Etiqueta: ressenya

Quan un milió de vides no serveixen per res

Aquest és un episodi d’acció. I com a tal poques coses són les que succeeixen. La trama pràcticament no avança i el que hi passa es veu limitat a unes poques accions. No obstant Togashi és Togashi i quan parlem d’acció no ens referim precisament a patades i cops de puny (aquí no n’hi ha hagut ni un de fet), si no de complicades habilitats sovint difícils d’entendre que donen molt de que parlar.

El primer que ens mostra Togashi és a una princesa aparentment embogida que sembla llançar-se de caps a la liquidació del seu enemic, sense considerar en cap moment ents inferiors puguin gosar resistir-se a la seva voluntat. Però contràriament al que podia semblar la pregunta no formava part d’una habilitat nen, tot i que en cert amanera si que hi estava relacionada. Qui havia de dir que el que volia en realitat la princesa era ser assassinada? I amb la seva actuació, li dona carta blanca al guàrdia per atacar-la amb intencions letals. El que no sabia el guàrdia era que matar-la es cobraria la seva vida i no la d’ella. Difícil de saber en realitat. És clar que com veiem més tard, això fins i tot beneficia al príncep.

Així doncs l’habilitat de la segona princesa consisteix en una mena de resurrecció quasi infinita on cada cop que és assassinada es cobra la vida de l’assassi per recuperar la pròpia. Potser el més interessant d’aquesta habilitat no és la seva habilitat si no el fet de que és una habilitat nen de la princesa, no la bestia paràsit que i pertoca. Així doncs la princesa encara guarda una habilitat secreta que probablement pugui salvar-la en la complicada situació en que es troba.

He d’admetre que el gatet que executa l’habilitat és adorable (tot i que el disseny no m’encaixa gaire amb ella). Però fins on arriba el seu poder? Tenint en compte que es diu gat d’un milió de vides, suposo que una de les seves limitacions és ser capaç de donar només un milió de vides (només, com si fossin poques). Però un altre dels  defectes d’aquest pot ser que, tenint en compte com el gat ha atrapat al soldat i com el soldat s’ha mogut mínimament abans que això succeís, potser si s’esquiva al gat impedint que t’atrapi l’habilitat s’anul·la i la princesa roman morta, per sempre. Tot i això aquestes dues limitacions em semblen força insuficients per a una habilitat tan poderosa. Però l’altre debilitat de l’habilitat el príncep no la triga a descobrir. Si no intentes assassinar a la princesa… l’habilitat no te absolutament cap utilitat. La princesa podria morir per mort natural, tenir un accident o qualsevol cosa pe l’estil i sense un responsable directe… poc podria fer el gat. Això em porta  a preguntar-me fins on està el límit de l’assassinat? SI mor en un foc creuat, el que hagi disparat la bala sense intenció de ferir-la serà considerat assassí o no? I si una arma automàtica de defensa guiada per un programa i no per un operador (si fos un operador no hi hauria gaire diferencia amb disparar una pistola) la mata, hi ha un assassí? Qui? El programador de l’arma? El que l’ha instal·lada? El que ha ordenat la seva instal·lació? Els límits són difosos. I crec que aquí es pot trobar una debilitat molt interessant de l’habilitat. Si Togashi decideix jugar amb això podria donar lloc a un conflicte molt interessant. No obstant li resta la habilitat de la bestia nen. Podrien potser complementar-se ambdues d’alguna manera per… Qui sap.

Però sens dubte el millor de capítol és el moment en que la princeseta veu frustrats els seus innocents plans. Ella planejava plantar-se allà provocant al seu germà per intentar provocar que l’assassinés i així veure’l mort. Però ni tan sols se li havia acudit que ell pogués veure a través d’un pla tan evident (és molt evident que vol que l’ataquin) i simplement dedicar-se a… no fer res al respecte. Quasi la tracta amb menyspreu, la situació és humiliant. Però pitjor que això és angoixant. Ella estava segura de la seva victòria. I de sobte… sense fer res, tot està perdut. I el seu enemic simplement s’ha limitat a… no fer res. Com Togashi expressa tot això amb unes gotes de suor relliscant sobre el front… Be crec que és un dels millors desplegaments del potencial de la narrativa visual que ha fet en… potser en la seva carrera.

Així que els guàrdies es limiten a tancar-la a la presó com el gatet inofensiu que en realitat és. I això ens dona per a descobrir l’habilitat nen (que tampoc la bestia) del primer príncep. Benjamin posseeix l’habilitat d’apropiar-se de l’habilitat d’aquells que li han jurat fidelitat sincerament si moren, afegint a més que han de ser soldats oficials de l’exèrcit al seu servei. És una habilitat molt especifica i concreta que no crec que necessiti de més condicions per existir. Però la clau de la qüestió és que essent Benjamin el benjamí de la família imperial més poderosa del planeta… És de fet molt senzill tenir homes al seu servei que reuneixin aquestes característiques. Així doncs Beenjamin es converteix en un acumulador d’habilitats nen. Igual que Chrollo però a una menor escala. De moment sembla ser que el príncep només ha adquirit tres habilitats. Pel que podríem suposar que a banda del domini basic del nen no posseeix més habilitats que aquestes (tot i que tampoc em semblaria descabellat que tingués algun altre habilitat a banda d’aquesta).

I mentrestant el misteri  del príncep desaparegut continua. Després d’entrar en la seva forma astral en Hanzo es troba que tothom excepte la bestia nen del príncep ha desaparegut. No sabíem que podia significar això. Només que per força el príncep havia d’estar viu. Ara descobrim que no només està viu si no que està be i sembla viure amb total normalitat. Postularia que en Hanzo ha estat transportat a una dimensió paral·lela de l’espai creada pel nen. Però donat que hi havia la bestia nen hauria de ser-ne aquesta la creadora i donat que en Hanzo interactua amb en Kurapika no sembla gaire factible. Però potser ha succeït a la inversa. Potser la bestia nen ha teletransportat al príncep i els seus acompanyants a una dimensió paral·lela i segura de l’espai on ningú els pugui fer mal. Però de ser cert, com aconsegueix el guàrdia parlar amb en Kurapika. La telefonia és interdimensional potser? Tot un misteri.

Tweet

Ull per ull, assassinat per assassinat

L’episodi comença embolicant encara més la ja de per si complicada situació a les classes d’en Kurapika. Per si amb un assassí misteriós i 257 bàndols diferents no en tinguéssim prou ara resulta que hi ha dos usuaris nen aparentment experimentats entre els que teòricament no ho eren. A més d’això el guàrdia del primer príncep (guàrdia de l’exèrcit) que supervisa espia l’entrenament sembla haver-se adonat de la identitat de l’autentica usuari experimentat que s’amaga entre els novells. Un usuari que donada la seva gran capacitat per ocultar-se sembla realment experimentat i per tant poderós. Sembla ser que aquest conflicte no serà senzill de desembolicar. Mentrestant els dos guàrdies evidentment iniciats en el nen que es compten entre els novells es disculpen amb en Kurapika i li demanen si poden parlar en privat. En Kurapika veient que viu en aquesta peculiaritat informació sucosa sobre la bestia nen del príncep al que pertanyen ambdós guàrdies accedeix a parlar amb ells un cop acabada la classe.

També es presenta a la mare de les princeses que fan veure que es porten be que decideix acollir-se als seus drets reials i es nega a testificar de cap manera al respecte de la mort de la princesa caiguda (suposo vaja) en una situació legal que només sembla poder quedar en l’estancament més absolut. Mentrestant la mare de la princesa caiguda plora per la seva filla morta (morta recordem, pels seus propis guàrdies i per l’escassa seguretat que tenia per culpa de sa mare). Però més interessant que una mare que al menys fa veure que entristeix és com la bestia nen del príncep (que no el príncep) sembla reaccionar a la mort d’un dels participants de la batalla. La bestia nen creix i es torna més amenaçadora. Li creixen punxes per tot el cos i adopta una actitud més hostil. Sembla ser doncs que la bestia nen te por de ser la següent i es prepara per defensar-se a tota costa. Que pot això suposar? Doncs la veritat és que sense saber l’habilitat concreta de la bestia sembla difícil de dir. Però el que sí sembla més segur és que de continuar així, aquest excessiu recel pot arribar a resultar contraproduent per al príncep. En tot cas i veient el final de l’episodi no crec que triguem gaire a descobrir més pistes sobre el que aquesta bestia amaga. Haurem d’esperar al proper episodi però. Com a mínim.

Però mentre la Biscuit vigila en Hanzo es disposa a descobrir l’assassí de la princesa assassinada. Per a ell l’assumpte sembla ser una qüestió d’honor. Així que fent us d’una habilitat pràcticament idèntica a la de l’assassí (curiós, molt irònic), es cola a la cella d’un dels dos candidats i el promet lliurar-lo de la presó si li dona el modus operandi de l’assassinat per tal de poder culpar a l’altre candidat. Al dir-li aquest el modus operandi confirma que ell és l’assassí donant-li a en Hanzo el que necessitava saber. I un cop ho sap, Hanzo no dubta en assassinar-lo (irònic també, que assassini algú per assassí). Una trama rapida i concisa, però no per això dolenta. A vegades no cal donar tantes voltes. En Hanzo és un ninja, un home d’acció. Ell va directe a l’objectiu sense dubtar. Ataca i compleix la missió. Ell és una arma, i com a arma atacar és el seu comés.

Després Togashi ens fa un repàs no massa interessant sobre dos dels prínceps donant-nos petits detalls que floriran més tard i torna a en Kurapika i la conversa amb els guàrdies que havia deixat per després. Aquí se’ns confirmen moltes coses que ja sabíem i Kurapika dona una mica de llum a l’assumpte aportant una teoria de que pot significar la marca de la ploma, recordem que podria ser una conjetura errònia, al menys parcialment. Però ho sigui o no és una conjetura molt interessant que de esser certa donarà molt de joc al conflicte del personatge. Segons sembla ser el tatuatge es presenta en tots aquells que tenen i segueixen les conviccions del príncep. La marca segurament els atorga algun poder, a canvi però les persones marcades segurament hagin de obeir als ideals del príncep mentre intenten complir el seu objectiu sota pena d’un càstig (segurament la mort) si incompleixen algun d’ambdós. Això és molt interessant, per que essent sabedor d’aquesta informació els seus enemics el poden portar a una situació límit on es vegi obligat a abandonar els seus ideals sota pena de patir un càstig pitjor per tal d’eliminar-lo. Segurament veiem alguna situació per l’estil durant el que queda de conflicte. Ansiós per veure quins estratagemes desenvolupa Togashi per a aquest príncep.

I finalment ens trobem amb una delirant pagina final on la princesa Camila (nº2) es dirigeix cap al seu  únic germà gran amb l’objectiu evident d’eliminar-lo i li ofereix les opcions al guàrdia de cooperar o morir. Òbviament el guàrdia no li pot impedir. Però el que hem de pensar és: forma part aquesta sol·licitud de la seva personalitat egocentrista? O va més enllà d’això i és part de l’habilitat de la bestia nen? Una poder que donés a l’adversari aquestes dues opcions encaixaria com anell al dit amb la personalitat de la princesa. Així que és provable que així sigui, sigui com sigui, no trigarem gaire a descobrir-ho. Sembla ser que les coses s’acceleren, l’acció es precipita i sembla que no trigarem gaire a conèixer l’habilitat de varies de les besties dels prínceps. Això és mou!

Tweet

Benvingut… un altre cop

Hunter x Hunter ha tornat a tornar. I aquesta vegada… em dona la sensació que no ha trigat tant de temps. Fa només cinc mesos de la publicació de l’últim episodi. I tenint en compte els temps que maneja Hunter x Hunter no és tant de temps. La darrera vegada va publicar 10 episodis al llarg deu setmanes. Si seguim aquest patró podríem parlar de 5 mesos de descans i tres de publicació, que és poc, però menys és res. Parlaríem d’entre 10 i 20 capítols per any aproximadament i potser segueix essent mot poc, però és un avanç i és molt més del que teníem abans. Però molt més important que això, els temps de descans de Togashi son cada cop més breus i el temps de treball similar. Per fer-se’n una idea l’anterior vegada a l’esmentada va publicar 11 episodis, però la distancia entre ambdós períodes és de deu mesos en comptes de cinc. Si anem a la vegada anterior només va publicar 9 episodis però el temps  que ens hem de remuntar puja fins pràcticament dos anys. Per tant, tot sembla indicar que amb l’estricte escurçament dels temps d’aturada alguna cosa està millorant. Poc importa si l’home està malalt o mandrós, el que importa és que sembla que s’està recuperant d’aquesta manca, o que al menys va per bon camí. Podria sorprendre’ns amb uns altres dos anys? Sí, perfectament. Però confio en que el manga agafi estabilitat fins a.. posem dos mesos de treball per tres de descans? De esser així parlaríem de 4 mesos mínim de publicació anual. I mira, aquesta no és tan mala xifra. Sigui com sigui, això són només especulacions basades en un aparent indici de recuperació. Per la meva part només em queda desitjar-li salut i inspiració per que ens pugui seguir oferint aquesta gran obra d’art.

Pel que fa al capítol… be no hi ha gaire res a comentar. És un capítol de transició, no és la millor mena de capítol per a fer el gran comentari de retorn. Tot i que com sempre te petits detallets interessants. Togashi prepara el terreny per  el que vindrà, assenta les bases per a construir després les relacions que pretén establir. Un dels personatges que es veu més afectat per a aquest establiment és la criada de la reina Oito. En qui l’autor aprofundeix mostrant-nos més de la seva personalitat i moltes dades sobre la seva historia personal. Dubto que gaire gent pensés que ella era una espia o quelcom per l’estil, així que la confirmació de que no ho és dubto que sorprengui a ningú. La historia en si no és massa interessant, una tradició familiar de servei a la corona, el més natural en criats que serveixen a famílies imperials imagino, però ens serveix per donar una base al personatge de la que més endavant Togashi possiblement vulgui fer us. Crec que aquest és un personatge que pot aportar moltes sorpreses. Més ens val no perdre’l de vista.

El punt que ocupa gran part del capítol i que no em sembla massa interessant és el que respecta a les classes d’en Kurapika i l’assassinat que s’hi ha produït. És de fet un procés burocràtic que segueix un curs molt predeterminat i inevitable. Tot i així és interessant veure com hi ha una figura legal que regeix els conflictes de la reialesa. Una dona que sembla tenir molt poder si sap com utilitzar-lo i que pot jugar un paper decisiu en algun punt molt concret de la batalla. L’assassinat òbviament fa recelar als alumnes de participar en unes classes tan perilloses, però donat que son servents que només obeeixen no els queda més remei que seguir endavant en una volta innecessària que només fa perdre temps a en Kurapika. Potser per al lector tampoc és molt profitós, però se sent real, igual que succeiria en una cort real, la majoria del temps la vida es redueix a burocràcia.

Però deixant de banda els escassos avanços de les classes de l’actual protagonista el focus d’atenció baixa unes quantes plantes del vaixell per fer un gran anunci. El Ryodan al complet sembla estar dins l’embarcació en direcció al nou món. Segons el que podem veure-hi dona la sensació que hi son independentment d’en Chrollo. Dubto que la seva missió tingui a veure amb l’arlequí, però està clar que tots li tenen ganes al sàdic contorsionista. Però més que unir-los en la seva contra, em dona la sensació que la set de sang per eliminar-lo els fragmenta, doncs tots semblen creure’s mereixedors del dret d’eliminar-lo. Una fractura que segurament emprarà Hisoka per sortir-se amb la seva. I tot i no saber si l’arlequí està al vaixell, donats els seus dots i el seu objectiu, sembla molt improbable que no s’hi hagi colat per seguir a l’aranya. Així doncs tenim un Ryodan fragmentat amb un líder turmentat i solitari que no sembla voler saber res dels seus integrants, ofuscat per la set de sang que l’home que se li va escapar li desperta. Un escenari molt interessant del que Togashi sabrà treure’n molt de profit. I potser la base més important que s’ha assentat en aquest episodi.

L’altre base, i la segona més important, tot i que mostrada per el Ryodan mateix no te a veure gaire amb ells, tot i que segurament això no trigarà a canviar. I és el tema de les màfies. És evident que en un país tan gran com Kakin, corrupte com sembla ser, prosperaran diverses organitzacions criminals que pugnaran per fer-se amb el control d’un sub món criminal de l’imperi. Com no podria ser d’altre manera amb al situació política de la família el fet que varis dels prínceps s’aliïn amb aquestes organitzacions per treure profit propi també resulta inevitable. Així doncs tenim un escenari d’allò més interessant i que encaixa com anell al dit a la societat plantejada. El punt de complexitat que pugui afegir el tema de les màfies a l’obra és difícil de pronosticar. Depèn molt de com Togashi el vulgui emprar. Dubto molt que afecti gaire a la trama de la batalla entre prínceps, més enllà de les influencies politiques que suposin per als prínceps que hi estan afiliats,  però en les trames que es succeeixin a les plantes inferiors del vaixell…. la historia ja és un altre. Per ara tenim com a mínim la trama de la mútua persecució entre en Hisoka i l’aranya. Però a això hi hem d’afegir l’intent del Ryodan per pujar als pisos superiors i segurament una trama que es pot o no mesclar amb aquestes  (segurament sí) que involucri als signes del zodíac i al nostre estimat Leorio (li tinc unes ganes a aquest home, a veure quan fa alguna cosa).

I finalment tenim la pagina final. Era quelcom que de fet ja m’imaginava. Els morts durant la batalla serveixen per alimentar amb el seu esperit la batalla mateixa. La pregunta és com funciona exactament aquesta alimentació? Tinc varies teories al respecte. La primera és que el rei és un cabró i obliga als seus fills a jugar a un joc a mort per succeir-lo per, quan només en queda un, traspassar la seva anima al cos del vencedor obtenint així una mena de joventut eterna i guanyant amb cada generació més poder nen, retroalimentant-se amb cada successió. La segona teoria be a ser similar, però sense que el rei es reencarni, simplement els esperits del prínceps alimenten a una font de poder que després es trasllada al príncep vencedor. La tercera teoria apunta a que simplement les animes serveixen per alimentar al gerro que concedeix les besties nen per a la següent generació de prínceps. Però donat que hi ha 14 prínceps i 14 capsules a més d’una capsula central al mig…. Be, em decantaria per la primera opció. És divertit pensar que al final tot és una batalla fútil. Que de fet, estan lluitant per res, doncs el proper príncep només serà el receptacle del proper monarca, no el monarca en sí. És clar que les possibilitats són més amplies. Però el que és segur es que hi ha 14 prínceps i 14 capsules , a més d’un monarca i una única capsula central. Tot sembla indicar que els trets van per aquí.

Tweet