de xocolata per satisfer les delícies de l’emperadriu. I em sembla un moviment brillant per part d’Oda. Per que enllaça aquest moment decisiu amb aquells primers moments de saga on veiem per primer cop els fantasiosos territoris de l’emperadriu. Aquells temps on la Pudding semblava innocent (tot i que jo sospités ja que era tot el contrari) i on tot eren meravelles. Llavors La innocent joveneta de tres ulls ens va sorprendre amb una passió per la xocolata que no semblava fingida i que demostra ara no haver estat una mostra gratuïta i purament anecdòtica dels seus talents. Aquestes petites connexions a petit ull intranscendents son el que fan a One Piece una obra tan imprecadora. Per que per molt que passi el temps sempre trobem un sentit amb els orígens. La historia muta i canvia i ens ofereix coses noves, però a l’hora també conserva sempre enllaços que la cohesionen amb els seus inicis. D’igual manera la clau per resoldre el conflicte del final de la saga resulta raure ara en les primeres pagines d’aquesta. Simplement brillant.
És llavors quan l’emperadriu salta sobre el seu núvol volador i es llança a la persecució dels barrets de palla. La referència a Son-Goku és obvia. El que no tinc tan clar és que Oda és referís necessariament a en Goku de l’anime i el seu núvol Kinton. Podria referir-se al Son-Goku de la mitologia xinesa directament. Però suposo que com a tots, el primer que se li va venir al cap és l’estimat per quasi tots Kakaroto. La referència és genial i està integrada d’una manera tan natural que mereixeria un premi només per això. Però significa alguna cosa més? Recordem que només els purs i innocents podien pujar al núvol Kinton. Es compliria això en aquest cas? Doncs no n’estic segur, però és interessant reflexionar-hi. D’entrada diria que la Big Mom no en te res de pura i innocent. Essent com és un esser sanguinari i capritxos. Però recordant al seu flasback. Ja estava clar llavors que era sanguinari i capritxos, però es feia evident que era innocent en els seus actes. I ha quedat clar que en mols aspectes segueix sent una nena. Però és això suficient? No ho tinc clar, en part diria que no, ara ella es conscient de les atrocitats que comet i utilitza al seu favor el terror que generen i cobrar consciencia del teu propi mal és el contrari que ser innocent. Per altre banda… porta tota la vida sent manipulada, potser ha adoptat aquesta personalitat calculadora sense arribar a ser mai del tot conscient del mal que fa, potser el seu egoisme és tal que mai és planteja que fa mal als altres quan destrueix, potser en realitat segueix sent tan innocent com llavors. No ho se, no ho tinc clar. Crec que l’adequat seria entrevistar a Oda i preguntar-li. Sens dubte la resposta seria interessant.
Per altre banda tenim a en Luffy i companyia fugint a la carrera per tornar fins al castell. La petita escena amb el pobre arbre del bosc seductor és divertida i serveix per alleujar la tensió essent aquest un dels personatges purament còmics que serveixen per aquest propòsit (el millor exemple es el vell de Thriller Bark que semblava un zombie). Però després de segrestar al pobre arbre arriba l’emperadriu (m’encanta el seu look amb el mocador) a la carrera per exterminar-los. Tot sembla indicar que l’emperadriu els fulminarà en un moment i anirà després a assassinar el que li queda de la seva família. Però d’alguna manera se n’hauran de sortir els del barret de palla. No endevino com, però Oda sempre sap traure’s de la màniga una solució senzilla però enginyosa. A veure amb que ens sorprén.
Un altre dels elements interessants del capítol és com davant la pregunta de Kurapika la reina Otto decideix confiar plenament en aquest. Kurapika no triga en idear una estratègia per reduir a l’adversari. Però per això necessita la capacitat de xuclar-li el nen per poder evadir qualsevol habilitat que aquest tingui contra ells. Així que s’ha de desfer de l’habilitat cedint-la a algú. És sincerament brillant com al cedir-la a la reina queda lliure per xuclar el nen de l’enemic i a l’hora desconcerta a aquest fent-lo dubtar de si està atacant a la reina i per tant passant-se al seu bàndol. Aquest moment de dubta resulta ser la distracció perfecte per que el bo d’en Bill s’acosti al militar pel seu punt cec i es disposi a reduir-lo.
Aquest és un capítol de: Oh, el castell s’està caient! Oda dedica la meitat de les seves pagines (o més) a llançar aquesta expressió. Ens recorda a la primera per que hi havia una bomba dins el cofre que, sorpresa, ha tirat el castell al terra. Ens mostra imatges de gent caient i sorprenent-se i no sabent que passa i preguntant-se que fer. Ens ensenya una població fugint desesperada per que el castell es capaç d’esclafar la pròpia ciutat i sepultar-los a tots. I tot seguit ens mostra es clar a l’heroi de turno salvant la situació impedint que morin milers de civils (en aquest as un sorprenentment poderós xef que no s’ha resignat a quedar-se a les ombres mentre s’ensorrava el seu imperi). De totes aquestes pagines tot i que necessàries per a la narrativa d’Oda poc en puc comentar. SI el castell s’està caient, ja ho vam veure en l’episodi anterior. Poc més en podem dir. L’únic salvable és potser el que en diu Capone.
Les meves pregaries no han estat escoltades i ens trobem amb un capítol que segueix directament amb l’anterior deixant una mica de banda en Kurapika per centrar-se en aquesta ocasió en els prínceps grans. Volia que deixés una mica de banda en Kurapika durant aquest episodi i ho ha fet, però amb això em referia a que deixés respirar una mica tota la seva trama i per tant la dels prínceps. Però no em queixaré. No em queixaré per que aquest capítol ha estat un dels que més he desfruitat que pugui recordar. De fet el capítol estava tan ocupat presentant-nos els diferents prínceps amb una mica més de profunditat que no ha tingut temps de desenvolupar gaire res (a part dels mateixos prínceps). Però ha estat sens dubte un dels deleits visuals més intensos que recordo en el manga. I quan a Togashi li dona per meravellar-nos amb el seu dibuix… ho aconsegueix (clar que també sol passar tot el contrari).
Però mentre els fills conspiren entre i contra ells el pare se’ls mira amb posatsatisfet. Però el que el pare veu no és en absolut el que veuen els prínceps. Per que al contrari que aquests, l’emperador si pot veure les besties nen que els custodien. I quines besties. Però no parlaré ara d’això. Un dels recursos narratius que més domina Togashi és el del narrador omniscient. És el mestre fent servir el narrador per explicar el que passa en la seva historia sense interrompre-la i aportant-hi sempre qualitat. En la majoria d’obres un narrador extern és un recurs fàcil per explicar de forma senzilla el que l’autor vol que sàpigues. En el cas de HxH, Togashi aconsegueix invertir la formula fent que el narrador realci el que vol explicar. Això es deu en gran part en que el que Togashi desenvolupa en la seva obra és extremadament complex. He dit moltes vegades ja que el manga pateix sovint de ser sobreexplicatiu. Togashi no n’és l’excepció. Però és que si no fos tan exhaustiu en les seves explicacions… be, no entendríem res de res. Togashi es converteix d’alguna manera en l’excepció a la regla. L’ideal que converteix el defecte en virtut a base d’elevar-lo a l’excel·lència. Durant la saga de les formigues quimera Togashi va polir aquest recurs fins a nivells diamantins i ara l’explota al màxim com un dels punts més forts de la seva narrativa. Realça la historia amb un narrador que no sols facilita les coses al lector si no que enriqueix la historia amb les seves aportacions.
Però en aquest cas Togashi fa una petita variació i substitueix el narrador omniscient per un narrador que tot i tenir certa omnisciència mira el món des dels ulls de l’emperador. Un encert evident doncs es proposa narrar la historia de la família reial de Kakin. La historia és senzilla. I precisament per això és eficaç. Tots els grans imperis comencen d’alguna banda. I les fortes conviccions solen venir donades per raons senzilles. Kakin era en origen un regne petit i assolat per veïns més poderosos. La debilitat va fer emergir la necessitat de la selecció natural. La necessitat de triar al líder més fort. I així va néixer el sistema de successió monàrquica actual. On un ent sobrenatural obligava als prínceps hereus a batre’s en una batalla pel tron no de força si no d’autèntic poder, de capacitat real de supervivència i superació. On s’assegurava que l’escollit fos el més vàlid entre els candidats i a l’hora es templava als prínceps, supervivents o no per a esdevenir més forts, més durs i més poderosos, capaços de regir un regne. Una cerimònia de successió tan dura i tan exigent va crear líders forts i ambiciosos, doncs l’ambició era un imprescindible per superar la prova de successió. I el petit país no va trigar en créixer fins a esdevenir un imperi al que sembla que les fronteres del món conegut se li han quedat petites. Pel que fa a les condicions que aquestes besties nen han de respectar son ben senzilles: les besties no es poden atacar entre elles ni als prínceps als quals representen. Això converteix tot plegat en una batalla indirecta on els prínceps han d’emprar les estranyes habilitats d’unes criatures que no poden controlar però sí aprofitar per debilitar als seus enemics prou com per acabar-los amb les seves pròpies mans. Això els obliga a manipular i a emprar tota mena d’estratagemes indirectes per avaluar habilitats que van molt més enllà de la força bruta. El més intel·ligent, perspicaç, imaginatiu, audaç, agosarat, previsor, manipulador, cruel…. només el millor i més capaç en tots els sentits podrà vèncer aquesta batalla. En definitiva Togashi presenta la sublimació del battle royale per alçar-la a un terreny que transcendeix la lluita física i fins i tot la lluita intel·lectual per assolir un nivell més elevat on la batalla va mes enllà de una lluita i adquireix un nou significat, un nou concepte de batalla per al que encara no existeix un nom digne.
Togashi ens presenta les diferents besties. Però abans de parlar d’això parlaré dels dos nous personatges als que sembla que Togashi vol donar protagonisme. I son els dos únics guardaespatlles amb nen del quart i temible príncep. L’autor ens els presenta sense dir-nos a qui serveixen. Però des del principi podem intuir de qui es tracta. Togashi ens en dona prous pistes per intuir-ho, però per que en cap moment puguem estar-ne segurs. Fins i tot recórre a l’agut estratagema d’intercalar converses amb altres prínceps per fer-nos dubtar de les nostre suposicions. És ben clar que els ha tocat servir al pitjor dels prínceps, al més pèrfid, al més malvat, al més perillós. La seva feina sembla més mortal de cares endins que de cares enfora. Més perillós l’home que han de protegir que els perills dels que l’han de protegir.
Tenim un home competent però senzill. I que tot i que el capítol no li faci semblar, intel·ligent. Però és un home d’acció. Un home capaç d’avaluar la situació i donar una resposta immediata per anar a per ella. Un home que va a per totes i resulta una peça clau a l’hora de prendre decisions rapides en un moment d’acció. Però el seu no es el terreny de les relacions socials i els complexos estratagemes. És capaç de compende’ls, però no te imaginació com per anar més enllà i es limita a prendre accions directes de lògica immediata (ojo, molt més que en Gon).
Per altre banda tenim a la noia. Contraria al noi donada a la reflexió, menys capaç de donar respostes rapides i eficaces i experta en estratagemes i relacions socials. Capaç de llegir a les persones i pensar en global, per tenir en compte el màxim de factors a l’hora d’executar el seu pla. Una dona increïblement llesta i competent que sembla tenir el potencial per rivalitzar amb alguns dels més intel·ligents de la sèrie (dubto que estigui al nivell de Pariston, però no crec que quedi molt lluny).
Així doncs tenim una dupla que es complementa a nivell professional, com a caçadors, planificadors i homes d’acció. I el més important, a nivell còmic. Per que sí. Tota la situació és molt tensa i es necessita una mica d’humor per alliberar la tensió. I l’humor senzill entre dos personatges molt adults (en serio, quan fa que HxH no presenta un element juvenil?), funciona perfectament per relaxar al lector el punt just abans de presentar-li el plat fort del capítol.
I és que a qui s’han d’enfrontar aquests dos guàrdies és el mal personificat. Ara que els prínceps coneixeran la existència del nen com a element imprescindible per a la seva supervivència, es planteja el dubte de si manipular o no al príncep per evitar que l’empari en fins malvats. La forta moralitat d’uns personatges a l’hora tan professionals els confereix d’una profunditat poques vegades desenvolupada en tan poques pagines. Però no s’enfronten a un mal qualsevol, ni a un ingeni qualsevol. S’enfronten al mateix mal en perosna. La princificació de Satanas i resultarà que les seves perspectives son ingènues en comparació amb els que els espera.
Ens trobem amb un primer príncep que ostenta una bestia d’estil demoníac que no em pot evitar recordar a la concepció dels familiars del folklore més pervers de la fantasia medieval. Un esser amb aspecte de devorador d’entranyes que inspira temor només de ser contemplat i que amb enormes urpes i mandíbules però sense ulls ens deixa entreveure la força bruta i visió cega del seu propietari. És una metàfora de que el primer príncep te molt de múscul però poca visió? De ser-ho seria Deliciós. Veurem quina és la seva habilitat. Un dels meus dissenys preferits.
Una clara referència a si mateixa en el que fa a estètica, elegant i sofisticada. Clarament ens be a senyalar el que deia el cinquè príncep, una dona cobdiciosa i narcisista que es veu a si mateixa com l’ideal de bellesa i la que mereix ser superior a tots (una mena de bruixa malvada de la blancaneus amb el seu mirall). He d’admetre no obstant que tot i la dificultat que sol tenir Togashi amb dibuixar noies boniques, en aquest cas l’ha clavat, transmetent exactament el que volia. El disseny del monstre, que recorda a una anemone de la que brollen pits, és espectacular i capta l’essència del personatge amb una originalitat que me deixa atonit. Increïble.
Un dels prínceps amb el disseny més estrany, no m’agrada gaire la veritat, però el seu germà el defineix com a consumit per la luxúria i els excessos i això que te pinta de monjo. La seva bestia és segurament la més diferent de tota la resta amb una elegància i sofisticació senzilla i asceta representant una mena de timó o roda màgica que recorda a una relíquia sagrada amb inspiracions romanocristianes. Un disseny espectacular i un dels pocs que no sembla realment una bestia (l’únic de fet no?). L’estètica de l’artefacte em recorda força a la d’en Crhollo, cosa que no pot ser si no positiva sent un dels personatges mes elegants i sofisticats de la sèrie. Definitivament com els dos anteriors entre els meus preferits.
Tenim al que possiblement és l’antagonista de la saga amb un monstre que ostenta el disseny més escabrós de tots. Però no d’una manera brutal i directe com la del seu germà més gran. Si no més subtil, més indirecta, més psicològica. Un terror escabrós i agut que et recorre per dins i no et deixa anar. Recordant sense dubte a les icones del manga de terror japonès i les seves escenes terroríficament surrealistes i pertorbadores. No estic segur de si és el meu preferit però te tots els números. I altre cop encaixa amb el mal agut i malaltís del seu hoste. Essent una retorçada i escabrosa quimera amb cap de dona, coll… llarg, cames amb tacons fetitxistes, pits amb llargs mugrons afilats i cos de… cavall deforme passat per una trituradora. D’allò més surrealista i realment sublime a nivell de disseny.
El transvestit de la família que no se si és home o dona i amb les traduccions que acostumen a haver amb el manga no em puc fiar del que llegeixo així que… com deia el cèlebre Mr 2 Bon Clay: Ambigu. El disseny del seu monstre és una mena de…. cotxe-ariet.gripau-protuberant? Tan ambigu com ell, això ho ha clavat. I amb cares força similars. Tot i l’estrany del disseny (se que no agradarà a molts), em sembla al·lucinant i d’una originalitat tremenda, impacient per veure que es capaç de fer amb aquestes característiques.
Aquí tenim a una princesa creguda i ingènua fins a la inutilitat, que és creu bellíssima tot i ser… be gordeta. No crec que això li resti bellesa, però lo idiota que és segur que sí. No sembla tenir cap interès pel tron i… be. El monstre ja el coneixíem, un disseny espectacular que recorda als pokemon lletra el nom dels quals no penso buscar i que semblen tenir tan cervell com ella. La broma de la fada és boníssima (i molt enginyosa per part del guàrdia), però m’he quedat amb ganes de veure la cosa de la que sortien les petites… fades.
Aquest sí està interessat en el tron i sí es intel·ligent. De fet sembla molt intel·ligent. Però li pesa el vici. Sembla mandrós fins a l’extenuació i enfonsat en els plaer de les drogues relaxants fins al punt de no sortir-ne. Segurament les seves addiccions li jugaran una mala passada que acabi per matar-lo. Però amb sort ens ofereixi abans una mostra del seu talent corromput per les drogues. Pel que fa a la bestia… be, és un monstre en forma de polla voladora, necessiteu més proves de que aquest home està enfonsat en la droga?
Quins noms tu. En fi si a l’anterior li anaven les drogues, a aquest li van les dones. I la marxa. Un addicte a la carn que està tan obcecat amb el vici que dubto que puguem adonar-nos de si és o no intel·ligent. Segurament el mati una dona. Segurament en boles. Segurament de manera sexual. Segurament mentre va borratxo. Segurament amb la música a tope. El seu monstre… és una bola plena de boques que vomiten. Metàfora obvia de la degradació del personatge per la festa l’alcohol i… les dones.
Tots coneixem al bo d’en Halkenburg. Tan en Kurapika com jo esperem molt d’ell. El seu monstre (presentat en el capítol anterior) presenta certes similituds amb al del primer príncep, però amb un caire menys sàdic i visceral. És una mena de gran dimoni-aguila-ciclop que ofereix una presencia intimidant però regia. No se molt be com fer-lo encaixar amb la personalitat del seu hoste però sembla ser que aparentment ha assassinat a tots els guàrdies que custodiaven al príncep. Potser algú li havia parat una trampa i l’ha defensat. O potser simplement algun altre príncep ha matat els guàrdies i la bestia no hi te res a veure. Sigui com sigui el príncep sembla en estupor. Veurem com afecta això als seus plans.
Be tenim aquí a la princesa menyspreada per sa mare de la que vam parlar en l’episodi anterior. La seva és l’única bestia dels prínceps petits que coneixem, així que he decidit incloure-la. Per conèixer coneixem les seves habilitats exactes, tot i que potser encara queden matisos per desvetllar. Amb un disseny que resulta una referència obvia a Totoro (el nom de la princesa podria ser una referència a la Ghibli?). El disseny és adorable tot i que no deixa de tenir cert caire diabòlic. Pel que fa a l’aranya que es cola a l’orella del guàrdia, be a mi em recorda al mico aranya zombie de One Piece i com ja vaig comentar un disseny increïble
