Les amazones Charlotte molen
Oda avança amb compte. No es pot permetre fer cap fallada amb els temps narratius tan sincronitzats. La trama d’en Luffy queda molt lluny d’unir-se amb les demés, però sabem que tot succeirà molt ràpid. Les altres dues s’uneixen per un moment per tornar-se a separar amb un intercanvi de personatges. En Sanji torna al malparat vaixell amb la resta de tripulants canviant el seu lloc per la Big Mom que comença a perseguir el vaixell que realment porta el pastís de bodes. El canvi pot semblar fútil, però és important, molt important.
L’objectiu final de la tripulació ara que han salvat en Sanji i han robat la pedra és fugir. I per fugir el pas previ és estar tots junts. Ara que en Sanji ja s’ha retrobat amb la resta de tripulants només falta que en Luffy arribi a l’illa xocolata i puguin marxar junts (com es cagarà en tot en Franky quan tornin amb el vaixell fet merda). Com succeirà això? Be, endevino que amb la defensa que tenen muntada a l’illa xocolata en Luffy aconseguirà fer front a en Katakuri, potser no derrotar-lo però sí desfer-se’n d’alguna manera per sortir a l’illa xocolata i trencar el mirall abans que hi passi ell. Però de fer-ho es trobaria amb un exercit que difícilment podria afrontar en el seu estat post superbatalla. D’aquí que crec que abans que això passi la tripulació li aplanarà el camí dispersant aquest exercit que s’apilona davant el mirall. Serà interessant veure com s’enfronten a aquesta marabunda, tot i que potser l’únic realment fort sigui el general. I amb les cames de foc d’en Sanji i l’habilitat de l’aigua d’en Jimbe, no crec que suposi gaire dificultat.
Però que passa amb en Capone? Podrà ell sortir-se’n amb l’emperadriu? Ja te el pastís. Però si la Linlin va devorar als seus germans adoptius sense voler que li impedeix menjar-se també el vaixell? És evident que un cop devorat el pastís podran fugir de l’emperadriu doncs la deliciositat d’aquest la copsarà (a no ser que intentin matar-la un altre cop). Però com sobreviuran fins llavors? Ells no tenen un Jimbe que aturi les envestides de la Big Mom. I tot i que en Capone va demostrar ser una defensa capaç de resistir els embats de l’emperadriu no veig com podrien tornar a jugar aquesta carta en la situació actual. Sembla que necessitin un miracle. Tinc ganes de veure com s’ho munta Oda. El pla de Capone sembla consistir en que tota la tripulació de l’emperadriu el persegueix a ell. El problema és que no veig com això el beneficia. Sigui com sigui la amb unes paraules molt ben triades executa la seva estratègia a la perfecció i atrau a la majoria de la flota Charlotte cap a si mateix. Recalco que aplaudeixo com Oda ha dut el discurs de Capone per fer palès que era gracies a la seva astúcia que la flota el perseguia. Però la majoria de la flota no vol dir tota. Doncs una força de dones es disposa a perseguir al Sunny. I no una força de dones qualsevol. Els dissenys de les dues noves filles de l’emperadriu son imponents. Però la jove Smoothie (en serio només te 14 anys? Si sembla de les més grans. Amb les edats que es porten això ja sembla cançó de gel i foc) s’ha presentat des dels principis de la saga com un dels fills més prometedors de la família. Ara sembla que ha arribat el moment de demostrar el seu potencial. Essent com és la família una societat matriarcal, el fet de veure un grup de dones llançant-se contra els barrets de palla reconforta amb el seu missatge feminista. Espero que al moment de la veritat Oda s’atreveixi a fer-les lluitar de valent i demostrar el que valen. Per ara es presenten com unes amazones Charlotte molt prometedores. A veure que ens tenen reservat.
Ara que les peces han començat a moure’s cap a final sembla ser que el que n’està més lluny és en Luffy, amb un combat que tot i precipitar-s’hi encara no sembla estar a punt d’acabar. Precisament per això auguro que el proper episodi serà sobretot dedicat al combat entre aquests dos. A veure si tinc raó. Sigui com sigui el final s’acosta i no podria estar més emocionat.
Aquest és un capítol de transició. S’acosta lo gran i Oda necessita ajustar els temps narratius de les diferents trames per fer-los confluir en el gran moment final. Tenim a un Sunny a punt de ser esclafat per l’emperadriu mentre un Sanji es dirigeix cap allà per impedir-ho amb el seu pastís d’ensomni. Mentrestant un Luffy es proposa derrotar a en Katakuri abans que els seus tripulants hagin de fugir de l’arxipèlag cames ajudeu-me. Tot passarà d’una determinada manera i els temps han d’encaixar a la perfecció per que l’acció es desenvolupi d’una manera fluida i orgànica. Per això Oda necessita de tant un capítol com aquest, on reubicar les diferents trames i prepara-les per a fer-les confluir.
Primer se’ns presenta a una autodenominada adorable i una mica repel·lent germana petita dels Charlotte. No se que voldrà fer Oda amb aquest personatge però és evident que te alguna cosa pensada per a ella en aquest final que s’acosta. I aquest episodi de transició era el moment perfecte per a presentar-lo. Però mentre ella es presenta amb el seu posat de diva infantil en Luffy es atonyinat sense pietat. Però un raig d’esperança s’acosta al recordar les paraules d’un Rayleigh i la seva instrucció. Si Katakuri pot fer servir el haki per predir els seus moviments, potser en Luffy pot fer el mateix. Dubto que arribi al nivell del Charlotte, però potser sí aconseguirà tenir el domini suficient del haki d’observació per plantar-li cara i sortir victoriós amb alguna sorpresa final. Per ara Oda ens limita a deixar anar pistes i preparar el terreny pel que vindrà. Potser la cinquena marxa? (em semblaria molt aviat, però si mirem enrere les dues anteriors les va presentar en una mateixa saga, tot pot ser).
Per altre banda en Sanji acaba el pastís desmallant de l’extenuació a tota la seva plantilla de cuiners i mostrant-nos per fi el disseny final de la joia culinària. He de dir que molt satisfet amb el resultat final, hi havia molta pressió sobre el disseny del pastís però Oda ha sabut sortir-se’n. No és la cosa més espectacular del món, però compleix sense problemes amb el seu proposit. Ara només falta arribar fins l’emperadriu i fer-la morir de deliciositat. I en aquest punt Oda fa confluir les trames d’en Sanj i d’en Luffy per reiterar en el missatge que ambdós porten anunciant des de que es van reconciliar: la confiança. Per que en això es basa la família, la tripulació. En la confiança de que tots faran la seva part. En definitiva Oda parla dels equips, ja pot ser laboral, familiar o esportiu. L’única manera de tirar endavant un equip es treballar units i confiant amb els altres. Si cada un fa la seva part confiant en que els altres també l’hi faran, res podrà sortir malament (que a veure, en la vida real sí pot, però el que importa aquí és el missatge).
Finalment tenim un tercer front on els tripulants del Sunny lluiten desesperats per no veure el vaixell destruït abans que arribin els seus amics. En Chopper s’ha transformat inevitablement en monstre per fer-li front i per primera vegada des del salt temporal el disseny del monstre imposa. M’agradaria que Oda aprofités per imposar aquí que després d’un us perllongat de la tècnica la transformació es descontrolés com antany feia i cobrés noves quotes de poder inabastable. Però això és molt demanar. Per ara ens conformarem a que torni a semblar imponent. El que importa es que tenim a un enorme Prometeu disposat a calcinar el vaixell i ni tan sols el Chopper Monster ho podria impedir. Però llavors arriba l’aroma a deliciositat i la primera peça cap al final comença a caure.
Però tot i que aquesta forma sens mostra com a totpoderosa, potser no ho és tant. S’intueixen certes restriccions. Certs limitants. Potser quedi exhausta o indefensa després d’emprar-lo durant cert temps. Potser malalta i febril. Potser perdi el control. Però és evident pel terror que els mariners li professen que la força d’aquesta bestia és quelcom a tenir en compte. Em pregunto fins a quin punt s’atrevirà Oda a estendre-la. És obvi que no pot fer front a la Big Mom. Ni tampoc al més fort dels seus fills. Però potser si estigui a l’alçada d’altres generals. La qüestió que se’m presenta no obstant és: que potser no en te varis de mink la Big Mom entre les seves tropes? Si és lluna plena per a la Carrot també ho serà per a ells. No pot doncs aparèixer un mink enemic que s’enfronti a la terrible i letal conilleta? Suposo que amb el nostre lleó a terra (en Pekoms estava a terra no?), no quedarà entre la tripulació de l’emperadriu cap mink prou poderós com per dominar l’habilitat. Però no és una opció que es pugui descartar. Seria una interessant manera de presentar-nos a un nou personatge.
