Ens trobem en una mena de capítol que vindria a anomenar episodi de compte enrere. Un episodi on de fet no passa res més enllà del fet d’esperar a que passi una cosa en concret, normalment i com en aquest cas, el clímax final. Oda és molt propens a aquesta mena d’episodis, on aprofita per repassar tots els fronts i personatges per encaixar els temps i fer que tot quadri. És quelcom al que ha estat dedicant molta atenció en les darreres desenes d’episodis i que em temo que la majoria de gent no sap apreciar. Son coses que es noten, però en les que un no es fica al desfruitar d’una obra. Segurament si no fos per aquestes ressenyes tampoc m’hi fixaria jo.
Oda es dedica a re exposar el molt preparada que està la defensa de la plaça on suposadament sortirà en Luffy mentre ens adverteix d’un Sanji preparat per intervenir de ser necessari. Allà es produeix una mena d’escena romàntica entre els dos personatges que acaba amb una misteriosa onomatopeia que no he sabut trobar. D’entrada he pensat que era la del petó (no estaria malament que Oda s’atrevís a posar un romanç per una vegada) però buscant onomatopeies no m’ha semblat que fos això. No ho descarto en tot cas, si algú m’ho sap dir, li agrairé. Sigui com sigui dubto que Oda s’atreveixi a portar el romanç gaire més lluny que aquesta illa. A veure si em sorprèn.
Poques mans he vist tan expressivesImponent
Però tornant al combat… Oda juga molt be amb la incertesa de no saber qui és el guanyador. Fa semblar que és l’un i després l’altre, fins al punt que el títol de la victòria esdevé la pròpia ambigüitat. Però qui ha guanyat? Jo diria sense dubtes que Katakuri. En Luffy ha caigut derrotat i només llavors en Katakuri s’ha deixat caure exhaust, no derrotat. La seva victòria em sembla molt clara per que només quan ha vist en Luffy acabat s’ha estirat a descansar. Després d’allò en Luffy ha sortit del forat. Per que és en Luffy i està més que acostumat a rebre pallisses i l’esperen els seus companys. Però per a llavors en Katakuri ja s’havia aixecat per aturar-lo. Allà m’ha semblat clar que d’haver volgut en Katakuri l’hagués derrotat definitivament. Però no ho ha fet. Li ha preguntat si tornaria i ha semblat decidir que estava massa exhaust com per molestar-se a continuar. Com vaig dir, Katakuri li ha mostrat el seu respecte deixant-lo marxar i fent com si no ho pogués evitar. En Luffy ha entès el seu missatge i li ha deixat el barret en mostra de respecte. Aquest és un símbol no de derrota ni e victòria, si no d’un combat posposat. Però qui ha decidit posposar aquest encontre ha estat en primera instancia Katakuri. D’haver volgut ell s’hauria alçat victoriós i la historia de com en Luffy va arribar a ser el rei dels pirates hagués acabat aquí. Però no ho ha fet.
Respecte
I després apareix en Pekoms… Abans de res dir que crec que la mascara li queda fantàstica. Crec que el disseny del personatge guanya molt. La broma de que el seus intents de camuflatge siguin en va i en Lufy el reconegui d’immediat és divertida (tot i que una mica incoherent tenint en compte que no reconeixia a en Sogeking (podríem justificar que ara te haki d’observació no obstant), però serveix). Ja he dit que trobo que en Pekoms és del pitjor d’aquesta saga. No per que sigui dolent, si no per que el seu aprofitament és mes aviat mediocre, i quan tot en la saga te un nivell tan alt… be és inevitable que hi hagi alguna cosa així. Tot en la saga està molt ben tancat i justificat (per cert, on s’ha ficat el Germa? Sospito que intervindran d’aquí poc, per salvar a en Luffy de la trampa?), però en Pekoms no. És un personatge que falla en el seu desenvolupament lògic i això li passa factura. La idea del personatge que viu entre els dos mons, amb un conflicte de lleialtats entre el seu poble i la seva tripulació, és molt interessant, però està dut a terme de manera barroera i es desaprofita amb imprecisions que li resten carisma. No obstant el personatge és simpàtic i la seva aparició resol de manera efectiva els problemes que en Luffy pogués haver tingut per fugir. Sospito que fins i tot amb l’ajuda d’en Pekoms, en Sanji i el Germa la fugida no serà senzilla (aposto que de sortir el Germa aprofiten per llençar alguna escena emotiva amb en Sanji i la seva família de sang), però de ben segur això la farà trepidant. Impacient per veure-ho.
El capítol presenta en una descarada i molt poc elegant presentació les habilitats nens de les besties paràsit de molts dels prínceps. Una presentació precipitada i barroera que trenca una mica amb el ritme portat fins ara. Això te com a objectiu agilitzar una presentació de personatges que s’ha eternitzat. Però tot i que ara tenim la informació que ens volia transmetre, la manera de fer-ho simplement no funciona. Portava un bon camí fins ara, presentant les habilitats de manera deductiva a mesura que s’anaven mostrant. Però hi ha tants prínceps i tantes habilitats que fer-ho simplement resulta etern. Per això Togashi ha recorregut a aquesta tècnica per treure’s de sobre una sèrie de presentacions que potser no sabia ben be com introduir. Però tot i que agilitza el camí fins al final, ho fa a costa de la qualitat narrativa del desenvolupament. Potser la majoria dels prínceps estan destinats a morir, però això no vol dir que haguem de restar importància al seu desenvolupament.
Un dels recursos més característics de Togashi és el seu narrador. És segurament el buc insígnia de la seva narrativa i l’utilitza en moltes ocasions amb un mestratge que nodreix a la seva obra de profunditat. Explica, amb una precisió quasi científica, coses que necessita que sàpigues per poder comprendre la situació. On més ben implementat recordo aquest recurs és a la saga de les formigues quimeres on el narrador ajudava a posar una mica d’ordre a les batalles esdevenint una mena de veu omniscient que ajuda a l’espectador a comprendre i fluir a través del món que Togashi ens presenta. A vegades, com en el cas d’en Gyro el narrador assolia una qualitat que podríem catalogar directament com a art. Però funciona sempre el narrador? No, és clar que no. El narrador és un recurs fàcil. Una veu que t’explica les coses en lloc de mostrar-te-les. Togashi sap que per la mena de historia que desenvolupa això és necessari en algunes ocasions, però en d’altres… se li en va la mà. No se si s’emociona o es desespera, però a vegades emplea el narrador quan és no només innecessari si no quan actua en contra de la seva narrativa. Com en aquest cas. És un error greu, greu en un autor tan detallista i mesurat. Però suposo que la historia ha d’avançar i tot i que la més barroera, també era la forma més efectiva de fer-ho. Acceptem-ho doncs, el narrador de Togashi no sempre és una joia. Moltes vegades és tot el contrari.
Realment el fluir de l’energia és molt expressiu
Parla de les habilitats dels prínceps com si disparés la informació amb una metralleta, així que em pararé a parlar dels que desenvolupa mínimament. En primer lloc tenim a l’honorable Halkemburg. Segons les acurades deduccions de Kurapika la seva bestia nen transforma l’honor i la determinació en força mentre castiga al seu temps la falta als ideals. És una situació complicada perquè un adversari astut podria obligar a Helkemburg a quedar-se entre l’espasa i la paret, posant-lo entre els seus ideals pacífics i el seu objectiu, obligant-lo a triar. I si triés malament… be, coses pitjors que la mort podrien succeir-li. En aquest episodi Togashi ens mostra a través d’un dels guàrdies del primer pirncep (un recurs que be a ser una mena de narrador omnipresent també) les dimensions del poder de Helkemburg. I aquestes són… aclaparadores. Realment Togashi ha sabut transmetre de forma excel·lent la sensació d’immensitat. Tant que m’he arribat a preguntar: serà aquesta aura major que la dels guàrdies de Meruem? De seguida he pensat que no, doncs tot i que immensa, la mostra de poder és mesurada. Però el fet que m’ho plantegi ja dona fe de la seva dimensió. Dubto que el pobre Helkemburg arribi al final, però no caurà sense donar guerra. Degut als seus ideals pacifistes dubto que acabi voluntàriament amb algun dels seus germans, però veient com està portant Togashi al personatge…. Tinc la sensació que acabarà per fer-lo caure en el drama. Podria matar algú per accident o en defensa pròpia, traint als seus ideals i a si mateix, desencadenant el càstig de la seva habilitat. O podria simplement fallar en la seva tasca, caure en una depressió i pervertir-se davant la contemplació de la crueltat del món per acabar traçant un pla de venjança contra els seus enemics que un cop culminada acabi am ell al haver traït els seus ideals. No se com ho portarà Togashi, només son possibilitats, però pressento que no hi faltarà tragèdia.
Aquest home és entranyable
I la princeseta dels túnels secrets… Poc en puc dir. La seva trama és adorable, però de moment no va enlloc més enllà de desenvolupar de forma extensa la seva personalitat. Això fa pensar que Togashi li te preparat algun paper, un paper important. Potser un paper aviat. Això no treu que pugui ser la següent víctima. Però imaginem que l’ataquen, la creuen morta i s’escapa pels túnels per reaparèixer més tard amb el factor sorpresa de la seva falsa mort. Potser Togashi tingui preparada alguna cosa per l’estil. Potser no. Ja ho veurem, per ara només podem gaudir amb aquest desenvolupament tan minuciós de la seva tímida personalitat.
I aquesta nena adorable
Però qui es roba el capítol és la Biscuit. I quines ganes li tenia a la Biscuit sense ser-ne conscient. Volia que la nena dona fes alguna cosa. Aquest és un personatge al que mai hem vist donar-ho tot. Sempre s’ha mostrat amb reserves i tot i que coneixem la seva autentica forma i les seves habilitats no sabem fins on arriba el seu poder. Per que ella és una mestra experimentada i sospito que un dels usuaris nen més poderosos del vaixell (no crec que pogués contra Chrollo, Hisoka o els Zodiacs, però mol lluny no deu rondar). Però aquí no es roba el capítol pel seu poder. Aquí Togashi torna a fer de les seves.
El disseny és realment inponent
Togashi sempre ha estat algú que ha transgredit una mica en qüestió de generes. Els seus personatges segueixen essent majoritàriament masculins, però aquí els sexes no estan ben definits. Vivim en un mon on realment mai saps si el que tens davant és home o dona. Fa poc vaig llegir un article que parlava sobre l’homogeneïtat de la figura en el dibuix. Com el cos es dibuixa sempre igual essent poc ambiciós amb la quantitat de formes que poden expressar la figura humana, el cos, el rostre, les proporcions. Sovint els dibuixants alteren a algun personatge puntual de la seva figura estendard, però ho fan per mostrar excentricitat o en clau d’humor, ho fan per relacionar-lo amb els seus poders o habilitats. L’article òbviament relacionava això amb els canons de bellesa i els diferents tipus de cos, com el dibuix discrimina sense voler-ho i com perd expressivitat al fer totes els cares iguals i tots els cossos iguals. Togashi fa moltes dècades que es va adonar d’això. Es va adonar de la infinitud de possibilitats expressives d’un cos i d’un rostre. Ell sempre ha barrejat estils, jugant amb les formes i les proporcions per expressar amb el disseny de personatges alguna cosa. Però també ha jugat sempre amb els generes. Homes que vesteixen com dones, dones que semblen homes, ancianes culturistes que semblen nenes adorables… la llista segueix. Togashi no es queda en la seva zona de confort, no fa dos personatges iguals, dissenya sempre personatges que tinguin alguna cosa que oferir, tant física com personalment, alguna cosa que les diferencií de la resta. Crec que en pocs autors pots trobar tants nassos tan diferents els uns dels altres, tantes formes de cara tan dispars, tans ulls, orelles, espatlles o cames tan diferents. En altres series els autors juguen amb el cos humà i les seves proporcions, però sol ser per que els humans en qüestió no son tals. A Boku no Hero l’autor juga amb el concepte de diversitat, aposta per ell per dir-nos que tot i les nostres diferencies tots som iguals i ho expressa a través del dibuix fent que els poders de cada personatge modifiquin la seva complexió. Però en el fons no son humans, antropològicament és com si cada un pertanyés a una espècie, en comú amb un avantpassat sí, però no son el mateix. Però Togashi… Togashi porta fent això des de dècades i sense ser tan evident, sense llençar-t’ho a la cara (ojo, a Boku no Hero tampoc t’ho llancen a la cara, el missatge és indirecte, però evident. També he de dir que els dissenys allà van una mica més enllà de diferents poders diferents aspectes i juga amb els estils de dibuix (All MIght)). Així doncs Togashi és un mestre de les formes, que tot i no tenir potser el millor dibuix sap mai repetir-se i explorar amb plenitud les infinites possibilitats.
Molts simplement riuran. Però hi ha molta filosofia darrere aquesta imatge.
Però divago. De que volia parlar? Doncs d’un home que se sent atret per una musculatura robusta i fornida. Togashi ho llença sense escrúpols. Hi ha humor sí, però no en fa broma. Els personatges estan seriosos en tot moment. I la principal broma no està en que a un home li agradi una dona musculosa i fornida si no en que l’home que semblava impassible li agrada tant certa cosa que perd el cap i no pensa en res més. La diferencia és subtil però important. Per que si Togashi es burlés d’una dona portant cert aspecte físic diferent associat normalment a la masculinitat… seia discriminació. Però en canvi ho mostra i ho tracta amb normalitat. I sense parlar-ne directament, parla de moltes coses. Parla d’una dona que se sent avergonyida del seu cos “varonil” i aspira a un ideal de bellesa oposar al seu. Parla d’aquesta vergonya, de com ella s’esforça per modificar el seu cos i assemblar-se al que ella vol. Però a l’hora que parla de que tots els cossos son bonics i que sempre hi haurà a algú que li agrada com ets… parla de que si et sents diferent e com ets en realitat, pots canviar per convertir el te cos en el que voldries que fos realment. Exacte, parla del col·lectiu transsexual, parla dels seus dubtes, de la seva lògica i… ho fa tot en segon pla, sense dir-nos res. És magistral. El personatge no és transsexual. És una dona amb un cos que es transforma en un altre dona amb un altre cos. Però precisament això és el que li dona força, no es queda amb representar un col·lectiu, si no en representar el conflicte. És igual el cos del que parteixis i el cos al que et dirigeixis, és igual el sexe que tingui cada un, és mes aviat una qüestió d’identitat. És un concepte complicat per que sembla xocar en aparença amb la idea d’acceptar al teu cos com és en realitat. Però com ja he dit, Togashi parla de les dues coses, a l’hora i sense una paraula. Tot està de fons, tot se sobreentén de la situació. La Biscuit ha canviat per que volia canviar, però no te cap obsessió insana, no li agradava el seu cos i el va canviar, però se sent segura amb ell, no és quelcom del que s’avergonyeixi. Podria seguir traient pagines i pagines de reflexions morals sobre la sexualitat, el gènere i els diferents conflictes que en l’actualitat s’hi presenten, però crec que tampoc cal. L’important és veure que en un país com japó, algú a dalt de tot de la industria del manga, no només es preocupa per parlar d’aquestes coses si no que ho fa sense frenar-se.
Oups
Després de la reflexió que he deixat anar… be poc del que digui serà interessant. Podria desenvolupar-se una historia d’amor? No ho se, no em sembla molt provable. Més que res per que no crec que sigui el tipus de la Biscuit. Seria interessant si ho porta be, però també podria ensorrar tot el que ha construït, és un tema delicat i no m’agradaria que l’espatllés. Per altre banda es descobreix amb més exactitud el funcionament de la sala. És simple, es pot sortir, però no entrar. Viuen en una dimensió paral·lela, una copia exacta de l’habitació que comunica amb la resta del món però a la que no pot entrar ningú. Bàsicament podrien limitar-se a quedar-se dins fins que la matança s’acabi. Si no fos per que dubto que tinguin dins l’habitació reserves per a tot el viatge. Seria decebedor que Togashi no pensés en això. En tot cas la trama avança igual que ho fan moltes altres. Ens acostem a un nus de la historia on les coses començaran a succeir davant dels nostres ulls. Queden tretze prínceps. I si tots comencen a actuar a l’hora la cosa pot ser realment complicada.
Feia temps que no em passava per la biblioteca a agafar un llibre i em venia de gust. Em venia de gust per que allà hi he descobert obres molt bones i que amb perspectives inesperades expandien l’imaginari literari de les possibilitats descobrint-me generes i reflexions. El més notori ha estat sens dubte el gènere de la literatura eròtica, gènere el qual no havia tocat abans d’agafar-ne el primer llibre farà poc més d’un any, tenint ara, comptant aquest, onze llibres llegits (tots ressenyats) a les meves esquenes. Segurament per això em vaig acabar decantant un cop més per la literatura eròtica al cercar entre els prestatges de la biblioteca Jaume Fuster.
Amb Llum Antiga de John Banville ens trobem amb una novel·la que tot i amb una premissa molt eròtica d’entrada al final ho acaba essent més aviat poc. El llibre ens planteja en un inici una historia que gira al voltant de certs encontres sexuals succeïts en el passat donant via lliure per explotar un sense fi de fantasies rememorades. Però per sort o per desgracia la novel·la no tira per aquí. Per sort per que li permet explorar un potencial literari molt més ric i desconegut que aporta idees noves i presenta reflexions mereixedores de ser considerades creant indubtablement art literari. Per desgracia per que es perd l’emoció del risc i el frenetisme de les aventures sexuals que l’haguessin salvat de ser un llibre llarg i avorrit.
El llibre m’ha agradat, te conceptes molt interessants que crec que val la pena explorar i que personalment m’han nodrit. Però se m’ha fet llarg, se m’ha fet llarg i a estones se’m feia avorrit, fent que la idea de posar-m’hi degenerava en una mandra insostenible. Em recorda una mica a aquells llibres tan llargs i pesats que et fan llegir a la eso i al batxillerat: llibres bons i que personalment hem van agradar, però llibres llargs i carregosos que necessiten d’una atenció perllongada i dedicada per a nutrit-se’n i que són el pitjor candidat possible per a incentiva a la lectura a un públic juvenil i desganat al que se l’obliga a posar-s’hi. Repeteixo, son bons llibres, i a mi em van agradar. Però jo soc un bitxo raro i els criteris d’elecció literaris no s’haurien de basar ni en els bitxos raros ni en la qualitat literària de l’obra, s’haurien de basar en com poden nodrir i influenciar als joves que els agafen. Per que per mostrar-los la profunditat de la literatura, primer els has d’interessar per la literatura. Un concepte basic que sembla incapaç de comprendre per al sistema educatiu. Però no volia divagar: el llibre és llarg i farregós, però val la pena.
La obra comença amb un home sexagenari (és una aproximació, i la paraula sexagenari mola) rememorant des de la tranquil·litat d’una llar en aparença tranquil·la els records distorsionats d’una llunyana infància on essent un nen pràcticament pre-puvert va tenir una aventura sexual amb una dona madura, una milf en tota regla, mare del seu millor amic. En unes primeres pagines sembla que el llibre va d’això: l’home explicant-nos les seves eròtiques aventures amb una dona madura. Un nen començant a descobrir la seva sexualitat mentre una dona casada s’aboca a la tragèdia de tenir d’amant un nen de l’edat del seu fulll. Però el llibre no triga en fer-nos notar que el llibre no només ens transporta a aquesta historia si no que n’hi ha dues més. De rerefons una tristesa es fa palpable en la narrativa, alguna cosa manca i no triguem a ser sabedors d’una tràgica i misteriosa mort de la filla del protagonista que els manté a la seva dona i a ell en una mena d’estat d’espectre que divaga pel mon sense ser-hi realment, vivent més en el passat que en el present inexistent. És per això que el protagonista rememora la seva joventut, per que no hi queda vida en el seu present.
Però mentre l’home divaga rep una trucada. Va ser un actor mitjanament reconegut de teatre i ara, quasi retirat rep una trucada: algú vol que protagonitzi una pel·lícula. Ell mai ha fet cinema, però una mena d’orgull actoral l’empeny a emprendre aquesta aventura per sortir de la desídia desganada que és la seva vida. Però estranyament el personatge misteriós al que ha d’interpretar sembla guardar una sinistre relació amb l’enigmàtica mort de la seva filla, al temps que l’actriu que coprotagonitza amb ell el film sembla ser a estones el viu retrat de la seva filla. Pensareu que potser aquí el llibre decideixi tirar per una aventura amb aquesta jove actriu per invertir els rols que en la seva joventut va viure, però res més lluny de la realitat. Acaba esdevenint més aviat una estranya figura paterna on més que substituir la seva filla busca entendre preguntes inconcluses i evitar a la pobre noia el destí que la seva filla no va poder esquivar. Sona trepidant? Doncs no ho és en absolut.
Per que tot i tenir totes aquestes trames diria que el llibre no va de cap de les coses mencionades. El llibre va sobre la memòria, sobre els record i el subjectiu d’aquest, sobre com ens modelen, ens transformen, ens condicionen. El llibre és un tot introspectiu, que explora en la psicologia d’un individu i en com els records afecten a aquest i sobretot com aquest afecta als records. Per que si una cosa destacaria sobre la resta en aquesta novel·la és com la narrativa tracta als records.
El llibre no narra els record com a fets, els narra com a records, i com a tals estan plens d’incoherències que no deixa de remarcar, com el fet de recordar el terra ple de fulles seques tot i succeir durant les vacances d’estiu, o de portar abric i gorro tot i poder fregir ous a la carretera. I aquí és on passa la major part d’el llibre, entre records imprecisos i analitzant com d’imprecisos son. En certa manera és un experiment literari que explora amb realisme el concepte d’una narrativa retrospectiva rememorant el passat. Normalment la ficció, quan utilitza aquest recurs peca de presentar-nos uns records lúcids i perfectament definits que no difereixen gens del que podria ser la narrativa del present. Això parodia aquest concepte mostrant-nos que sí es pot executar be aquesta narrativa de forma realista. No obstant el llibre es perd molt en els records. No deixa de ser part d’aquest realisme que menciono, un home vell que acabada la seva felicitat no pot més que perdre’s en les seves memòries per tractar de buscar un sentit a la seva vida destrossada. Però aquesta pèrdua pels records és llarga i lenta i inevitablement es farà avorrida per a qualsevol lector que no hi estigui preparat. Potser si estàs acostumat als clàssics el libre et semblarà molt més digerible en aquest sentit, però si no has fet més que llegir les àgils obres modernes de l’actualitat segurament aquest llibre et semblarà un viatge interminable.
Però com dic a mi m’ha agradat. M’ha agradat per que el que fa be ho fa molt be i la resta potser es fa llarg o avorrit a estones, però en cap moment m’atreviria a jutjar la seva qualitat com a negativa. El llibre aborda altres temes com la superació de la mort d’un esser estimat, com ajudar als altres pot donar un camí a un anima perduda, les pressions a vegades mortals del mon de les estrelles de l’espectacle i tota la hipocresia que el volta i com la vida segueix al seu ritme encara que per tu sembli haver acabat.
No obstant els records son el protagonista indiscutible del llibre. No uns records en si, si no el record com a concepte, essent un personatge més, el personatge. I que el llibre aconsegueixi això és una obra d’art. Al final llum antiga és un títol digne de la novel·la doncs defineix a la perfecció aquest protagonista fantasmagòric que son els records, una llum difosa que prové de l’antiguitat. No recomano aquest llibre a gaire gent, no obstant dic això: és bo. I si t’ ha cridat l’atenció el que he dit d’ell, si ets d’aquells pocs que els agradi gaudir d’una obra lenta i tranquil·la que es para a experimentar amb la narrativa i explora camins alternatius, que ets capaç de gaudir d’aquells clàssics lents de temps ençà i que vas gaudir amb les tortuoses novel·les imposades de l’educació obligatòria, a tu, potser llegir-lo t’aportarà quelcom de nou.
Podríem dividir aquest episodi en dues parts. En la primera veiem en Kurapika s’enfronta a un excessivament recelós guàrdia del desaparegut tretzè príncep que sembla incapaç de cedir en el seu empeny i donar el seu braç a tòrcer en el més mínim per considerar les veritats que en Kurapika li ofereix. Un home convençut fins a tal punt de que tot el que el rodegen son argucies i estratagemes que no sembla concebre el món d’un altre manera (i be, tal com està la societat dels prínceps no li podem retreure, la situació mereix els recels). La segona part, més interessant ens deixa passar per les habitacions de quatre prínceps per descobrir-nos una mica més sobre ells i les seves habilitats.
Qui pogués ser princesa per tenir aquestes joguines…
Deixem les coses clares. El guarda espatlles al càrrec del tretzé príncep cau malament. És irritant. Arrogant i ingenu es pensa que és prou llest per clissar-los a tots quan realment va del tot equivocat. Això no vol dir que no sigui intel·ligent. De fet sembla intel·ligent. Però sembla convençut de que o be tot és una gran farsa per enganyar-lo o be que admetre que no en te ni puta idea el deixarà en ridícul davant tots i li farà perdre una posició tàctica. Sembla evident que a l’home se li ha pujat al cap això de servir a la reina, per que tracta a en Kurapika amb menyspreu com el guardaespatlles d’una reina inferior quan de fet ell és el guardaespatlles de la reina immediatament superior a la d’en Kurapika. La qual cosa vol dir que pràcticament és tan inferior ell com en Kurapika. Pot ser que l’home porti anys en la seva feina i que vist com l’utilitzaven i tractaven les reines de condició superior ara senti que ara que ja no és el nen més petit de la classe hagi d’aprofitar la seva superioritat per aprofitar-se de l’únic més dèbil que ell. Així és com es fonamenta el bullyng.
Adorable
Però per molt difícil que li posi al pobre Kurapika aquest aconsegueix reunir els retalls d’informació suficients per ajudar-lo. A partir de la informació obtinguda Kurapika especula i fa les mateixes deduccions que vaig fer jo en la ressenya passada. Tot i que valora altres possibilitats, acaba com jo arribant a la conclusió de que el transport es degui a una habilitat defensiva de la criatura nen del príncep. Admeto que la situació d’en Hanzo és fotuda. No poder tornar al teu cos per voluntat pròpia sense saber on està. Per sort si algú l’intenta despertar l’habilitat es desfarà i tornarà automàticament. Per tant estan segurs com semblen estar els de l’habitació del príncep, sembla que només li toca esperar.
M’encanta aquesta dona
Però parlem dels prínceps. Togashi torna a la trama de les dues germanes inseparables que ara es veuen forçades a intentar-se assassinar per sobreviure en una guerra que no han triat. Recordem que la gran semblava menysprear a la petita en privat, esdevenint la petita una criatureta innocent que no semblava capaç de comprendre com la seva germana estimada podia cedir a la crueltat d’aquesta guerra. Impossible no empatitzar amb ella. Ara la veiem plorant i autocompadint-se mentre contempla amb nostàlgia les fotos d’altres temps. Quan eren amigues inseparables i podia sentir que el se amor era pur i verdader. Quan de sobte al seu costat apareix una porta màgica que la fa recordar a la seva infantesa, quan jugaven a una mena de túnel de hàmsters escala nen petit (el que te ser es prínceps de l’imperi més poderós de la terra). Al principi he pensat que era la habilitat de la seva bestia nen i ho segueixo considerant com el més provable. Però ara no n’estic tan segur. Encaixa perfectament amb la seva personalitat nostàlgica i infantil, que sembla viure arrelada en el passat en comptes d’acceptar que les coses creixen, ella inclosa. I força contraria a la seva germana que sembla voler desprendre’s del passat per demostrar al món la seva maduresa. Però com no triguem a veure en el fons també és una nostàlgica i no pot evitar plorar al rememorar aquells temps que sap que mai tornaran. Així que l’habilitat podria ser seva, però sembla poc provable. Pel que fa a en que consisteix. Be sembla una xarxa de túnels que connecta els punts de l’espai a través d’una dimensió paral·lela on aquests s’estenen. Això, ja que estem amb la trama del príncep en una dimensió paral·lela, em fa pensar si aquest túnel mateix podria viatjar a l’espai o n hi ha la replica de l’habitació. Tot i que molt útil d’entrada (a part de poder anar on vulguis sense preocupar-te pels obstacles suposo que et pots amagar dins els túnels i no sortir mai més, una mena de fortalesa contra la realitat, també fa molt per la nena), l’habilitat no em sembla especialment poderosa per tractar-se del poder d’una bestia nen. Així que sospito que a aquests túnels encara els queda quelcom per mostrar. Tot i que de moment més que per l’habilitat que amaga Togashi em te molt més interessat en com es desenvoluparà el conflicte entre germanes. Ja em semblava interessant abans, però admeto que la nyonyeria que pillés a la germana dura i passota plorant m’ha atrapat. Amb ganes de saber com es desenvolupa.
Un disseny fastigosament brutalCada cop m’agraden més els dissenys de Togashi. Està millorant molt el seud ibuix no?
Després passem a veure el vuitè príncep Kim Jong Un Salé-Salé on el guàrdia del primer príncep que el custodia es dedica a explicar-nos el que ha deduït de l’habilitat d’aquest. I no de forma gratuïta. Segons endevina la bestia-bola-vomitiva-pedorreta és limita a llençar les seves ventositats als quatre vents de manera que qui les inhala comença a sentir un afecte magnètic cap al príncep. És per tant una habilitat que consisteix en guanyar-se l’afecte dels altres per portar-los al seu bàndol. Molt útil en aquest món d’estratagemes. Però fàcil d’evitar si n’ets conscient (només cal una mascara filtradora), i si domines el nen només cal veure el bitxo i t’entraran ganes de no respirar el que desprèn. A més d’això quan un respira una gran quantitat d’aquest una petita bestia-nen en miniatura creix sobre el seu cap, propagant l’efecte de la seva habilitat de manera exponencial si se la deixa. El problema dels tractaments exponencials però és que si se’ls frena aviat, quan és fàcil fer-ho, no resulten gaire una amenaça. La eina podria ser molt poderosa en burocràcia, el podria portar a controlar un país, però aquesta es una guerra rapida on difícilment l’habilitat tindrà temps de propagar-se amb l’efectivitat suficient com per guanyar-la. Però també es interessant descobrir l’habilitat que te el mateix guardaespatlles que descobreix la del príncep. La seva habilitat consisteix en una mena de destructor d’habilitats que nomes funciona contra habilitats que creen un objecte o criatura (alguna cosa vaja). Tot i que al esser el paràsit nen una categoria a part cau la possibilitat de que l’habilitat de l’home no sigui efectiva, decidirem ignorar la possibilitat. L’habilitat destructora consisteix en fer un anàlisi de l’habilitat de l’enemic i descobrir-ne amb la màxima precisió el seu funcionament. Com més precís sigui el coneixement, més efectiva serà la destrucció. És una habilitat molt interessant. Per que tot i ser molt poc viable com a habilitat única per a un sol individu, és molt útil com a habilitat de suport dins un grup o equip. Per que si aconsegueixes destruir l’arma de l’enemic…. Derrotar-lo es converteix en una tasca senzilla.
Heu vist la de merda que hi ha al terra?
Finalment la càmera passa a un tercer príncep. A contrari dels altres dos d’aquest no en puc dir gaire. La seva moneda gegant escup una moneda de tant en tant, vale. Molt interessant i intrigant. Massa com per fer cap teoria al respecte, així que poc en puc dir. El guàrdia del primer príncep agafa totes les monedes i se les queda. Cosa que sembla adequat doncs és possiblement l’únic que pot veure la bestia nen i anticipar-se al fet de que llenci la moneda. Tinc ganes de saber que fa exactament, però poc en puc dir. Només que, tot i que quedar-se les monedes per recol·lectar informació sembla ser la millor decisió per ell, també entranya un gran perill. Per que si les monedes tenen alguna habilitat, ara està funcionant sobre ell.
El gegant relacionat amb en Bugy? Admeto que aquesta em genera curiositat.
La transformació del Kung-fu animal
Combat. Podria deixar la ressenya amb aquesta paraula i quedar satisfet. Doncs realment no passa res més. Molt a l’estil del desplegament marcial que va suposar la batalla final de Luffy vs Luchy i de, en aquesta mateixa saga, Luff vs Cracker. Però no és un simple desplegament marcial qualsevol. És el desplegament marcial que ens permet donar la primera ullada a la nova transformació del nostre protagonista: Snake-man.
En Luffy havia estat esperant tot aquest temps per desvetllar la seva carta final. I segurament si ho hagués fet d’altre manera no hagués pogut guanyar. Durant el llarg i intens combat en Luffy ha anat aprenent del seu adversari. En Luffy que era al principi no hagués pogut fer res contra en Katakuri ni amb l’Snake-man. Primer ha hagut d’apendre d’aquest i progressar per arribar a un nivell que el permetés igualar-lo. Però fins i tot amb això la victorià d’en Luffy sembla difícil. És inevitable preguntar-se: Ha guanyat? Jo apostaria per un no.
Mola molt
Però parlem de l’Snake-man en sí. Tal com se’ns anunciava a l’episodi anterior aquesta transformació no era una nova marxa si no una versió millorada del gear forth. La serp és un dels estils de lluita del kung fu i tenint en compte l’estètica oriental de la transformació i les característiques d’aquesta no em sembla descabellat augurar varies transformacions més per als diferents estils de kung-fu. D’aquesta en Luffy ha dit que era més rapida. Característica que es correspon a l’estil de la serp. Podríem tenir un tiger-man més potent, un mantis-man més fluit, un monkey-man més agil… Les possibilitats es perden en l’imaginari. Però sens dubte es presenten suculentes. No es tractaria doncs d’evolucions superposades de la quarta marxa si no d’evolucions temàtiques dedicades a afavorir diferents característiques que poguessin resultar d’utilitat en funció de la situació. La teoria es veu recolzada pel fet que en Luffy va desenvolupar la tècnica en una illa on l’entrenament consistia en enfrontar-se a temibles besties salvatges. I igual com el kung-fu que es basa en la imitació animal per desenvolupar els seus estils, en Luffy podria haver aprés de diferents animals per desenvolupar diferents transformacions.
Però que fa aquest estil de la serp exactament? Estèticament com seria obvi pensar el fa més prim i estilitzat. Però a nivell de combat no canvia gaire. Simplement el fa més ràpid. Però no ràpid en general si no, com la serp, ràpid en els moviments bruscos, en els atacs sobtats. Prou ràpid per compensar l’habilitat de previsió d’en Katakuri i aconseguir per fi fer-li un dany real. Però serà això suficient per tombar-lo?
Tot i la transformació en Katakuri no es fa enrere. Potser en Luffy aconsegueix entomar més cops, però els del comandant són més contundents. Però com vaig dir en Luffy porta aguantant molt, en Luffy està acostumat a no cedir mai. En Katakuri en canvi sempre ha estat el guerrer impol·lut, acostumat a vèncer amb absolutisme i no veure mai el terra. Ara en Luffy l’ha tombat varies vegades i potser acostumat a no cedir mai, uns pocs cops siguin suficients per vèncer-lo.
Però hem de tenir en compte també el període de vulnerabilitat posterior a l’ús del Gear 4th. Podem suposar que amb la intensitat de l’snake-man aquest es veurà accentuat d’una o altre manera. Si li sumem això la intensitat del combat, l’esgotament del nostre protagonista i les ferides rebudes… Sembla difícil veure com podria sortir-se’n. Si en Katakuri no està acabat, per molt mal ferit que estigui podrà acabar fàcilment amb el debilitat Luffy. I em costa veure’l completament derrotat només amb això. Però encara que així fos, hem de recordar que un contingent de sequaços de l’emperadriu ronda els voltants i dubto molt que aquests tinguin pietat amb el nostre barret de palla. Per tant la meva teoria és aquesta: Un malferit Katakuri deixarà escapar a en Luffy admeten una mena de derrota o empat. Reconeixent-lo com a digne rival i deixant-lo marxar per tornar-se a enfrontar en plenes condicions. Tal com ho veig em sembla la millor solució possible per a resoldre el conflicte. El que no crec és que ajudés a en Luffy directament a fugir. Així que malgirbat com està no m’imagino pas com Oda podria fer-lo sobreviure a la tropa que l’espera a l’illa xocolata. L’únic que se m’acut és que Katakuri el faci sortir per alguna sort de mirall ocult que el salvi d’enfrontar-se