Amor de Pare
A la ressenya passada vaig parlar sobre la família i com Oda ha utilitzat a Capone per representar aquest concepte des d’una nova perspectiva. Sempre ho havia fet amb la banda, però aquí ho ha fet amb una aproximació al concepte més tradicional de família. Aquí Oda torna al tema per evocar novament una nova perspectiva, un nou punt de vista. Mentrestant la historia avança. Però com podria dir-ne res amb el mestratge amb que Oda s’atreveix a parlar dels temes que parla? En l’episodi anterior Oda acabava d’explorar els misteris que envoltaven a Chiffon i Capone. Aquí continua estirant el fil d’aquests misteris amb un personatge que en forma part i que s’estén cap a noves direccions. Efectivament, parlem del pare de les bessones Chiffon i Lola.
Oda és donat a hiperbolitzar els sacrificis de maneres molt accentuades. És quelcom al que ell dona molt de valor i al que sap donar molta carrega dramàtica. Llàstima, i és una de les grans pegues d’Oda (potser el seu major defecte), que mai hagi sabut portar-los fins al final. Parlo de les morts és clar. Els personatges que crea solen ser herois efusius disposats a donar la seva vida amb epiquisme per a la causa en la que creuen. Però per molt disposats que estiguin a donar la vida, Oda mai pot resistir la temptació d’exercir com a deux ex machina i salvar-los el cul amb un miracle inesperat. Tot i que de vegades pot fins i tot quedar decent, la majoria de vegades només fa que empal·lidir un sacrifici que, a mans d’un deu tan benvolent, acaba per no ser tal.
En aquest cas però el fet que sobrevisqui o no a l’aparent final dels seus dies no crec que resti força al missatge que Oda ens ha portat amb aquest home. Per que si en capítols anteriors ens demostrava que la família significa estar units fins al final i afrontar junts el que estigui per venir, aquí ens parla del que significa ser pare i l’amor que es sent cap a un fill. I tot i que com sempre peca d’hiperbòlic, crec que expressa amb aguda intensitat el que això vol dir. Per que l’amor d’un pare és un amor sense reserves, un amor que estima sense esperar res a canvi, sovint fins i tot sense desitjar res a canvi. És un amor que només espera i desitja que l’altre estigui be. Que faria el que fos per que així fos i seria feliç havent-ho fet encara que ho perdés tot, encara que hi perdés la vida.
Com plasma Oda la idea del sacrifici desinteressat que un pare estaria disposat a fer sense reserves per la felicitat del seu fill és quelcom que me fa entendrir. Aquest era un personatge tret del no res. Un personatge que tenia un secret però que tampoc despertava gaire interès. Però Oda ha sabut extraure’n un potencial més enllà del que podríem haver-li imaginat elevant-lo en tan sols un parell de pagines a un dels missatges més emotius de la sèrie. Per que ser pare és quelcom que et canvia. Que et transforma. I com molt be ha expressat al·legòricament el nostre Oda. Quan un es para passa de ser rei, a ser servent. Abans era un home que portava corona i vestia sedes. La Big Mom el va capturar i el va fer seu. I d’aquest horror va emergir els seus bastags. I tot i l’horror i la tragèdia que hagi pogut passar. Tot i passar de ser rei a captaire. Tot i passar de tenir-ho tot a no tenir res, ell és feliç per que ha donat als seus fills una oportunitat.
Aquest és un capítol totalment centrat en la germana bessona de la Lola. I està be, perquè teníem molta tensió acumulada i ajuda a relaxar-la una mica. És un capítol tranquil on no passa gaire res. El personatge estava allà des del principi de la saga. L’havíem vist i havíem teoritzat. Però no havíem sabut qui era fins que un petit diàleg ens ho havia explicat amb una vaga explicació. Fins llavors Oda ens havia mantingut a les fosques sobre la seva identitat. Podíem teoritzar que no es tractava de la Lola i que per tant era ineludiblement una bessona, però no podíem saber-ho. No obstant que se’ns expliqués qui era el personatge no feia que sabéssim qui era el personatge. Poc a poc, al llarg de la saga Oda ens ha anat donant bocins d’informació sobre qui és la Chiffon, de quina massa està feta (per que ella és l’experta en la massa, ho pilleu? Jajajaja, vale). Primer se’ns va presentar aquell pare estrany i penós que tot i la seva humiliació no podia deixar de desfer-se en amor per les seves filles (tots ens preguntem com va acabar al llit de la Big Mom, de fet tots ens preguntem com hi va acabar ningú). Allà es va afegir un grau de complexitat a la pròpia Lola, que veia més justificada la seva postura de fugir de les faldes de la seva mare veient com aquesta menyspreava al seu progenitor. Però va ser després quan se’ns va presentar l’odi visceral que l’emperadriu sentia per la Chiffon per ser la viva imatge de l’única filla que va aconseguir fugir del seu domini quan el personatge va cobrar profunditat. Mentre la Lola vivia aventures ella carregava a les seves esquenes les conseqüències dels seus actes. Per que tot i ser bessones no podrien ser més diferents. Mentre la Lola es desviu per viure aventures i casar-se amb el primer desconegut que la vulgui acceptar, la Chiffon és una dona familiar, disposada a carregar sobre les seves espatlles el pes dels seus essers estimats, a rebre el càstig per salvar als que valora. És una dona forta i acostumada al sacrifici, que valora per sobre de tot la calidesa d’una família, l’amor d’aquells qui s’ajuden i es donen suport. I per això és que qui més ajuda a explorar-la és el seu marit.
Bege Capone és un mafiós despietat que no pensa en ningú més que en ell mateix. Però fins i tot els mafiosos tenen normes. I a la màfia el que més importa és la familia. Hi ha un respecte reverencial pel cap de família dins les màfies reals com l’hi ha en la tripulació d’en Bege. Ell és fred i despietat, però els seus son el més important per a ell i els cuida per sobre de tot. Oda ja parla de la família en certa manera quan explora el concepte de nakama dins la tripulació. Però quan allà parla de l’amistat, aquí parla de l’amor entre familiars. Bege i Chiffon constitueixen la representació d’Oda de la llar. Famílies que siguin com siguin s’estimen i estan juntes. I no és accidental per que en aquesta saga, abans d’explorar aquesta, Oda ja ens havia plantejat dos perfils de família evidentment errats. El primer el trobem és clar en la família de la Big Mom i la seva malaltissa estructura matriarcal. Allà la família s’assenta com un òrgan de poder operatiu per a satisfer els desitjos del seu líder absolut. La relació ha de ser absoluta i unidireccional, doncs ella és la mare i els seus fills li deuen la vida i han de servir els seus propòsits. És un concepte malaltís i pervers de família que Oda ha exposat de forma molt clara i que ara es veu comparat a la petita família dels Capone.
Fins i tot amb el poder de la quarta marxa en Luffy és humiliat davant l’inamovible Katakuri. Ha aconseguit ferir-lo sí. Però el Charlotte ja s’ha recuperat de la seva distracció i lluita ara amb tot el seu potencial en joc. En Luffy poc més pot fer que rebre un cop rere un altre. Però tot i això la seva determinació és inamovible i continua atacant amb força, convençut de que si s’esforça prou apareixerà una petita escletxa d’esperança en aquesta armadura invencible. Però en lloc d’esquerdar-se la del seu adversari, a seva comença a trontollar. El Gear 4 s’esgota i aviat es quedarà sense energies. I en quant la transformació desaparegui i els seus efectes s’esvaeixin estarà totalment desprotegit davant les armes letals del seu adversari. Fugir sembla la única opció. Però on fugir si el seu enemic el persegueix? Per fugir realment hauria de topar accidentalment amb una despistada Brulee que essent la única amb el poder per passar entre miralls estigués precisament… ah, és clar.
El recurs en si és fantàstic. Havíem vist a la bruixa dels miralls fent d’espieta a la llunyania, informant als seus germans del transcurs de la batalla. És un d’aquells recursos que en altres escenificacions podrien esser titllats de deus ex machina però que aquí és compta entre els poders del nostre protagonista. Una mena de “sort de l’idiota”. És una característica que Oda fa servir sovint i que d’alguna manera ha sabut integrar de forma orgànica en la lògica del seu univers. Cosa que li facilita molt la feina tot sigui dit. Però està tan ben integrada i es veu justificada de tal manera per la comèdia que aporta (siguem sincers, la Brulee portat tota la sega essent un portal ambulant), que no podria tenir-ne cap queixa al respecte.
Però no van a petar a un lloc qualsevol no. L’Illa Cacauet esta essent destruïda per la voraç emperadriu mentre els seus fills pugnen inútilment per persuadir-la d’allunyar-se’n. I així la sort d’en Luffy es transforma en desgracia al solapar-se amb la seva habilitat nata per ficar-se en merders. Per que ara en lloc d’haver d’enfrontar-se a en Katakuri ha de lidiar no sols amb varis dels fills de l’emperadriu, si no amb la Big Mom mateixa. I sense haki! Sort n’han tingut els fills de veure’l aparèixer. La fúria cap al barret de palla era de les poques coses que podrien fer reaccionar a l’emperadriu i allunyar-la de la gratuïta destrucció. Encara que un es pregunta si serà pitjor el remei que la malaltia.
I mentre en Luffy fuig desesperadament de l’emperadriu i els seus sequaços, un discurs es propaga entre els dirigents de l’imperi pirata: els barrets de palla i tots els seus aliats han de morir. Per sort la tripulació d’en Jimbe ha deixat sense ulls als pobres desgraciats, tot i que això no els impedeix no obstant trobar-se amb els del barret de palla al punt on saben que es dirigeixen.
Mentrestant però un altre batalla intensa es viu en un altre indret de l’arxipèlag. Una batalla a contrarellotge per fer el pastis més deliciós de tots els temps. On varis dels mestres pastissers més exquisits del món s’han unit per fer un pastis que els superi a tots. Ultimant cada un d’ells una part del pastis que s’unirà per crear la gloria divina sobre la terra. Oda no s’està d’hipèrboles fent morir a un dels seus cuiners de deliciositat al tastar la crema batuda d’en Sanji. Com combinarà aquesta amb la cremosa xocolata de la mestre xocolatera Puding i l’esponjosa massa preparada per l’experta Chiffon és quelcom que resulta ogàsmic d’imaginar. Quasi aconsegueix estar a l’alçada de la deliciositat transmesa per Shingueki no Souma.
Però les tornes canvien és clar. La fúria d’en Katakuri li impedia concentrar-se al màxim. I sense aquesta concentració la seva habilitat de predir el futur es veia alterada per la imprecisió. I sense aquesta habilitat present en Luffy semblava portar el control. Però un cop pren aire i s’asserena la seva habilitat torna i podent llegir els moviments del seu adversari el seu talent esdevé quasi invencible. I per molt que ho intenta, en Luffy no aconsegueix encertar cap cop. I per molt que ho intenta, en Luffy no aconsegueix evitar cap cop. I així en dues pagines, Katakuri aconsegueix desmuntar la superioritat il·lusòria que en Luffy ens havia aconseguit transmetre.
Mentrestant a les portes de la cuina de l’illa xocolata el pare de la Lola suplica per veure a la seva filla mentre a dins en Sanji i el seu equip suen de valent per acabar el pastis a temps. En Sanji al seu temps, aprofita per espiar els moviments de l’enemic. Però al esdevenir sabedor dels problemes que el seu capità està passant simplement deixa anar un somriure. Per que en Luffy és el seu capità i la seva confiança és absoluta. I si ell no pot, és per que ningú més pot fer-ho.
Però el meu moment preferit del capítol arriba a l’ultima pagina. El misteri de les bavoses de mar transmissores desaparegudes seguia en peu. Una sola imatge és prou per desvetllar-lo. Tal com vaig deduir la tripulació d’en Jimbe havia fet alguna cosa al respecte amb les bavoses marines. Però no és tant el que ho hagin fet si no el com. I potser més que el com, el bonica que és l’escena.
Per que Praline, la mig-sirena-tauró (amb el que és possiblement el meu disseny sirenil preferit) canta amb alegria per hipnotitzar a les bavoses i allunyar-les de la seva tasca. I sense elles la intel·ligència dels Charlotte es queda cega i els seus enemics tenen via lliure per actuar. La imatge de la preciosa sirena cantant a tot cor amb un enorme i radiant somriure a la cara mentre els centenars de bavoses dansen alegrement en bandades al seu voltant és sincerament d’una bellesa encomiable. Després de tants anys Oda segueix sorprenent amb la seva capacitat indubtable per revelar-nos paisatges màgics de bellesa i fantasia.
I quan en Luffy ensorra els murs del temple que Katakuri s’ha construït és troba efectivament amb la perversió que el personatge amagava. En la prova de que al cap i a la fi, és fill de la Big Mom. Però no m’esperava que Oda fos capaç de pervertir-lo tant. En primer lloc ens trobem amb el que esperava, un Katakuri abandonant la seva freda seriositat per devorar golosament els dolços del berenar. Crec que a aquestes alçades a ningú sorprèn que rere aquesta capa de seriositat amagués un autèntic pervertit addicte a xarrupar sucre. Però és que Oda no en te prou amb l’obscenitat que aconsegueix transmetre-li amb això (que ja és molta), si no que degrada la seva imatge a quotes molt superiors estirant-lo al terra. Això d’entrada no seria res especial. Però fa uns capítols la Brule es va dedicar a exaltar al seu germà gran referint a que era un home tan digne que la seva esquena mai havia tocat el terra, que va començar a caminar directament per no haver d’arrossegar-se com un cuc i que mai ningú havia estat capaç de tombar-lo. I després d’aquesta afirmació ens trobem amb que és un pervertit que li agrada restregar-se contra el terra mentre s’infla a dolços fins a rebentar. Exquisit. Alçar tant a un personatge per a rebaixar-lo fins a aquests nivells mostrant-nos l’anima nega que porta per dins és un gir dramàtic molt potent i que dota al personatge de matisos més interessants. El millor de tot és que això ja ho havia fet una vegada en aquesta saga amb la moníssima de la Puding (la qual per cert vaig endevinar que seria dolenta, no cal que aplaudiu sisplau), però aquí Oda es supera aconseguint en unes poques pagines superar l’impacte d’aquella revelació amb una sola imatge que transmet tota l’essència d’aquesta perversió.
